AAVV - Els llibres de Consells de la vila de Castelló IV

En efecte, segons s’ha exposat més amunt, la temàtica dels assumptes tractats al llarg de les sessions cobreix pràcticament tot l’espectre de la vida local, però per desgràcia no hi ha la possibilitat de conèixer les opinions dels assistents a les reunions i les lògiques disputes que deu causar la resolució dels diferents problemes que s’hi plantegen. De fet, l’estructura que segueix el registre de les diverses sessions és quasi sempre la mateixa: primer de tot, s’indica que la reunió ha estat convocada pel trompeta de la vila, després de fer la crida pels llocs acostumats, i s’enumera als assistents; tot seguit, els jurats prenen la paraula i exposen al davant del consell les diferents problemàtiques a tractar; i, finalment, s’utilitza una frase tipificada —com ara «lo honrat consell acordà» o «lo honorable consell deliberà», entre altres— per donar a conèixer l’acord assolit pels integrants de la institució. D’aquesta presentació del transcurs de les sessions es deriven dues conseqüències fonamentals.

D’una banda, els jurats es presenten sempre sotmesos a la voluntat del consell, perquè exposen el tema i acaben el seu parlament dient que no prendran cap determinació sense les indicacions del consell. Així, el seu parlament sempre comença amb una frase certament tipificada com ara «fon proposat per los dits honrats jurats en lo dit consell» i, quan ja han fet la relació, solen declarar que «notificaren les dites coses al dit honrat consell per descàrrech llur, appellats de enseguir ço que per aquell serà delliberat e acordat». Si bé és cert que deuen gestionar els afers típics del dia a dia sense consultar a la institució, els assumptes que excedeixen la tasca executiva quotidiana són sempre consultats amb la resta de consellers del municipi. En conseqüència, els jurats sotmeten en tot moment la seua capacitat d’actuació a les decisions de la institució, en un clar procés d’enfortiment de l’òrgan que s’havia iniciat amb les reformes de 1335 i 1341. Des d’aleshores, els consell ja no és un simple fòrum de debat i consell com abans, sinó que de manera progressiva assoleix un poder de decisió cabdal per a la gestió de la vida local. 9

De l’altra, la manera de redactar el contingut de les diferents sessions amaga deliberadament el procés de discussió que té lloc en el desenvolupament de les reunions i, doncs, no és possible copsar les diferències que escindeixen la classe política local. Allò que interessa és deixar constància dels acords i, per tant, només és possible entreveure aquestes discrepàncies analitzant l’actuació contradictòria dels diferents magistrats, perquè les contraposicions entre els prohoms locals solament queden registrades de manera molt subtil en certes ocasions, com ocorre en l’elecció del nou justícia el desembre de 1405. En la sessió del dia 12 dels dits mes i any, els jurats exposen que el nombre de candidats disponibles per accedir a la magistratura és molt reduït perquè, segons estableixen les ordenances locals, els veïns que ocupen algun càrrec de l’administració municipal no poden presentar-se, com tampoc no pot fer-ho l’elevat nombre de persones que han arrendat els impostos locals i aquelles que han hagut de signar com a fermances seus per a garantir el compliment de les operacions, que és força elevat. Al davant d’aquesta situació, els jurats fan una proposició que encèn els ànims de bona part dels consellers.

Els magistrats sol·liciten al consell que es puga presentar el notari Pasqual Ferrando, «jatsie que fos segristà de la església de la dita vila, com la llur administració fenís en breu». Evidentment, la proposta provoca «gran discrepància entre los consellers, dients los uns que les ordenacions se devien servar e, segons aquelles, lo dit en Pasqual Ferrando, com hagués offici de segristà, no podie entrar en la dita elecció de justícia en l’any esdevenidor, los altres deyén que, no contrastant que·l dit en Pasqual Ferrando fos segristà, que y devie e podie ésser admès en la dita elecció, com feyt de segistrà no fos officii real ne tal que pogués o degués tolre la dita elecció». A causa d’aquestes diferències, el consell encomana al notari Pasqual Bataller que pregunte a tots i cadascun dels consellers la seua opinió i, després de l’enquesta, l’opció majoritària és favorable a l’acceptació de Ferrando com a candidat. En conseqüència, el consell revoca l’ordenança que prohibeix a aquells que tenen un càrrec presentar-se’n a un altre i accepta oficialment a Pasqual Ferrando com a candidat a la magistratura de justícia, a la qual accedeix en l’elecció del 22 de desembre del dit any.

Aquest és un dels pocs casos en què és possible veure de manera directa l’existència d’una discrepància entre els integrants de la classe política a través dels llibres de consell i, en certa mesura, és lògic perquè la disputa degué de ser ben àrdua. Ben mirat, l’elecció de les magistratures locals esdevé un dels principals motius de conflicte entre els prohoms, estimulat també pel propi sistema que s’utilitza per triar els càrrecs. En el cas del justícia, els jurats, l’escrivà del consell i quatre consellers recullen l’opinió de la resta de consellers —tres vots per cadascun— i les sis persones «de més veus» passen a la següent fase de l’elecció, que consisteix a escollir per sort a tres dels sis candidats. Fet això, el batle reial, que durant tots aquests anys és Bernat Hostalers, abandona el palau, analitza les tres possibilitats, elegeix a un dels prohoms com a justícia, entra de nou al palau i fa pública la seua decisió. 10 Pel que fa als jurats, els magistrats que acaben el seu mandat i quatre consellers recullen també l’opinió dels prohoms, se seleccionen les sis persones amb més vots i, finalment, s’elegeixen per sort a quatre, que compten sempre amb el vist-i-plau del batle reial. En darrera instància, els jurats ixents i dos consellers de cada parròquia trien als sis veïns de cada districte que ocuparan l’escó de conseller en l’exercici següent. Això fa un mínim de trenta-sis consellers, als quals s’afegeixen els dotze prohoms que realitzen l’elecció, els jurats que abandonen el càrrec i també l’escrivà del consell, fins completar un òrgan que en els exercicis transcrits en aquest volum està integrat per una xifra que oscil·la entre els quaranta-set i els cinquanta-dos consellers. 11

Per tant, en les diferents eleccions hi ha un sistema de cooptació indirecta que urgeix als integrants de la classe política a tenir un bon nombre d’aliats dins de les institucions per tal de garantir la seua reproducció en el poder i això, com és lògic, causa tenses disputes, com aquella esmentada més amunt per l’elecció del càrrec de justícia el 1405. Ben mirat, aquest és un dels motius que explica la progressiva intervenció de la Corona en la política local, especialment en l’elecció dels càrrecs municipals. L’existència d’un consell dividit en faccions i les bandositats ocasionades per l’obtenció de la supremacia en la política municipal provoca la intercessió de la monarquia, que pretén suavitzar les tensions entre els prohoms i, de retruc, obtenir un major control sobre la vida política de la vila. En aquesta primera dècada del segle XV, el paper de la Corona ja és ben notable en l’elecció del justícia i el mostassaf, que depèn en última instància del batle reial, i també exerceix una tasca de supervisió quan s’escullen els jurats. Aquesta intromissió complica les relacions entre els prohoms locals i els oficials reials, que esdevenen més complexes encara quan alguns dels veïns rics de Castelló accedeixen als càrrecs de representació de la monarquia. El reduït grup de castellonencs que ho aconsegueix intenta aprofitar la seua situació de privilegi per obtenir un benefici i, de passada, atacar els fonaments del poder dels seus rivals a l’àmbit local, de manera que les lluites existents en el consell s’estenen també als òrgans de govern de la Corona.