M. del carmen Agulló Díaz - Mestres de mestres

Un aniversari com aquest ens ha de permetre recordar aquell primer claustre del curs 1867-1868 i reconèixer l’esforç i la dedicació de Josefa Ágreda com a directora, d’Isidoro Fernández com a director d’estudis i de Jaime Feliu com a secretari, de Vicente Botella com a professor, de María Orberá com a regent de l’Escola Pràctica, de Felisa Martínez com a segona mestra i de Florentina Carratalá com a auxiliar. Al costat d’elles unes primeres 38 alumnes, pioneres nascudes principalment a les terres de les comarques valencianes.

En eixe sentit, es tractava d’una Escola al servei del desenvolupament del nostre territori i la nostra societat, com ho ha estat, des de la seua fundació, la Universitat de València, a la qual es va integrar en temps complex d’expansió universitària alhora que de convulsió política a la fi d’una dictadura que suportava a dures penes la fermesa de la voluntat de transformació social de la ciutadania.

Fins arribar a eixe punt, al llarg d’aquest llibre podran seguir l’evolució de la formació de les mestres, des d’eixos inicis en el segle XIX vinculats a la primera organització dels sistemes educatius nacionals, l’extensió de l’escolarització elemental i la importància de l’educació com a factor de progrés nacional integrat en polítiques públiques fins al funcionament de l’Escola Universitària inclosa en una universitat pública i ja democràtica, en permanent transformació atenent a l’elevada demanda de la ciutadania, les tensions en la transformació entre les antigues formes i pedagogies tradicionals i la renovació pedagògica, així com les característiques d’una universitat participativa i democràtica sotmesa a canvis normatius i de plans d’estudi.

La Universitat de València s’ha estès al llarg de diferents campus, fins arribar a la ciutat d’Ontinyent, on s’imparteixen, també, estudis de Magisteri, en contextos canviants per les transformacions legislatives en matèria educativa però també caracteritzats per la limitació dels recursos públics per al finançament del sistema universitari. Aquest tret ha estat una característica històrica de la nostra universitat pública que podran, també, seguir al llarg de les pàgines d’aquest llibre brillant.

Brillant perquè mostra l’esplendor i la il·lusió. L’esplendor de la tasca ben feta i la il·lusió de les persones, però també de les institucions que representaven. També il·lusió per recuperar la història i les seues protagonistes en la important tasca de ser «mestres de mestres», dones no sempre reconegudes però compromeses amb un futur millor, amb una educació i societat mes lliure i democràtica, amb un futur de progrés.

Però, per construir el futur, cal tenir present el passat, no oblidar mai els nostres orígens, ni tampoc les persones que han fet possible que partim d’un punt des del qual hem d’anar més lluny.

Per això aquest llibre, publicat en el marc del 150 aniversari de l’Escola Normal Femenina, és tan important per, com diuen les seues autores, «obrir el camí perquè altres persones […] continuen aprofundint en la història passada i escrivint la que, ara i ací, estem fent».

En aquestes línies inicials és de justícia reconèixer la importància del treball realitzat per M. del Carmen Agulló i Blanca Juan. La seua obra ens permet llegir, d’una manera molt clara i senzilla, la història del país a partir de la història de l’antiga Escola Normal Femenina i la seua evolució.

Aquesta obra conta eixa història de «mestres de mestres» al llarg del temps, de persones que batallen «amb vells problemes» i ho fan «afrontant nous reptes en la seua tasca», la tasca de formar la ciutadania del segle XXI, que és una tasca èpica com ho ha estat la història de l’Escola Normal Femenina de València.

«Ningú no neix dona: s’hi torna» deia Simone de Beauvoir. En la formació de les identitats femenines, variables en cada cultura i època, intervenen múltiples factors que afecten les característiques biològiques, psicològiques i socials de cada persona. És per això que, en una societat patriarcal, l’atribució de determinades característiques a les dones, pròpies de la considerada identitat natural femenina, intrínsecament relacionada amb el rol maternal, conduirà a la necessitat de formar-les de manera que seguesquen i perpetuen els rols femenins.

En aquest context de dialèctica constant entre la qüestionada necessitat d’instrucció i la imprescindible educació que permeta transmetre i reproduir normes, valors i conductes, gaudeixen d’un protagonisme especial les encarregades de proporcionar-la: mares, institutrius i mestres.

Juntament amb les mares, inqüestionables primeres educadores, van sorgir les mestres analfabetes, les cuidadores…, totes elles continuadores d’un paper maternal tan identificat amb la feminitat que es considerava innecessària una preparació específica per a desenvolupar-lo. 1Tan sols havien de reproduir amb les seues alumnes el paper de cuidadores tradicionalment femení.

A l’Estat espanyol, quan es demanà una preparació més específica per a l’ofici de mestra, només se’ls exigí, igual que al mestre, un temps d’aprenentatge pràctic en una escola. Era un model de caràcter gremial, sense cap necessitat d’institucions ni currículums propis, un aprenentatge mitjançant la imitació del model i la reproducció de les seues pràctiques educatives, que es consolidaria al segle XVII, quan l’Hermandad de San Casiano s’encarregà dels exàmens de les futures mestres, i deixà la seua capacitació en mans d’institucions privades.

Avançat el segle XVIII serien organismes relacionats amb moviments il·lustrats, defensors en bona mesura de l’extensió de l’educació a les dones, i en particular les Reales Sociedades Económicas de Amigos del País (RSEAP), els que crearien o protegirien centres de caràcter educatiu, encarregats de facilitar la formació de mestres.

No seria fins a inicis del segle XIX quan l’Estat començà a crear les que serien les primeres escoles normals masculines. El seu desenvolupament estava estretament vinculat amb tres factors: l’organització dels sistemes educatius nacionals, l’extensió de l’escolarització elemental i la importància que s’atorgava a l’educació com un assumpte d’interès per al progrés nacional.

En aquest marc il·lustrat i regeneracionista es produïren assajos de creació d’institucions docents que perseguien una finalitat formadora ja des de 1834. Però la primera normal no s’inauguraria fins el 8 de març de 1839 a Madrid, fruit de l’impuls del metge liberal Pablo Montesino. A partir de 1841, s’estendrien per tot l’Estat i, a València, s’hi crearia en 1845 la normal masculina.

Caldria esperar un període de liberalisme moderat perquè es promulgara la Llei d’Instrucció Pública de 9 de setembre de 1857 –Llei Moyano–, que establia els requisits per a ser mestres de primer ensenyament.

En el seu article 71 s’hi feia esment de la necessitat de formació de les mestres en establiments afins als masculins, és a dir, en les escoles normals de mestres dones:

Primero. Haber estudiado con la debida extensión en Escuela normal las materias que abraza la primera enseñanza de niñas, elemental o superior, según el título a que se aspire.

Segundo. Estar instruida en principios de Educación y Métodos de enseñanza.

También se admitirán a las Maestras los estudios privados, siempre que acrediten dos años de práctica en alguna Escuela modelo.

Però també establia una clara jerarquització entre les normals masculines i les femenines, que seguia els principis del pensament patriarcal, ja que, mentre obligava a la creació de les primeres, solament recomanava la de les femenines, en una clara priorització de l’escolarització masculina sobre la femenina. L’article 114 textualment deia «El Gobierno procurará 2que se establezcan Escuelas normales de Maestras para mejorar la instrucción de las niñas».