AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Els assumptes de caràcter familiar , tocant la persona dels monarques i dels membres de la casa reial, ocupen un 9’2% del total. Hi considerem aspectes com els matrimonis dels sobirans i dels infants, en particular del primogènit, que en ocasions podien ser motiu de la tramesa d’una ambaixada ad hoc . Els problemes per a dotar honorablement la seua prole són natural objecte de preocupació del monarca; en el cas de Jaume II, ben conegut gràcies a les investigacions de Martínez Ferrando, 29la documentació trasllueix els esforços per obtenir una alta dignitat eclesiàstica —l’arquebisbat de Toledo— per a l’infant Joan, destinat a l’Església (núm. 164), o els maldecaps causats per la conducta extravagant del primogènit Jaume, finalment esdevingut monjo de l’orde de Montesa (núms. 203, 204, 216); les gestions del rei Pere el Cerimoniós per buscar un monestir on es retiràs la seua tia, la infanta Maria, que havia tornat de Castella, vídua d’un infant d’aquest regne (núm. 356); la reclamació, infructuosa, d’herències estrangeres, com ara el dot de l’emperadriu de Nicea Constança Staufen, tia de la reina Constança, a l’Imperi grec (núm. 484), o el patrimoni pertanyent a la difunta reina Elionor de Sicília a Alemanya per la seua mare, Elisabet de Caríntia (núm. 647), que pretengueren respectivament Jaume II i després Pere el Cerimoniós, i l’infant Martí (l’Humà); els endenyats conflictes personals, amb moments d’elevada tensió dramàtica, que enfrontaren el mateix rei Pere els seus darrers anys amb l’hereu Joan (I), amenaçat amb totes aquellas majors malediccions que pare pot gitar contra son fill i desposseït de la primogenitura (núms. 721-724); fins i tot, la determinació de normes de protocol per a les relacions entre membres de la família, de què esmentarem la consulta de la infanta Violant de Bar al seu marit Joan, duc de Girona, sobre el capteniment que havia d’observar amb Maria de Luna, cunyada seua, i amb els reis (núm. 695). S’hi recullen exemples de cartes de condol: així, la de Pere el Cerimoniós al jove rei Pere II de Xipre, nebot seu en segon grau, acompanyada de consells de bon govern (núm. 605), i altres. Dins encara de la família reial, la interrupció de la línia de la casa de Barcelona després de l’Interregne i l’exaltació de la nova dinastia Trastàmara no deu ser aliena al deteriorament de l’ status de les vídues dels dos darrers monarques, que se’ns mostra de forma crua en les protestes dirigides a Ferran I i després a Alfons el Magnànim per les reines Violant de Bar i Margarida de Prades, de denúncia de les estretors econòmiques que havien de passar, més forta encara en el cas de la muller del rei Martí —reduïda a viure, com es plany al rei Ferran, ab aquesta miserabilitat tant gran —, en no rebre puntualment de la Corona les rendes assignades al sosteniment de la seua casa (núms. 939, 940 i 981).

