M. del carmen Agulló Díaz - Mestres de mestres

No hem volgut competir amb Clio a l’hora de redactar aquesta història, sinó convertir-nos en les seues portaveus. Com diria Joan Wallach Scott, volem «no incorporar senzillament les dones a un cos existent d’històries: volem canviar la forma com les històries havien de ser contades. Clio és la nostra inspiració, però també volem ser ella: volem inspirar a altres a que documenten la memòria que estem desvelant». 6

1.Segons Sonsoles San Román, cal distingir entre el model de mestra analfabeta –reproductora de l’ideal de mestressa, per al qual no cal l’ensenyamentaprenentatge de la lectura ni de l’escriptura–, el de mestra maternal –que intenta posar fi a l’analfabetisme perquè es considera la mare com regeneradora social– i el de mestra racional-intuitiva –que posseeix una formació qualificada d’acord amb les noves demandes socials i la concepció de la importància de la infància. Aquest model derivarà en el professionalitzador de la II República mentre que el franquisme recuperarà el maternal. Veure S. San Román: Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización en España , Barcelona, Ariel, 2011.

2.El destacat és nostre.

3.Citat per M. Menor Currás i J. Rogero Anaya: La formación del profesorado escolar: peones o profesionales (1970-2015) , Madrid, La Muralla, 2016, p. 44.

4.M. E. Guibert Navaz: Historia de la Escuela Normal de Navarra (1831-1931) , Pamplona, Institución Príncipe de Viana, 1983, pp. 81-111.

5.C. García Colmenares: «¿Dónde están las pedagogas feministas, dónde se han ido? Una mirada a la docencia universitaria en clave genealògica», Con la A , 29: Educación y género , 2014, p. 18.

6.J. W. Scott: La fantasia de la història feminista , València, Institució Alfons el Magnànim, 2018, p. 42.

1. Porta d’entrada a la Casa de la enseñanza , utilitzada per a accedir a l’Escola Normal femenina entre 1867 i 1932. Font : col·lecció particular.

TEMPS CONVULSOS. Els darrers quaranta anys del segle XIX van conèixer la caiguda de la dinastia borbònica, després del regnat d’Isabel II, l’única dona en el tron en més de quatre-cents anys, i la seua restauració en la figura del seu fill Alfons XII. Entre ambdós monarques, una revolució, la Gloriosa (1868), un rei italià, Amadeu, i una república, la primera, amb quatre presidents pertanyents a les elits intel·lectuals: Figueras, Pi i Margall, Castelar i el futur fundador de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), Nicolás Salmerón.

En aquest context sociopolític, al costat de l’apogeu del republicanisme i del moviment obrer –es va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 1879 i la Unión General de Trabajadores (UGT) el 1888–, les reivindicacions de les dones començaren a visibilitzar-se i l’associacionisme femení de caràcter laic i progressista s’aniria obrint pas lentament.

Figures aïllades però amb autoritat advertien sobre les limitacions socials i culturals imposades a les dones. El seu accés a espais públics els permetia denunciar les discriminacions existents, de caràcter laboral i educatiu.

Concepción Arenal va ser nomenada Visitadora de prisiones , un dels primers càrrecs en l’administració ocupat per dones, i seria autora de La mujer del porvenir (1869), La mujer de su casa (1883) i Estado actual de la mujer en España (1884), textos bàsics en els inicis del nostre feminisme. Deia:

El médico, como hombre, ¿tiene derecho a ejercer su profesión? ¿Se le autoriza para ejercerla en virtud de su sexo, o de su ciencia? ¿Qué se pensaría del que, sin haber estudiado quisiera recetar u operar, y dijese al enfermo: «Yo no sé medicina, ni cirugía, pero le curaré a usted porque soy hombre»? Se pensaría en enviarle a un manicomio; y si el hombre, no por serlo, sino por lo que sabe, puede ejercer una profesión, a la mujer que sepa lo mismo que él ¿no le asistirá igual derecho? 1

Per la seua part, Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) i Emilia Pardo Bazán foren escriptores de reconegut prestigi. La Pardo Bazán, presidenta de la secció literària de l’Ateneu de Madrid, creà una Biblioteca de la Mujer (1892), fou membre del Consell d’Instrucció Pública, i el rei Alfons XIII la designà per a ocupar la càtedra de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines de la Universitat Central (1916). És per ser dona que hagué de renunciar a la càtedra pel boicot de l’alumnat i no arribà mai a ser membre de la Real Academia Española (RAE). Seues són les paraules següents: «No se puede, en rigor, la educación actual de la mujer llamarse tal educación, sinó doma, pues se propone por fin la obediència, la pasividad y la sumisión». 2

A les acaballes del segle, en 1892, el Congreso Pedagógico Hispano-portugués-americano va dedicar una de les seues seccions a l’educació de les dones, en la qual participaren de manera activa moltes de les que tenien un protagonisme en l’àmbit pedagògic o cultural. Entre les conclusions aprovades hi trobem:

1. El Congreso reconoce y declara que la mujer tiene los mismos derechos que el hombre para desenvolver y cultivar, en bien propio y de la especie, todas sus facultades, así físicas como intelectuales.

2. Siendo así ¿debe darse á la mujer una educación igual en dirección é intensidad á la del hombre?

3. ¿Debe facilitarse ampliamente á la mujer cultura necesaria para el desempeño de todas las profesiones?

4. En caso contrario, ¿se le reconoce el derecho para el ejercicio de la enseñanza en todos sus grados, á partir de la Escuela de párvulos?

11. […] ¿conviene empezar el sistema de la coeducación de los dos sexos en la Escuela primaria, ampliando el número de Escuelas mixtas? 3

Van ser anys en què es produí la incorporació de les primeres dones als instituts. Malgrat tenir limitat l’accés als estudis de secundària i superiors, perquè era obligatori sol·licitar la gràcia dels respectius directors o rectors per a matricular-se, les pioneres van obrir camí.

En el Lluís Vives de València, Manuela Solís i M. Amelia Perales, filles, respectivament, del director i del cap d’estudis de la normal masculina, van ser les primeres batxilleres el 1882. Manuela Solís continuaria els estudis en la Universitat, on va obtenir la llicenciatura en Medicina el 1889 juntament amb Concepción Aleixandre, les dues primeres titulades en la nostra Universitat.

En aquests mateixos anys, el 1883, es va crear, per l’influx institucionista, l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer (AEM), gràcies a la RSEAP de València –impulsora també de l’Escuela de Comercio–, que en el curs 1888-89 va donar pas a la Institución para la Enseñanza de la Mujer, dirigida per l’institucionista Aniceto Sela.

Tots aquests esdeveniments tindrien el seu reflex en la creació i posterior història de la Normal femenina de València, un centre que, més enllà de la seua finalitat declarada de formació de mestres, deu la seua importància a ser una de les escasses i pioneres institucions públiques i seglars dedicades a l’educació de les dones.

En una província amb un índex d’analfabetisme de la població femenina del 86,75 % el 1877, 4no hi ha dubtes que crear escoles de xiquetes, fer que les regiren mestres competents i aconseguir que hi assistiren les alumnes era un repte pendent per als poders públics, si es desitjava que les dones milloraren la societat en el seu paper de mares –primeres educadores.