Pilar Alfonso Escuder - Les marques ONGD

1.9. África Directo (AD): el relat del 100 %

2. Relats transversals

2.1. El relat de la culpa

2.2. El relat del consum solidari. Campanyes de màrqueting amb causa

2.3. Del relat de la culpa al relat del consum (i de la redempció)

CONCLUSIONS. VINT-I-CINC ANYS DE PUBLICITAT NEOSOLIDÀRIA

RELACIÓ D ’ANUNCIS, BIBLIOGRAFIA GENERAL, REFERÈNCIES VIDEOGRÀFIQUES I ÍNDEX ANALÍTIC

Pròleg

CARLOS GÓMEZ GIL

Durant massa anys, la investigació sobre les ONG en la nostra societat ha estat allunyada de les universitats i del món acadèmic. A diferència d'altres països del nostre entorn, no hi ha estructures universitàries estables que vagen analitzant de manera continuada aquest important espai d'intervenció social, rellevant també per les seues repercussions polítiques i econòmiques. La precarietat històrica que ha envoltat el món de les ONG a Espanya, la dimensió altruista i caritativa que s'associa al seu treball, junt amb el fet que fins a dates ben recents ha estat vist com un espai inferior per a les ciències socials, són factors que hi han influït sens dubte. Però també és cert que les universitats no han donat la rellevància científica al seu estudi, alhora que no pocs professors universitaris han considerat que tot allò que s'ha relacionat amb la solidaritat pertany a espais aliens a l'acadèmia, o almenys allunyats de la part dura i prestigiosa de l'acadèmia.

Per si tot això no fóra prou, el món de la cooperació i de les ONG és extremadament refractari a les crítiques i a les anàlisis empíriques, ja que considera que l'èpica de la seua labor és un legitimador d'actuacions i responsabilitats. Això és una cosa bastant singular en el model espanyol d'ONG, on, llevat de comptades i qualificades excepcions, el sector ha avançat sense tenir en compte una necessària consciència crítica sobre intervencions que no poques vegades circulen sobre el tall d’allò que és èticament desitjable i allò que és moralment admissible, de manera que tot l’aparell burocràtic i justificador de subvencions es confon amb una anàlisi crítica i valorativa de polítiques i actuacions, necessària per a evitar disfuncions, corregir el rumb de les intervencions i ajudar en la presa de decisions. Fins i tot, no és infreqüent en cursos universitaris i de postgrau que a l’hora d’entrar en el terreny de sotmetre a revisió crítica intervencions del món de la solidaritat, de la cooperació i de les ONG hi haja qui s’incomode, al·legant que això no s’ha de dur a terme amb actuacions tan belles i necessàries en un món sotmés per les injustícies i el patiment.

No obstant això, a poc a poc, l'estudi de les ONG s'ha anat fent un lloc en el món acadèmic gràcies a l'interés d'alguns investigadors i amb l'ajut de magnífiques tesis doctorals, algunes de les quals amb el pas del temps han culminat en llibres més divulgatius, que en determinats casos han tingut una notable incidència en l'opinió pública i en el sector. És cert que això no cobreix aquell buit que ens continua diferenciant d'altres països, però almenys ha permés reconstruir a poc a poc la història i l'anàlisi empírica sobre les ONG al nostre país. El treball de Pilar Alfonso Escuder entra per mèrit propi en aquest terreny, pel fet de procedir d'un dilatat treball d'investigació doctoral que va permetre a la seua autora presentar i defensar brillantment la seua tesi a la Universitat de València, i obtenir amb això el títol de doctora.

Conec molt de prop aquest treball des que fa uns deu anys l'autora va contactar amb mi per demanar-me que codirigira la seua tesi doctoral, una proposta que vaig rebutjar per diferents motius. No obstant això, Pilar va continuar comptant amb mi per donar suport al seu treball, realitzar consultes i utilitzar els meus llibres i articles, fins que finalment va tenir la generositat, junt amb el seu director de tesi, el professor Antonio Méndez Rubio, de proposar-me com a president del tribunal de lectura de la seua tesi doctoral, que va tenir lloc al setembre de 2013 a la Universitat de València. Precisament en la meua intervenció vaig animar la investigadora que no deixara de publicar la seua tesi, en una edició abreujada que permetera facilitar l'accés a un treball singular pel seu compromís arriscat i valent, dotat d'una brillantor que l'ha portat a endinsar-se en espais i territoris controvertits en el coneixement de les ONG, que han obtingut una escassa atenció en les investigacions acadèmiques a Espanya. I tot això malgrat que els temes que aborda formen part de debats socials i polítics sovint no exempts de polèmica i controvèrsia, com han recollit els mitjans de comunicació.

Nascudes d'un esperit solidari amb ambició de canvi, les ONG són un fenomen de la societat global, exponent de les profundes transformacions que s'han produït en la governança i en el conjunt de la societat. La seua evolució s'ha fet desplaçant-se cap a una aparent «neutralitat política» a mesura que les seues activitats es feien més necessàries i la seua organització més complexa. Icones de la solidaritat per excel·lència, és inqüestionable el paper crucial de les ONG nacionals i transnacionals en els canvis socials i econòmics que han tingut lloc en les darreres dècades, impulsant i donant suport a canvis d'una enorme importància, de vegades gens prosaics. És per això que no hem d'entendre les ONG únicament com un fenomen associatiu motivat per la solidaritat dels seus membres, sinó també, i potser cada vegada més, com una resposta a l'evolució dels estats, al costat de l'avanç dels mercats en plena globalització.

El debat i l'anàlisi sobre les ONG ha estat sovint excessivament minimalista i sense matisos, presoner de discursos tan interessats com escassament científics que ens han impedit comprendre adequadament els patrons d'intervenció que han protagonitzat, així com els models i les polítiques que han alimentat, sota aquell discurs «políticament correcte» que l'autora assenyala encertadament que ha amerat tot el sector com les onades que abracen les platges, en un intent per eliminar debats substantius que s'endinsen en claus interpretatives rellevants. Aquest podria ser l'exemple més palpable de la immaduresa del fenomen de les ONG a Espanya, que, com la rajola, també ha viscut la seua bombolla, i que s'enfronta ara a la seua particular crisi, en oposició al que se'ns repeteix interessadament dia rere dia des de responsables polítics que parlen d'una inexistent edat d'or per a les ONG.

Al contrari, podem afirmar sense cap gènere de dubtes que les ONG estan vivint a Espanya un final de cicle que se suma a un procés de desgast metabòlic accelerat per la crisi que travessem, cosa que moltes organitzacions no són capaces de comprendre, perquè creuen que el problema es redueix exclusivament a una simple qüestió econòmica delimitada per la gasiveria dels donants, l'impagament de les administracions i la retallada de subvencions; però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet, escoltar una vegada i una altra aquestes anàlisis tan pobres com reduccionistes evidencia la pobresa intel·lectual que ha envoltat el fenomen de les ONG al nostre país, llevat de comptades i honroses excepcions que resulten cada vegada més cridaneres en el sector. No és casual per això que amb tots els tècnics qualificats que fa anys que treballen en el món de les ONG siguen escassíssims els exemples de persones que han generat pensament, coneixement i reflexió sobre l'espai en què intervenen de manera continuada. En aquest buit hi destaquen persones com el nostre enyorat Miguel Romero, que ho feia des d'una capacitat crítica pràcticament inexistent avui en dia en el món de les ONG a Espanya, generant articles, llibres i publicacions que s'han convertit en imprescindibles.