M. del carmen Agulló Díaz - Mestres de mestres

Malgrat la manca d’obligatorietat, algunes normals ja s’havien creat abans de la llei a Navarra (1841), Logronyo (1851), Badajoz (1855), Àvila i Saragossa (1856). Un any després de la seua promulgació, el 1858, n’hi havia un total de 23, a les quals cal afegir l’Escuela Normal Central del Reino de Maestras a Madrid, encarregada de formar professores normalistes.

Però l’obligació del seu sosteniment per part de les diputacions no es va produir fins el 1868 i, mentrestant, sense institució docent pròpia, les futures mestres havien d’examinar-se en la normal masculina de la província, després de fer per lliure els seus estudis. I és que, fins i tot després de promulgada la Llei Moyano, una RO de 11/02/1858 disposava que no calia acreditar estudis previs per a aspirar al títol de mestra.

De manera paradoxal, la funció de caràcter professional, de formar en l’ofici de mestre i capacitar per a exercir la docència en les escoles, no seria ni l’única ni la prioritària de les normals, ja que, de manera simultània, complien una funció d’índole cultural, tant o més rellevant que l’estrictament professional. Un important percentatge d’alumnes, que tan sols desitjaven l’ampliació o adquisició de coneixements, sense cap intenció d’obtenir la titulació de mestres o d’exercir amb posterioritat la professió, es matrículaven i cursaven assignatures aïllades, opció que es formalitzaria en la figura de l’alumne lliure o oient. Manuel Bartolomé Cossío reconeixia que la normal era «casi el único centro oficial que se le ofrece, ya simplemente para ampliar su cultura, ya para procurarse una profesión retribuida». 3

En el cas de les dones, a aquestes dues finalitats, comunes a les normals masculines, se n’afegia una tercera: la capacitació per a ser mares i mestresses. A la dona, primera educadora, en paraules de Rousseau i Pestalozzi, se li facilitaria l’accés a coneixements d’higiene, costura, puericultura, economia domèstica…, que li permetrien ser un exemple de mare i esposa, i serien aquestes assignatures algunes de les que més alumnat tindrien matriculat en l’opció lliure o d’oients.

Una funció de formació maternal distintiva que s’afegiria a la cultural i professional i, amb l’excepció de l’etapa republicana, seria gairebé tan important com la de la capacitació professional, fet que provocà un augment considerable de la matrícula de les normals femenines.

La triple finalitat comportaria l’existència d’una formació diversificada, que seria explicitada en els reglaments. La normal de Navarra, per exemple, s’oferia com un centre on es pogueren «formar maestras instruidas y capaces de dirigir las escuelas de instrucción primaria de toda la provincia», però també facilitava l’assistència a «las jóvenes que, aun sin dedicarse al Magisterio, busquen una educación que las prepare para ser fieles esposas y buenas madres de familia», és a dir, era un centre tant de formació de señoritas com de preparació per a mestres. 4

Per altra banda, cal dir que, des de la seua creació, i, en bona mesura fins als temps actuals, les normals van haver de lluitar contra l’estigma de ser considerades «Universitat dels pobres» –en encertada qualificació de Teresa González–, és a dir, centres de segona categoria, privats de recursos i de consideració social. A diferència dels instituts, destinats a preparar els fills de la burgesia –futurs universitaris, membres de les elits polítiques i econòmiques designats per a ocupar el poder–, les normals formarien el Magisteri, que s’encarregaria d’instruir i educar els xiquets i xiquetes de les classes treballadores, dels habitants de les zones rurals, en definitiva, la gent sense recursos econòmics.

La predilecció dels poders públics pels centres de secundària es veuria reflectida en els millors sous del seu professorat, la cura per les condicions de les infraestructures, i el currículum més complet. Els centres de formació del Magisteri creixerien com uns instituts de segon ordre, i desapareixerien, fins i tot, en determinades èpoques, pel fet de considerar escassa la necessitat de la seua existència. Reduïdes a impartir un currículum cultural paral·lel al dels instituts però de menor categoria, al qual s’incorporaven escasses matèries de caràcter professionalitzador –didàctiques, metodologies, pedagogia…–, la lluita per dignificar la seua existència ha estat una de les constants de la seua vida.

Aquest fet, però, va afavorir l’extensió de les normals femenines, que tingueren una major expansió que les masculines, degut a la tardana incorporació de les dones als estudis de batxillerat –no es va produir de manera massiva fins els anys 60-70 del segle XX. Un creixement que es veuria beneficiat també per la generalització de les escoles de xiquetes, amb la necessitat de la formació de mestres dones que hi estigueren al front; per l’exclusivitat d’exercir dones mestres en les escoles de pàrvuls, i fins i tot en les unitàries, i pels avanços pedagògics que advertien que calia una preparació adequada per a les mestres, més enllà de la suposada intuïció femenina.

La tortuosa història d’unes institucions docents que avançaven o retrocedien segons els governs liberals o conservadors en el poder és encara més evident en el cas de les femenines, perquè depenien igualment de la consideració de la importància de l’educació de les dones, tema prioritari per als liberals i accessori per als conservadors.

Formar mestres dones professionals i autònomes, o reduir-les als aspectes més tradicionals, fomentar o no la seua capacitació de manera simultània a la seua presència en els àmbits públics i de poder social, seria la constant d’una història interminable, en la qual, encara, estem immerses.

I les encarregades d’aconseguir-ho serien les mestres de mestres , denominació que, de manera sintètica, defineix les dones que, en el transcurs de l’esdevenir històric, han dedicat la seua vida personal i professional a formar futures mestres. Normalistes, professores de l’Escuela del Magisterio, professores de l’Escuela Universitaria de Formación del Profesorado de Educación General Básica (EUFPEGB), professores de la Facultat de Magisteri… Diferents noms han designat aquelles docents que han compartit l’objectiu comú d’ensenyar a ensenyar a altres dones, per tal d’educar xiquetes, adolescents i joves.

En les pàgines següents intentarem una aproximació a l’evolució de la normal de dones de València, una institució docent que ha complit cent cinquanta anys. Tractarem de recuperar els noms de les seues professores, les dificultats que han hagut de superar, els moments il·lusionants i, dissortadament, els de derrota dels pressupostos i les activitats renovadores.

Perquè, com diu Carmen García Colmenares:

A través de indicios, fragmentos y encrucijadas vitales podremos conocer sus trayectorias, cómo gestionaban los conflictos, las resistencias que utilizaron frente a los mecanismos de exclusión. Nos ayudarán a entender, por ejemplo, las situaciones actuales que se derivan del asociacionismo y las trampas de la falta de estructuras. Se trata a [sic] analizar historias de vidas interconectadas desde la perspectiva del sujeto autodesignado, aunando tiempo histórico y biográfico. 5

I aquesta història de dones tindrà també altres protagonistes: les alumnes. Les pioneres a atrevir-se a cursar una carrera que, amb el temps, serà una de les més feminitzades. Dones que, de manera majoritària, després del seu pas per la Normal, seran mestres que treballaran en les poblacions valencianes, en escoles públiques, graduades i unitàries, rurals i urbanes, i educaran generacions de xiquetes membres d’una societat a la qual contribuiran a fer avançar o retrocedir. Mestres que seran voluntàriament o involuntària, protagonistes dels esdeveniments històrics dels dos darrers segles, la memòria de les quals cal recuperar perquè sense elles no es poden comprendre les dinàmiques educatives ni socials de la nostra societat.