AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

L’efecte més estés d’aquesta pressió és la sensació que qualsevol iniciativa cívica valencianista ha sorgit del no res. Desconnectats, arrosseguem un refredat mal curat que provoca sensació d’orfandat, i convida a justificar la mateixa existència pròpia, com si cada impuls nostrat fóra una extravagància absurda. Però la vida no cal justificar-la. Ni és absurd ni és extravagant, voler viure i perdurar, evolucionar i progressar, delejar un àmbit social just i acollidor, integrador i propi... És cosa ben diferent que ens vulguen fer el buit a què n’hi haja, cap buit. El món no és perfecte ni respon a l’esquema de cap ment particular, i la cosa va com va, d’acord... Però «en qualsevol cas, hem de renunciar a una concepció injuriosa o laudatòria del món». 8I ja hauríem d’haver aprés que els discursos, el trellat, les idees i els arguments, s’entrelliguen i teixeixen una força difícil de matar, ens mantenen, ens regeneren, ens reviscolen. A partir d’estudis més profunds i específics, hem cercat i ara presentem alguns referents que, a la universitat, han pogut avançar accions i discursos del Bloc d’Estudiants Agermanats, assimilats, reproduïts o retocats.

Si pensem en antecedents de participació estudiantil del Bloc d’Estudiants Agermanats, fàcilment ens vindran al cap la FUE i la nova generació valencianista de començament dels seixantes. La Federación Universitaria de Estudiantes per la seua vocació social i majoritària, per la seua forta identificació i defensa de la universitat liberal (cap al final no tant, amb una marca clara d’esquerra combativa i comunistes). Però la FUE aspirava a assolir la representació «oficial», referendada per la institució i sense alternatives. I la seua sensibilitat valencianista o autoctonista , per dir-ho així, no apareix per enlloc. El Bloc d’Estudiants Agermanats és un moviment autòcton valencià des del seu origen. Mai ha pretés reunir «tota la classe estudiantil», sinó que cada any s’ha presentat a eleccions lliures dins d’un sistema de representació plural, i ha plantejat la seua acció política quotidiana des de la base de la representació aconseguida.

Respecte als valencianistes que lliguen les revistes Diàleg , Concret , i el Partit Socialista Valencià, enceten el discurs de referència del valencianisme modern, que el BEA heretarà amb totes les seues possibilitats potencials, la seua força i també molts dels seus dèficits estructurals i de discurs. Però en una universitat molt més poblada, per tant des d’una militància més nombrosa, puix que la universitat dels 60 era molt menuda en comparació amb la massificació dels huitantes, l’extensió geogràfica per tres campus (almenys, perquè hi ha el Centre Universitari de Castelló –CUC– i altres ampliacions del BEA) i la multiplicació de centres i titulacions. Evidentment poca presència electoral i poc marge d’acció i reconeixement polític podien practicar sota el franquisme (llevat d’algun clivell més o menys entrista ). Sí poden aportar una idea de les fronteres difuses de la participació i de les dificultats del control de militància, de la definició de qui forma part o no d’un grup o moviment universitari (qui els vota?, qui en té simpaties?, qui va en una llista electoral?, qui col·labora en alguna activitat?). Probablement el mateix concepte de «ser» o no, resulta excessivament rígid i inadequat per al seguiment de la participació universitària.

La Universitat de València de la segona meitat del segle XIX vivia ancorada, esquifida de mitjans i aspiracions, allunyada de les responsabilitats socials amb el país, alienada de la missió de promoure el progrés del seu territori. Una estructura provinciana, sovint acomodada en la inoperància, es limitava a reproduir una formació curta per a pocs. Però com sempre, hi havia algun moviment. Seguim ara, i en la resta del recorregut històric fins a la 2a República, el llibre de Perales: 9«Les primeres dècades del període no foren molt intenses en conflictivitat a banda de la purament vacacional. Foren pocs els conflictes anteriors a 1905, però foren de clar fons ideològic. Era el moment de la lluita per les llibertats reprimides després de 1875, i especialment en el que es refereix a l’ensenyament. Les principals batalles dels estudiants a les acaballes del XIX anaven clarament en contra de retallar la llibertat de càtedra i en la resistència als atacs reaccionaris i els intents eclesiàstics d’intervindre en les universitats. (...) Tanmateix, assolida i reconeguda la llibertat de càtedra i la presència pública d’avanços abans considerats doctrines pernicioses, com ara el darwinisme, el moment de lluitar contra el conservadorisme i el retall de llibertats sembla haver passat.

No renunciaren els estudiants a la reivindicació una volta reconegudes aquestes llibertats, ans continuaren reclamant, tot i que canviaren les seues demandes. Ara se centraven en qüestions més materials. Les queixes per l’estat de la universitat, i especialment per la situació de les ensenyances mèdiques, prengueren el relleu en la conflictivitat escolar, fent ús de les mateixes llibertats que els seus predecessors en les aules havien ajudat a guanyar, donaren notables episodis de conflictivitat, i sobretot molt més freqüents. La mateixa percepció que calia reivindicar les millores universitàries era la que donà lloc a la celebració de les assemblees escolars que participaren de l’ús de la manifestació».

A banda de les manifestacions, les vagues i els motins, també crearen associacions i revistes més o menys estables. Les publicacions de l’estudiantat universitari seguien una estructura que incloïa secció científica, literària, de notícies, de corporacions relacionades amb l’àmbit de coneixement, i una secció d’anuncis privats que ajudaven a finançar aquests projectes. Els governs conservadors de Cánovas comportaven la desaparició de la premsa escolar, que reapareixia, més o menys tímida, amb els de Sagasta. Com quan sorgiren La Semana Escolar (1892) i Heraldo Escolar (1895). La primera naixia pocs dies abans de l’accés de Sagasta al govern, i fou la primera de les publicacions estudiantils que reconeixia la realitat plurilingüe d’Espanya, almenys com a declaració d’intencions, ja que allí admetien «escrits en qualsevol de les llengües que a Espanya es parlen, sense anomenar-les». 10Més endavant, entre 1910 i 1916 fou l’època de més iniciatives en publicacions universitàries valencianes, ambient que s’esllanguiria amb les dificultats d’accés al paper provocades per la guerra mundial. El 1921 apareix El Estudiante , que pretenia eixamplar al màxim el col·lectiu del seu públic estudiantil amb l’aspiració a la neutralitat ideològica. També sorgí llavors Libertas , que era l’òrgan d’expressió de les associacions d’estudiants catòlics i rebé el suport de la Federació d’Estudiants Catòlics. El Estudiante no perdurà i Libertas sí, cosa que indica el final de l’ideal de la comunitat escolar per damunt de les postures ideològiques o polítiques. 11

Per tant, aquells estudiants valencians no responien a la imatge de passivitat que habitualment carreguen, sinó que foren protagonistes de conflictes que prenien els carrers de la ciutat per a fer-se visibles públicament, «sempre que les circumstàncies polítiques i la rigidesa governativa ho permeteren». Recordem que l’any 1880, les peticions col·lectives dels estudiants estaven prohibides com a actes d’insubordinació, amb càstig d’expulsió perpètua. Si en la primera part del període que va des del 1875 fins al 1936 els principals episodis, de defensa de la llibertat d’expressió i de càtedra, i contra la reacció i el clericalisme, responien a tendències liberals i modernes, aquesta identificació deixa de ser clara cap a la part final.