Pilar Alfonso Escuder - Les marques ONGD

Val a dir, però, que després de 1970 no hi ha hagut cap reunió política internacional de rellevància que no haja manifestat, d’una manera o una altra, aquest objectiu de posar fi a la fam al món. Aleshores la comunitat internacional –convocada també per l’ONU– es comprometé a donar el 0,7 % del PIB dels països rics a l’ajuda al desenvolupament del Tercer Món. Un compromís que s’ha anat ajornant i incomplint fins ara, amb l’única excepció de cinc països europeus: Dinamarca, Holanda, Luxemburg, Noruega i Suècia. De manera que l’eradicació de la fam al món ha esdevingut, possiblement, la més persistent i reveladora utopia de procés dels nostres dies.

Quan a mitjan camí –en plena primavera de 2008– semblava un bon moment per fer-ne un balanç provisional, una abrupta escalada de preus d’aliments bàsics com ara arròs i cereals, així com del barril del petroli, féu saltar les alarmes dels organismes multilaterals. Diferents veus començaren a advertir que tota una dècada d’esforços per eradicar la fam i la malnutrició podien quedar en res. Aleshores, la premsa començà a parlar d’un increment de més de cent milions de pobres en pocs mesos i es féu ressò de l’esclat de les revoltes de la fam en trenta-set països d’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina. La utopia, en lloc d’apropar-se, semblava allunyar-se més i més.

A punt de complir-se el termini acordat, al mes de gener de 2014, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) féu públic un informe titulat «Humanitat dividida: confrontar la desigualtat als països en desenvolupament», on es constatava que el 75 % de la població mundial viu en societats on la desigualtat en la distribució de la renda és avui més gran que fa dues dècades, i que l’1 % de la població posseeix al voltant del 40 % de la riquesa mundial. On han quedat, doncs, aquells propòsits de desenvolupament del mil·lenni establerts l’any 2000?

Si després de dècades d’ajuda al desenvolupament, de tantes campanyes realitzades, es parla de 1.000 milions de persones que passen fam al món, potser hauríem de plantejar-nos una pregunta aparentment tan ingènua com la següent: la fam al món depén de còmodes gestos (inter)personals o de complexes decisions polítiques i econòmiques d’abast mundial?

Al llarg de les darreres dècades, les organitzacions no governamentals i, més exactament, les organitzacions no governamentals d’ajuda al desenvolupament (ONGD) han estat una peça insubstituïble del model de cooperació dominant, uns actors clau en la concreció i evolució de la vella utopia sobre l’eradicació de la pobresa i la fam al món. De fet, s’han autoproclamat la millor manera de canalitzar la nostra solidaritat amb el Tercer Món. Carlos Ballesteros (2002) ha parlat, amb avinentesa i encert, del «mite de l’exclusivitat».

El segle XX fou testimoni del creixement vertiginós d’aquesta mena d’organitzacions a escala mundial. Particularment, a partir de la dècada dels vuitanta. Sovint s’ha relacionat aquesta proliferació d’organitzacions amb la tradició caritativa de cada país; tanmateix, convindria no oblidar altres qüestions tan tangibles com ara el finançament i les ajudes oficials. Així podríem recordar, a tall d’exemple, que l’Estat espanyol fou considerat un país pobre, és a dir, receptor d’ajudes del Banc Mundial, fins al 1978. Després, al cap de poc més de cinc anys, va passar de ser país receptor a ser país donant. Es creà la Coordinadora Estatal d’ONG per al Desenvolupament (1983), es convocaren les primeres subvencions del Ministeri d’Afers Exteriors (1984) i, tot seguit, es constituïren la SECIPI (Secretaria d’Estat per a la Cooperació Internacional i per a Iberoamèrica, 1985) i l’AECI (Agència Espanyola de Cooperació Internacional, 1988). A partir de l’any 1992, hi hauríem d’afegir les ajudes de l’ECHO, l’Oficina Humanitària de la Unió Europea. És per això que l’eclosió d’ONGD entre 1986 i 1995 només es pot entendre si tenim en compte totes aquestes ajudes.

