Simona Škrabec - Una pàtria prestada

La constant oscil·lació entre el bé i el mal de Faust és subratllada per la recerca de l’equilibri d’un protagonista que es troba al bell mig de la seva vida: «Per a jugar sóc massa vell, / jove per a no desitjar» ( Faust , 1545-6). L’escenari és marcat també per la dualitat del dia i la nit, i aquesta polarització, a més, és visible en el contrast entre l’Orient ( Morgenland ) i l’Occident ( Abendland ), entesos com a dos pols oposats. La vella civilització cansada i decadent del «capvespre» busca saba nova tornant a la regió de la seva pròpia naixença, als països «de l’alba». Si recupera els seus orígens en la Grècia antiga, la vella cultura esgotada recuperaria també el seu anterior estat d’innocència. La segona part del drama de Goethe està abocada a la recuperació de l’Edat d’Or i és plena d’intents per esquivar el pas del temps i viure en un present etern.

Aquest somni èpic, però, ha de ser contrastat amb el cicle de la vida humana que no coneix cap nova primavera. A diferència de Faust, la consciència de la pròpia finitud marca profundament l’Arnau de Maragall. El seu anhel és insadollable; en el moment que posseeix allò que ha desitjat, ja se li escapa. El comte és condemnat a un desig perpetu. Viu en la utopia entre allò que ha perdut i allò que encara no ha aconseguit. El seu present és una insatisfacció que s’expandeix i dura i dura. Amb això, Maragall parafraseja el vers més famós de Faust. Per a Arnau, mai no s’atura cap instant a causa de la felicitat, sinó que el temps es converteix en una infelicitat permanent, en una eternitat que tota sencera no resol res. La contradicció és irreparable, no pot esperar cap consol. Arnau ha d’acceptar la vida amb tota la seva lletjor i arbitrarietat. Aquest heroi ens planteja, doncs, «una antinòmia no resolta», en paraules de Valentí. 12 Ho veiem per mitjà dels versos següents:

Aquell que a cap moment li digué «atura’t»

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor [OC, 177].

Joan Maragall reprèn així en el «Cant espiritual» el dilema de Faust, i fins i tot es podria considerar amb molta raó que aquests tres versos són el nucli del poema. 13 Els petits instants d’epifania enmig de la vida quotidiana li semblen a Maragall tan irrenunciables que no pot comprendre un Faust obcecat amb els seus grans plans fins al punt de no aturar-se mai al mig del camí. La crítica que Maragall és capaç de fer al poema èpic de Goethe és simplement impressionant. Maragall comprèn millor que ningú que Faust busca la mort, que el seu afany últim és la quietud definitiva. Faust no és, evidentment, un exponent d’aquells místics segons els quals la vida és només obstacle i destorb. Aquest protagonista no es gira cap a la «santa, inefable, misteriosa nit» dels Himnes de Novalis. Faust exemplifica la destructiva potència de la pulsió de mort i mostra com la necessitat d’una autoafirmació malaltissa esborra tot el que hi ha al voltant i l’individu es pot veure complert només en la seva pròpia destrucció –ja que tot just la mort li permet d’assolir un estadi sense desig ni dolor.

Maragall no es deixa endur, doncs, per l’aurèola del «Júpiter de Weimar», sinó que és, com sempre, un deixeble contestatari i capaç d’opinar autònomament. El cavall del comte Arnau no serveix per a cap conquesta ni és concebut com un giny que ha de facilitar-li els camins i obrir la possibilitat de desenvolupament de nous aparells mecànics, més forts i encara més útils, que li farien dominar la natura. De tot això, res. En els seus poemes, un Maragall tancat «dins la cambra xica, xica» (OC, 97) observa la grandesa de la muntanya i es descriu fins i tot a si mateix amb la humilitat inaudita del vers del poema «Sol solet», que descriu el seu propi cos com a «neulit» (OC, 122). Estem davant d’un pensament que vol conviure amb l’entorn, establir la relació harmònica de l’home amb la natura, i no pas davant d’un intent de sotmetre’s el medi com una eina més al servei dels humans.

