AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Aquesta opinió, consolidada però potser una mica idealitzada, de la uniformitat de la llengua cancelleresca, rebé alguna matisació de part d’Aramon i Serra, que creiem que no la invalida. Feia observar que la « koiné littéraire et administrative » de la Cancelleria i de l’administració en general no explicava la diversitat de l’estil dels grans autors del segle XIV, i citava expressament Muntaner, Eiximenis i Metge. 19Al seu torn, Josep Maria Nadal i Modest Prats, de reconeguda autoritat en la història de la llengua, hi manifesten reserves. L’evidència de la manca d’estudis que se n’isquen fora de la prosa cancelleresca i literària, sempre més treballada pels erudits, els porta a aconsellar com a urgent entrar en l’ampli camp dels textos «sense pretensions literàries», que ens acostarien a la llengua parlada i a les seues varietats territorials reals. Han de reconéixer, però, l’opinió abans exposada, admetent l’existència patent d’«una gran uniformitat lingüística» en la prosa literària catalana, fenomen que té els seus orígens «en la labor dels secretaris i notaris reials»; i, malgrat no adherir-se de ple a aquest raonament, que els sembla «un nivell d’explicació general i vague», conclouen que no en troben d’altre en l’actual estat de la investigació. 20

Darrerament, Antoni Ferrando i Miquel Nicolás han condensat en poques pàgines la substància d’aquest fenomen de la cultura catalana medieval; ressalten la transcendència de la imposició per part de la monarquia d’«unes pautes lingüístiques unificadores en les quals es reconeixien tots els usuaris de la llengua escrita», recorden la novetat sintàctica de la preferència pels períodes llargs de cursus planus , d’ençà del darrer quart del segle XIV, assenyalen els trets lingüístics més destacats de la llengua de la Cancelleria i proposen les raons de la seua crisi en la centúria següent. 21

Per contra, en data més recent, Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias posaven en qüestió la «progressiva mitificació» moderna del concepte de llengua cancelleresca, esdevinguda una «superllengua». 22A la vista de la gran col·lecció de documents administratius d’interés cultural publicats per Rubió i Lluch, critiquen amb duresa inesperada la que diuen «paperassa interminable —i llevat de poques excepcions, generalment avorridíssima,» produïda pels «plomífers de la casa reial.» Per demostrar la seua tesi, analitzen uns textos particulars: l’un de Bartomeu Sirvent, l’altre de Jaume Conesa, dos dels més coneguts i cultes oficials de la cancelleria de Pere el Cerimoniós, secretari reial el primer, protonotari el segon, i hi troben, certament, un exemple de prosa burocràtica o rutinària poc lluïda, més que d’estil a imitar. 23S’hi pot adduir el clàssic aliquando bonus dormitat Homerus . En qualsevol cas, però, la qüestió resta oberta, subjecta a estudis basats sobre fonts d’una major amplitud, i a aquesta necessitat vol respondre el nostre treball.

Hem de convenir, amb tots els estudiosos últimament citats, l’existència de diversos models de llengua, a banda el cancelleresc, dotat d’un prestigi derivat del seu caràcter docte i oficial, canonitzat , per tot el domini lingüístic. La llengua de l’administració demana unes condicions de claredat, precisió i rigor, perquè, com la prosa legal, no pot permetre’s cap ambigüitat d’interpretació, i és per això que pot resultar eventualment feixuga; tanmateix, si el llenguatge d’un pensador com Ramon Llull no s’hi ajusta, no pot dir-se el mateix d’escriptors pertanyents a la burocràcia de la mateixa cort, com ara Jaume Conesa o Bernat Metge. Ultra això, s’ha admetre igualment que la gran col·lecció de Rubió no abastava àrees de l’activitat de l’oficina reial que podien oferir una prosa més viva i directa, o una sintaxi i un lèxic diferents i més variats: posem, per exemple, les epístoles familiars dels monarques i els quaderns d’instruccions de les legacions diplomàtiques, que constitueixen, com després exposarem, dos capítols importants de les actes reials objecte de la nostra edició. En darrer terme, és també cert, com posa de relleu l’article acabat de citar, que la prosa oficial no sols era vigent a la Cancelleria del monarca, ans també s’estenia a les escrivanies de tot d’organismes de l’administració territorial o local, i a aquest respecte hi fan esment dels treballs d’Agustín Rubio Vela sobre la documentació del Consell de la ciutat de València, on, amb la presència com a escrivà de la Sala del notari Bartomeu de Vilalba (1371-1399), s’imposa en les epístoles dels jurats una «prosa elegant, de qualitat»; 24i, segonament, que ens manquen encara grans col·leccions diplomàtiques del període de la dinastia Trastàmara per a poder oferir un estudi del tema amb ple coneixement de causa.

En el marc d’un conveni de col·laboració establert entre el responsable del projecte, Antoni Ferrando, en nom de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, i l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’objectiu ha estat reunir un contingent de documents considerat adequadament representatiu —uns setanta per cada decenni, nombre que llevat de la dècada primera, la del 1290, és superat, de vegades àmpliament, en quasi tot el període—, amb la major presència possible de les diverses tipologies diplomàtiques i la intervenció en la redacció dels textos dels secretaris i escrivans reials més notables de cada regnat; tot això amb la finalitat de poder precisar la cronologia dels canvis lingüístics. Del conjunt documental resultant, ens ha cabut la responsabilitat de les tasques de l’edició.

Les lletres reials han estat triades per l’arxiver facultatiu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó Jaume Riera i Sans, cap de la secció de Cancelleria del centre, en virtut del mencionat conveni. El fruit ha estat una selecció de gran qualitat, gràcies al seu coneixement particular dels registres cancellerescs i la pregona formació erudita que el distingeix. Les normes de transcripció i d’edició que havien d’observar-se en la col·lecció foren fixades en comú, a partir d’una proposta del mateix Riera. Més avall les exposem amb el necessari detall.

La primera transcripció de la major part dels documents catalans ha estat realitzada, repartida en diferents segments cronològics, per Lluís Cifuentes i Comamala, de la Universitat de Barcelona, Ramon J. Pujades Bataller, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i Antonio J. Mira Jódar, de la Universitat de València; això a part, una fracció de les peces ha estat transcrita per nosaltres, en particular a l’època de Jaume II i als darrers regnats, així com la generalitat dels textos llatins. Posteriorment, hem sotmés el contingent documental a una segona lectura sistemàtica, a la vista dels originals de l’ACA, per tal d’oferir uns textos dotats de la major correcció paleogràfica possible, i hi hem aplicat les normes d’edició convingudes. Devem advertir que, tot seguint el principi, que creiem inexcusable, que els documents, de la classe que fossen, havien de publicar-se íntegres i sense obviar cap element, malgrat que poguessen aparéixer algunes parts en llengües diferents del català, hi hem inclòs les cartes credencials — letres de creença — i altres textos, com ara les relacions de destinataris de les epístoles, que apareixen normalment redactades en llatí, i en alguns casos, si s’adrecen a la casa reial de Castella o al rei de Granada, en aragonés o castellà. Els documents van acompanyats d’un aparat crític textual, per tal de donar testimoni d’accidents o esmenes, de caràcter sintàctic, lèxic o fonètic, que tinguessen un mínim d’interés per a l’estudi de la llengua, obviant raonablement aquells que resulten comuns. Alhora, la col·lecció diplomàtica porta les anotacions històriques, o de vegades geogràfiques, oportunes per a la intel·ligència dels documents, ensems amb la identificació de fets, personatges o topònims. Atés l’estimable volum del recull, s’hi ha procurat no ultrapassar els límits de la prudència.