AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Però per a participar també cal educar-se, com bé ens han demostrat hores i hores d’assemblees en què hem aprés molts uns dels altres. Alícia Villar, doctora en Sociologia, ens explica «el repte de l’educació per a la participació». Per a això, l’autora fa una anàlisi sociològica dels estudiants i parla dels principals canvis que han transformat i encara a dia de hui transformen les universitats. Villar també escriu sobre el binomi participacióviolència, tan adient per a una època com l’actual, amb el record recent dels fets viscuts durant l’anomenada «primavera valenciana», en què la lluita i la mobilització dels estudiants ha sigut contestada amb un alt grau de violència.

I què pretenem aconseguir amb la participació? Doncs la transformació social. El canvi d’aquelles coses que no ens semblen adequades i que creiem que podem portar a millor port. Canviar les polítiques universitàries així com també transformar el jovent han sigut algunes de les fites principals del BEA. És per això que Joan Carles Bernad, doctor en Psicologia Social, escriu sobre «participar per a transformar», i ens explica per què participem, com i el que això comporta. Bernad parla també d’una qüestió sempre latent en totes les generacions beates : la cura de la renovació de personal que assegure la permanència de les organitzacions.

Després dels articles d’àmbits més teòrics trobem opinions espigolades d’una sèrie d’entrevistes, realitzades a membres del BEA, així com als rectors que més han marcat la nostra trajectòria (Ramon Lapiedra i Pedro Ruiz). També en altres moments del llibre trobem altres personalitats relacionades amb la tradició democràtica i valencianista que ens ha mogut des d’un inici, com ara Adolf Beltran, Jaume Pérez Montaner o Feliciano Albaladejo.

I finalment, com que cap doctorat podria substituir l’experiència personal de la gent, era indispensable donar veu a persones de les més de vint-i-cinc generacions que ja queden enrere. Així que igual que totes les assemblees acaben en sopars, cassalles, molta música i proposicions poc decents, aquest llibre no podia tancar d’altra manera que amb el seguit d’anècdotes que molts de nosaltres guardem a la memòria, unes més llunyanes i altres més recents. Des de Jordi Peris, un dels tretze inicials, fins a Laura Peris una de les més novelles, 31 testimonis personals de beatos de tots els temps conformen la part que possiblement resulte més divertida i més emocionant. Cadascun d’ells a la seua manera conten el que els ha vingut en gana sobre el seu pas pel BEA i sobre el que aquestes tres sigles han significat per a ells. Advertiré als lectors que a mi, que sóc de les últimes generacions i que no tinc la sort que conéixer a molts dels que escriuen, m’han caigut les llàgrimes en llegir-ho. Unes vegades de riure, altres d’emoció. Una part que no deixarà indiferent ningú, perquè segur que tots i cadascun de nosaltres ens sentim identificats amb alguna de les anècdotes que s’hi expliquen.

Abans de donar pas al lector al vertader llibre, ja que açò només és una senzilla introducció, només em queda recordar-li que les pàgines que segueixen són un exemple més de la nostra manera de treballar. Un espill de la diversitat que ha passat per les assemblees i llistes; posa de manifest una de les coses que, personalment, més m’ha fascinat del meu pas pel BEA: l’experiència de construir entre pocs i diferents, projectes comuns mitjançant esforços que no han sigut en va, iniciatives que han donat el seu fruit. Endavant.

LAIA MAS CLIMENT

Sella (La Marina Baixa), 1991

Grau en Periodisme

–––

EDUARD RAMÍREZ COMEIG

Barri de Morvedre, València (L’Horta), 1972

Llicenciatura en Filosofia

Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles d’història, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. D’altra banda, malgrat l’accés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a l’estat espanyol a partir de l’any 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que s’universalitzara aquesta formació, i n’és un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L ( longlife learning ), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia d’aquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.

La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de l’estat a partir d’aquella concepció d’universitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. D’esquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava l’aire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.

La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes d’una institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns d’alguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en l’exigència que han de carregar les persones que, a més d’estudiar i fer exàmens, s’hi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a l’estat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de l’antifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i s’integraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-s’hi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).

Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan s’inicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què s’encasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat , que el setge de l’aïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist ». 2Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur» 3i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València l’any 1984, que a hores d’ara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació d’incidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.