El cavall de l’Arnau és part del terrible turment d’aquest personatge. A «El mal caçador» (OC, 137), que encapçala el cicle dels personatges llegendaris a Visions , Maragall diu: «Corres i correràs, / mai més t’aturaràs. / Aquesta és la sentència». El motiu popular del caçador que no torna de la cacera està estès per tot el continent. Aquesta història va atreure també Franz Kafka, ben bé pels mateixos anys a l’inici del segle XX, quan tot just començava a néixer un nou món que ni Kafka ni Maragall mai no arribarien a conèixer. Els dos autors són els heralds d’un temps a venir, no gaire confiats, és cert, però precisos en les seves anàlisis del subsòl, on es desenvoluparan les dues grans guerres que devastaran tot aquest espai tan densament connectat.

El conte «El caçador Gracchus», de Kafka, comparteix el mateix motiu que l’èpica de Maragall. Un home «amb els cabells i la barba salvatgement esbullats i la pell embrunida» viatja de poble en poble amb un petit seguici. La veu en off, tan característica de Kafka, afegeix: «Només l’ambient indicava que potser era mort». 14 Recordem per un instant en quina situació tan complicada Kafka crea les seves obres. És un jueu enmig de la Praga txeca que escriu en alemany. No pertany a cap lloc. On la sensació de sentir-se aïllat queda potser més ben recollida és en el breu text sobre el teatre en jiddisch . Kafka assisteix a la funció i s’adona que la llengua que li hauria de pertànyer, perquè se sent íntimament connectat amb la cultura jueva, li resulta tanmateix gairebé repulsiva. No es pot identificar plenament ni amb la comunitat que més admira. Per altra banda, la seva filiació respecte de la cultura alemanya també és precària. I no cal dir, suposo, quin hauria estat el seu destí si no s’hagués mort de tuberculosi el 1924. El seu alemany nítid, amb aquella petita tremolor d’inseguretat, no li hauria servit per demostrar cap mena de pertinença a la tribu ària. «El caçador Gracchus» de Kafka ens parla d’un poble que no pot morir ni viure i del qual queden només individus aïllats sense cap possibilitat de construir la trama d’una tradició. La indefinició i la tensió provocades pel desarrelament són la causa de la gairebé proverbial angoixa en tots els textos de Kafka.

El cicle d’ El comte Arnau podria ser, doncs, una transformació poètica de la lluita d’un poble per sobreviure, per mantenir viva la seva memòria; d’un poble que és massa tossut per morir i massa feble per viure. Aquest cavaller, sempre en la sella i condemnat a visitar i commemorar només llocs de derrotes i d’equivocacions, podria ser una al·legoria de Catalunya? «Sí, és una tristesa ésser d’un poble que el seu equilibri consisteix, no en un joc de forces –com en els països ben civilitzats–, sinó en un joc de debilitats», escriu Maragall en una carta a Josep Pijoan del desembre de 1909 (OC, 1050). La infàmia que acompanya els personatges llegendaris de Maragall els fa estranys i incomprensibles. No conviden el lector a una identificació heroica, sinó que l’inciten a una reflexió crítica sobre els models a seguir. Uns herois que no són herois; quina classe de poesia èpica és aquesta? I per què no poden morir? I per què els acompanya aquest estigma de la diferència i d’incapacitat d’adaptació? El mal caçador, el comte Arnau, en Serrallonga, per què s’obstinen tanmateix a deixar una empremta per a la posteritat?

La figura més arquetípica de l’estranger inquietant és sens dubte el vampir balcànic. I el vampir és alhora la millor al·legoria que hagi creat la societat occidental per poder explicar-se a si mateixa l’inevitable retorn d’allò que s’ha reprimit. El comte d’ullals esmolats representa els costums bàrbars que es conserven en els límits de la civilització. Aquest foraster, que és prou semblant a nosaltres per infiltrar-se en la societat, fa molta, molta por. En la figura d’un estranger excessivament pròxim s’hi amaga el perill jueu que Richard Wagner va crear amb el seu assaig, aparentment tan innocent, sobre la judaïtzació de la música alemanya l’any 1850. Aquest text va ser el tret de sortida definitiu per al discurs paranoic segons el qual vindrien uns éssers aparentment semblants a nosaltres i ens prendrien allò que és nostre, contaminarien els nostres joves, destruirien els llaços de la comunitat d’una manera nocturna i invisible, des de dins. I llavors ja no hi hauria res a fer. Aturem-los ara i amb tots els mitjans, quan encara hi som a temps. La Lucy de Bram Stoker, que ha de ser salvada, és només una maldestra materialització d’uns paradigmes de pensament de la «barbaritat» inherent a la cultura europea que aquesta mateixa cultura s’obstina a no reconèixer mai.