Pilar Alfonso Escuder - Les marques ONGD

De mica en mica, la solidaritat amb els altres ha esdevingut una solidaritat de donatius i de consum. I, cada vegada menys, una solidaritat crítica i de denúncia. A manera d’exemplificació inicial, podríem visualitzar aquestes dues concepcions amb les vinyetes de dos humoristes excepcionals, Forges i El Roto, que –si més no, en aquest cas– semblen representar posicions gairebé antagòniques.

La primera vinyeta, de Forges, fou publicada el dia 24 d’agost de 2010 i contenia dos globus recordatoris, un de gran i l’altre menut. El gran es referia al Pakistan («Però no t’oblides del Pakistan»); el menut, a Haití («I no t’oblides d’Haití»). Forges va començar a incloure a les seues vinyetes la referència a Haití el dia 18 de gener de 2010, i la va mantenir durant mesos, com es pot comprovar a la vinyeta esmentada, referida al Pakistan. Si hem triat aquest exemple i no qualsevol altre és perquè, al nostre parer, evidencia la contínua repetició de catàstrofes i d’emergències humanitàries. La roda de solidaritat emocional i de pobresa continuada.

Figura 1. Forges. El País , 24 d’agost de 2010

Figura 2. El Roto. El País , 22 de gener de 2010

Figura 3. Forges. El País , gener de 2010

La segona vinyeta, d’El Roto, aparegué el dia 22 de gener de 2010, deu dies després del terratrémol que, durant 34 segons, assolà Haití. Un succés que va deixar dos-cents vint mil morts i dos milions i mig d’haitians sense casa.

Dues vinyetes tan aparentment idèntiques, tan subtilment diferents quant a la concepció de la solidaritat, ens permetran establir un paral·lelisme amb la resposta de les ONGD en situacions d’emergència com aquella d’Haití, o d’altres d’anteriors (per exemple, Grans Llacs, 1994; huracà Mitch, 1998; tsunami del sud-est asiàtic, 2004) o de posteriors (Somàlia, estiu de 2011; el Sahel, 2012). La gran majoria d’ONGD han apostat per la ràpida recaptació de diners a partir de les donacions de la ciutadania.

La solidaritat interpel·lada per Forges bé podria associar-se a una solidaritat individual, micro , pal·liativa. Com a prova, podríem recordar una altra vinyeta publicada uns quants dies després de l’esmentada, que exemplifica, diàfanament, la solidaritat de donatiu a través d’entitats bancàries.

Durant el mes posterior al terratrémol, les ONGD espanyoles recaptaren al voltant de 72 milions d’euros, un 78 % dels quals s’ingressà a través de transferències bancàries. La denúncia per les comissions que aplicaren molts bancs i caixes reforça la idea dels donatius. Les dues historietes de Forges resulten dos bons exemples de la solidaritat tranquil·litzadora que s’ha imposat en les darreres dècades. Una solidaritat de consum. De fet, per a l’ocasió es dissenyaren samarretes i altres objectes amb el text de la vinyeta de Forges que es podien comprar, per exemple, al web de RNE. Solidaritat postmoderna

–en el sentit jamesonià del terme–, que parla sobretot de nosaltres, del nord.

El Roto, per contra, invita al desassossec. Fa parlar els protagonistes de la pobresa. El canvi de punt de vista comporta altres canvis significatius: d’allò que és individual (tu donant) passem a allò que és col·lectiu (nosaltres, els invisibilitzats). D’allò que és personal i micro , a allò que és polític i macro . El Roto apunta, directament, cap a les estructures que invisibilitzen una part del món. Aquesta mena de tragèdies no responen només a fenòmens naturals; darrere hi ha la responsabilitat de processos humans, és a dir, processos polítics, econòmics i socials. En el cas d’Haití, la producció d’arròs podria il·lustrar-nos aquests processos. Als anys 1970 Haití era un país gairebé autosuficient i, fins i tot, podia exportar arròs. En canvi, en la dècada dels noranta havia passat a ser una nació dependent que necessitava importar el 50 % dels seus aliments, i al voltant del 80 % d’arròs, la base de la seua dieta juntament amb els frijoles (Gómez Gil, 2010).

Com s’explica que, en només dues dècades, un país puga passar d’una situació d’autosuficiència a la total dependència alimentària?

En bona part, pel pla de racionalització que imposaren els EUA, juntament amb l’FMI i el BM, des del principi dels anys noranta (Gómez Gil, 2010). Dins del paquet de mesures econòmiques d’aquell pla, hi havia la reducció d’aranzels a les importacions d’arròs, que es reduïren del 50 % al 3 %. Les importacions massives d’arròs procedent d’Arkansas abocaren a la ruïna milers de llauradors i en provocaren el desplaçament massiu a la capital, Port-au-Prince, on primer foren víctimes de la desnutrició, la violència i les malalties, i, al gener de 2010, del devastador terratrémol.

També d’El Roto en podríem aportar un segon exemple, publicat, així mateix, alguns dies després de la vinyeta comentada: «No sé com alimentarem tots els qui vénen a ajudar-nos», es pregunta un dels protagonistes de la tragèdia.

Figura 4. El Roto. El País , gener de 2010

Solidaritat crítica amb les accions del nord que fa parlar el sud. Després del terratrémol, acudiren a Haití més de 600 ONGD, la gran majoria de les quals no hi havien treballat mai abans. L’FMI anuncià l’oferiment de 114 milions de dòlars d’ajuda. Convindria recordar que un any després del terratrémol només s’havien fet efectives un 10 % de les donacions oficials que es van prometre durant els primers dies. I el balanç no podria ser més descoratjador: «els escassos projectes aprovats, la mediocre coordinació entre els donants, la marginació de la societat civil haitiana, la mala voluntat dels estats per complir les seues promeses i, en canvi, la disposició a col·locar les seues empreses» (Wargny, 2011).

La solidaritat-ONGD de què parlarem ací difícilment es pot entendre sense tenir en compte dos factors clau: la globalització neoliberal i la postmodernitat. Aquest és el marc en què ens haurem de situar, i a què haurem de referir-nos una vegada i una altra.

Invocar de continu la solidaritat ens fa més solidaris? Ben al contrari, sembla evident que la multiplicació de crides i interpel·lacions a la solidaritat s’ha de relacionar justament amb la pèrdua de solidaritat del sistema. Sense anar més lluny, una part d’Europa ha sofert, en els darrers anys, un alarmant augment de l’exclusió social en multiplicar-se el nombre d’exclosos del mercat del treball com a conseqüència de la crisi financera hodierna. I, pel que respecta a la solidaritat amb el Tercer Món, resulta paradoxal que una societat construïda sobre l’individualisme intente donar lliçons de solidaritat a altres societats on tenen vigència encara els valors dels béns comuns.

Fet i fet, els dispositius de tot tipus que es despleguen en nom de la solidaritat bé podrien considerar-se la manera més eficaç d’evitar la transformació política de les estructures dominants, profundament insolidàries.