AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Diu Germán Perales 4que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni l’activisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan l’idealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen l’atenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts d’aquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes d’escolars està l’herència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca d’altres que, abans, s’iniciaren en l’experiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació d’una consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat d’enfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat d’influir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, l’activisme universitari no mogué mai la totalitat de l’alumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre l’estudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran mesura al model de punta de l’iceberg, segons el qual una part reduïda és normalment visible pel seu activisme, però connecta amb grans grups d’estudiants que només emergeixen en moments de mobilització concreta».

El Bloc d’Estudiants Agermanats fou una gran troballa de la collita valenciana del 84, òbviament sempre al meu parer. Una idea i un invent ben trobats, en un moment de clivells oberts a la transformació, d’enormes possibilitats millor o pitjor desenvolupades, però en qualsevol dels casos una ventolera fresca, que renovà les resclosides estances d’una institució tocada per la petjada pudenta d’un franquisme promotor de submissió a les jerarquies, intransigent, poregós, mediocre, evidentment antivalencià i en el fons també antiuniversitari. Al llarg dels anys el BEA ha oferit aportacions de modernitat positiva, de debat profitós, de consciència social, de compromís institucional i de faena quotidiana. També d’errors, és clar, però sense caure en desesperances. El nervi democràtic i valencianista, renovador i reivindicatiu d’una societat i d’una universitat més justes i millor repartides, més els resultats aconseguits i la constància a plantejar objectius reals i cercar dur-los a la pràctica present, la seua pluralitat i les seues majories reiterades, fan del BEA un cas nou i específic al País Valencià. Encara que ningú naix en el buit, i mirarem d’espigolar elements d’una tradició possible, que no cap causa ni procés determinista. I respecte a l’esperit esquerrà, que com més van els temps més esmunyedís resulta de definir, l’haurem de referir al projecte d’autonomia (relacionat amb el desig d’instaurar societats vertaderament democràtiques, que facen les seues lleis mitjançant la participació efectiva i igual de tothom en la deliberació i presa de decisions). Mentrestant aprofitarem unes paraules de Josep Lluís Bausset aparegudes en un article de Joan Francesc Mira, 5que almenys aprofiten de model:

Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: és ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai, ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent. (...) València, per a vosté hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total.

Al remat la vida quotidiana individual és l’escenari principal de les lluites col·lectives. I recordar-ho resulta útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Abans, la nostra passivitat era la vostra excusa (la dels beneficiaris d’una situació de dominació, s’entén), però no volem regalar més eixa coartada, ara ja no (des del moment en què decidim esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva). Els trets fonamentals del projecte d’autonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte d’autonomia, es poden resumir en l’acció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.

Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a l’acció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. «Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que l’escolten, propagant d’aquesta manera la incitació a l’acció per la via més segura: la imaginació. «Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se», advertia la reina Anna d’Àustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric . La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions d’allò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir d’una altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvelament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i l’entreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui l’escolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de l’espai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre l’orientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que l’amagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar el nostre criteri a l’hora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda ». 6

El valencianisme ha estat, i és, una força modernitzadora que apel·la al vigor creatiu autòcton, renovadora, que promou el dinamisme social i mira d’obrir un accés propi a les possibilitats del món civilitzat. Lògicament ho fa més enllà de l’estretor de la via morta a la que ens condemnen els dominadors de caserna i besamans. És per això que manté una considerable influència social, malgrat la seua incapacitat d’assolir èxits institucionals que li hagueren permés una projecció quotidiana, transversal, un diàleg més complet de la seua vocació civil amb l’experiència de gestió, i una sedimentació social que faria més espontània, normal, la seua reproducció i actualització. Això d’altra banda ha allargassat un estat de tendresa feble del moviment valencianista. Ha provocat i encara ho fa en part, una tendència a la dispersió i una vulnerabilitat punyent enfront de la propaganda enemiga. Aquesta propaganda consisteix, bàsicament, a fer creure que el País Valencià no existeix, que el poble valencià, lluny de constituir una societat homologable amb la resta de grups humans europeus (i del món), vivim una mena d’estat gasós, que es desventa fora de recipient, sense projecte comú ni vincles interns, individus subsidiaris tacats de misèria, incapaços... Les seues ganes; perquè si haguérem desaparegut com els dinosaures, quina necessitat hi hauria de fer-ho creure? Conforme al que diuen, existim només per la seua insistència a afirmar la nostra dissolució, la resta de tergiversacions, buidors i atacs resulten afegitons més o menys mecànics. Buf... És clar que també hem sentit aquella cançó que deia: « si eso es vivir en serio, preferimos hacer el indio ». 7