D’ONG n’hi ha de tota mida i condició. Utilitzant un paral·lelisme amb la tipologia empresarial, s’ha parlat d’ONGD - multinacional, d’ONGD - gran empresa, i d’ONGD-PIME, és a dir, xicotetes i mitjanes ONGD.

Des dels vuitanta, les ONG en general, i les organitzacions no governamentals d’ajuda al desenvolupament en particular, han sabut construir-se la imatge d’unes entitats al marge del món oficial i del poder. S’han apoderat de les qualitats essencials del que podríem considerar «l’heroisme modern» que, a grans trets, s’associa a l’altruisme i a la vocació d’utilitat social; a la resistència i a l’enfrontament constant amb el poder; a la fidelitat als grans valors universals; al voluntariat; a l’impuls utòpic... En l’imaginari col·lectiu han passat a simbolitzar el contrapoder moral per excel·lència, contra els governs i contra les multinacionals. D’altra banda, premis, reconeixements i condecoracions han avalat les ONGD i han fet improbable i exigua durant anys una anàlisi rigorosa del seu treball i evolució, més enllà de la circumstancial explotació mediàtica de certs escàndols de gestió.

2. Solidaritat de consum vs solidaritat de denúncia

Històricament, podem diferenciar dos grans models de solidaritat, la solidaritat entre iguals i la solidaritat envers els altres (Zubero, 2000).

El primer model fa referència a la denominada solidaritat obrera que s’estableix entre una majoria d’iguals exclosos dels beneficis del sistema enfront d’una minoria de privilegiats. En definitiva, la solidaritat pretén superar la situació de marginació i de pobresa a través de l’acció col·lectiva. Pride (2014), una pel·lícula del director Matthew Warchus basada en fets reals, n’és un dels últims i sorprenents exemples. Narra les vivències d’un grup de gais i lesbianes activistes que, en la manifestació de l’Orgull Gai de l’any 1984 a Londres, començaren a recaptar fons per ajudar els miners de Gal·les, protagonistes d’una d’aquelles doloroses i inacabables vagues del thatcherisme. Fou l’inici d’una original història solidària que va unir els drets gais amb el sindicalisme.

El segon model respon, en canvi, a l’anomenada solidaritat descendent, pròpia de l’estat del benestar. Per exemple, la solidaritat amb els països del Tercer Món que se’ns demana, cada dia, als habitants del Primer Món. Fins ben entrat el segle XX, la solidaritat internacional era un terme associat a les institucions religioses, de manera que l’Església es considerava gairebé l’única institució capaç d’anar més enllà dels límits nacionals en les seues accions de solidaritat i confraternitat. L’any 1859 començà a gestar-se la International Committee of the Red Cross (ICRC, o bé CIRC), un projecte d’un home de negocis –Jean Henry Dunant– colpit pels milers de morts i ferits de la batalla de Solferino, durant la guerra d’unificació d’Itàlia. Tres anys després, Dunant publicà el llibre titulat Un record de Solferino , on apuntava la possibilitat de crear societats de socors la finalitat de les quals seria atendre els ferits de guerra mitjançant voluntaris preparats per a aquesta tasca. Així nasqué el CIRC, el Comité Internacional de Creu Roja, i anys després, als països musulmans, la Mitja Lluna Roja.

Fou arran de la Segona Guerra Mundial que es redefiniren els límits de la solidaritat i el terme començà a respondre a l’accepció actual. Els inicis de les ONGD contemporànies s’han de situar, en efecte, en els anys posteriors a la guerra. Així, l’any 1942, l’Oxford Committee for Famine Relief creà Oxfam per combatre la fam de milers de damnificats de la guerra a Grècia. L’any 1945, un grup d’organitzacions nord-americanes constituïren CARE (Cooperative for American Remittances to Europe) per enviar, com explícitament diu el nom, ajuda humanitària a Europa després de la guerra. Avui aquelles sigles han passat a significar Cooperative for Assistance and Relief Everywhere. Càritas fou creada també a finals de la dècada dels quaranta. Save the Children, tot i que havia estat creada l’any 1932 a Nova York, començà a ser coneguda després de la Segona Guerra Mundial. L’origen d’Unicef fou, igualment, el sofriment i les necessitats dels xiquets després d’aquella gran guerra.