Estretament vinculats al capítol precedent estan els afers domèstics i personals o quotidians de la casa dels reis, motiu pel qual els incloem ací, tot i que no comprenen més del 4% dels textos seleccionats. Reflecteixen malalties, de vegades epidèmies, que reclamen l’atenció d’un metge prestigiós (núms. 136, 707 i 730, referits a Jaume II, l’infant Martí [I] i Joan I, respectivament); la busca, amb pressa, d’una dida apta per a alletar el mateix infant Joan, tot just nat (núms. 464 i 468); subministraments per a la taula reial: vi vermell de les monges de Santa Clara de Mallorca, peres de Daroca, tot destinat a Pere el Cerimoniós (núms. 406 i 672), o les provisions encarregades per al viatge de Ferran I a les vistes de Niça amb l’emperador, despesa estimada en cinc-cents florins, incloent-hi confits alexandrins i el nogatulí que elaboren les monges barcelonines de Jonqueres (núm. 949); les diversions del rei, afeccionat als falcons (l’infant Joan [I] se’ls fa dur de Flandes i de Noruega: núm. 644), els bons cavalls, la caça de l’agró, que Joan I practica al Baix Llobregat (núm. 784), o la de porcs salvatges i óssos, animals que l’infant Alfons, el futur Magnànim, ordena a les autoritats reservar per al mateix príncep, que hi troba plaer e deport gran (núm. 972). Hi apareixen els gusts sumptuaris de les sobiranes: en una lletra dirigida al rei de Tremissèn, la reina Violant de Bar, capritxosa, regracia els seus obsequis i demana, encara, la tramesa de perfums i draps de seda, que li abelleixen per exòtics, per lur estranyadat (núm. 737); i una altra reina, Maria de Castella, fa una comanda especial al lloctinent de governador de Menorca: que li compre totes les pells de marts que hi haja a la venda, donant a entendre, però, que són per a ell, a fi d’obtenir-les a millor preu (núm. 999). L’infant Martí, finalment, dolgut del furt d’un cobertor preciós de seda verda i lli de la seua cambra, mana al veguer de Tarragona que el faça cercar, puix que ha estat vist, usat per a empal·liar un carrer, el dia de l’entrada de la reina Sibília a la ciutat (núm. 704).

Són nombrosos els documents que tracten qüestions de l’Església , que creixen a la fi del nostre període per la incidència del Cisma d’Occident, més notòria encara per la personalitat de Benet XIII, aragonés de nació. Aquesta matèria n’aporta el 6’5%. A banda assumptes de moral, com la inquisició contra la usura que mana fer el rei Pere als seus regnes per pròpia autoritat el 1346, en benefici exclusiu de l’erari reial, que suscità qualque diferència amb el bisbe de Barcelona (núm. 431), o de disciplina, on cal remarcar el punt candent dels abusos del privilegi clerical per part d’alguns tonsurats, seglars de fet, el que fou causa de la publicació d’una pragmàtica de Jaume II, confirmada per Pere IV el 1374 (núm. 634), foren sempre moltes, com és sabut, les intervencions dels reis en discòrdies internes de les cases religioses, sovint pel nomenament d’abats o priors, o, en els casos de capítols catedrals, per l’elecció del bisbe. De vegades, el rei o la reina es dirigeixen de forma oberta a la comunitat en favor del candidat o candidata de la seua preferència. Són moltes les peticions, més encara en temps de Benet XIII, per motius obvis de proximitat, d’una mitra per a eclesiàstics de la cort, persones de prestigi o membres de grans famílies: el 1372, l’infant Joan demana el bisbat d’Osca per al seu confessor (núm. 625); el rei Martí, inclinat sempre a prendre part activa en l’esfera eclesiàstica, també sol·licita el bisbat de Girona per al seu canceller (núm. 896), el 1408. Jaume II no fou estrany a l’erecció de l’arquebisbat de Saragossa, el 1318 (núm. 197), alhora que, diverses vegades, totes sense èxit, la Corona persistí a demanar la creació d’un bisbat a Xàtiva (núm. 746: aquesta súplica del 1389, de part del rei Martí). El monarca es complaïa en la promoció al cardenalat d’un natural dels seus regnes, i es repeteix la petició del capel, generalment debades, per a un prelat: Alfons el Benigne, el 1333, per al paborde Guerau de Rocabertí (núm. 339), la reina Sibília de Fortià, el 1379, per al bisbe d’Elna (núm. 667). A això hem d’afegir les diverses fundacions monàstiques que són producte de la pietat dels sobirans: l’orde militar de Santa Maria de Montesa per Jaume II, la cartoixa de la Vall de Jesucrist, o Valldecrist, pel molt religiós monarca Martí l’Humà, el monestir jerònim de la Vall d’Hebron per la reina Violant, i encara altres més. Als documents queda reflectida la indiferència adoptada pel rei Pere, no exempta de motius, davant la declaració del Cisma el setembre de 1378, seguida de la incautació de les rendes pontifícies als estats de la Corona (núms. 671, 681, 688), així com els sincers esforços de Ferran I, els anys 1415-1416, per contribuir a posar-li fi (núms. 949, 959, 961).