AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Els negocis judicials mostren un contingent de peces també estimable, que ascendeix al 5’4% del volum total. En el regnat de Pere el Cerimoniós, diverses lletres tracten del sorollós procés polític, instruït el 1364, que portà al patíbul l’influent privat Bernat de Cabrera, inculpat per la suposada traïció a la Corona d’ell mateix i del seu fill, el comte d’Osona, amb la directa intervenció de la reina Elionor, enemiga del conseller (núms. 565, 567, 569, 571 i 583); el vescomte de Cabrera va ser escapçat a Saragossa el 26 de juliol d’aquell any, 30crim del qual el rei hagué més tard de penedir-se. Hi ha exemples que presenten un interés particular, com ara la provisió, dictada el 1318 per l’infant Alfons, com a lloctinent general de Jaume II, en un cas de separació matrimonial, manant al veguer d’Urgell fer restituir al marit la custòdia de la seua filla de tres anys, treta de la casa familiar per la muller (núm. 195); o un altre que deixa en evidència els procediments del rei Pere, quan ordena el 1359 al veguer de Lleida que force un sard, pres en poder d’aquest oficial, a escriure als seus familiars una carta falsa per tal d’amagar-los la seua situació (núm. 532), els motius de la qual desconeixem. L’octubre de 1363, la mateixa reina Elionor certifica haver rebut a Barcelona, del batle de Morella, una llarga llista de joies i objectes preciosos confiscats a un cavaller de Terol, que havia estat condemnat per rebel·lió (núm. 561). En una esfera ben diversa, una ordre de 1395 de Maria de Luna, duquessa de Montblanc, al batle de la vila, manifesta una vegada més la rectitud del seu caràcter: pendent l’execució de pena capital d’un jove, mana verificar si és menor de vinti-cinc anys, com ell diu, en el qual cas l’oficial haurà de nomenar-li curador i tornar a instruir el procés (núm. 797).

Els afers econòmics tenen una modesta presència al recull, que no manca, tanmateix, d’interés: hi comprenen el 4%. Les vicissituds bèl·liques del regnat del Cerimoniós produeixen al monarca moments de dures angúnies monetàries, que es veu obligat a resoldre, ultra el conegut recurs de la venda de jurisdiccions als senyors territorials, amb l’entrega de joies de la Corona en garantia dels préstecs: el 1360, enmig de la guerra de Castella, el rei mana lliurar a un canviador de Barcelona la diadema de la seua coronació i altres objectes preciosos, que ja abans havien estat posats en penyora (núm. 533), i el mateix havia fet el seu pare, Alfons el Benigne, el 1334, manant empenyorar al batle general de València la sella de la coronació i unes copes de la vaixella reial, a fi de pagar una important quantitat al noble Pere de Xèrica (núm. 345). Poden ser les mateixes cròniques dificultats financeres de l’època la causa de les tensions produïdes el 1373 entre les corts respectives del rei i del primogènit Joan, que es deia perjudicat en la distribució, que determinava el tresorer, dels ingressos pertanyents a la casa reial (núm. 632). Característic de la credulitat d’aquell temps és admetre l’existència de tresors secrets; 31el rei Pere donava llicència el 1381 per excavar-ne un de temps de moros al regne de València, avalat pel testimoni d’un religiós (núm. 691), i Martí l’Humà anava més lluny, autoritzant a un ciutadà de Mallorca la busca de tresors amagats e encantats a l’illa, amb reserva de la desena part per a la Corona (núm. 842). Un caràcter més general té el decret reial de 1365, adoptat al si de les corts catalanes reunides a Tortosa, que va fixar la paritat del florí d’or d’Aragó en onze sous barcelonesos (núm. 573).

En un darrer capítol, el menor segons la representació numèrica en aquesta col·lecció, figura la documentació de caràcter cultural , per motius justificats abans. Hi arriba sols al 0’9% dels textos. No podien faltar mostres d’encàrrecs literaris de la casa reial, i en efecte, hi trobem una lletra de 1385, del primogènit Joan, encoratjant el dominicà de Barcelona fra Miquel Rourich a arromançar l’ Speculum Historiale de Vicent de Beauvais, obra que l’infant bibliòfil desitja ardentment posseir (núm. 718). Les creences supersticioses de l’època hi són també presents. La reina Violant de Bar, pròxima al part, demana de la noble Mandina de Montcada el préstec del seu anell de virtut , molt recomanat per a un feliç infantament, que promet tornar-li sense falla (núm. 747). L’infant Martí, conegut com a buscador apassionat de relíquies, informa en carta al seu germà Joan I, del 1390, que hi ha a la venda a Barcelona una banya d’unicorn, tan gruixuda com la que va posseir el difunt rei, pare llur, pel preu de cinc-cents florins (núm. 759); i en la mateixa missiva, després d’exposar afers polítics, demana l’anuència reial per a autoritzar els consellers de la ciutat a instal·lar una campana de les hores, de toc manual, al capdamunt de la casa del veguer. Ja rei el mateix Martí l’Humà, el 1398, fa una comanda delicada al seu fill Martí el Jove, sobirà de Sicília: coneixedor que a la capella del palau reial de Palerm es guarda, diu, l’espasa de l’emperador Constantí, prega que la hi remeta amb totes les cauteles, segurament e secreta , pel seu capellà, car desitja sobiranament tenir-la (núm. 814). En la correspondència del monarca surten altres vegades l’afany col·leccionista i el tarannà delerós, i el 1405, per mans del mateix capellà, vol que la reina Blanca de Navarra, la seua nora, li faça enviar marbres preciosos i fonts, els quals s’han d’extraure sense mirament dels palaus regis de la capital de Sicília, destinats a les obres i l’ornat de la residència reial de Barcelona (núm. 873). Algunes cartes dels monarques dels segles XIV i XV fan esment de disturbis provocats per bandositats nobiliàries, que foren causa de gran preocupació, com és ben conegut, en especial a la ciutat de València; tot i això, pot sobtar que el gener de 1419 dos magnats, els nobles Gonçalbo d’Íxer i Melcior de Queralt, pretenguessen enfrontar-se, amb grans aplechs de gents d’armes , a Lleida, a fi de dirimir el dret del seu respectiu candidat a una càtedra de l’Estudi General de la ciutat: el rei, Alfons el Magnànim, es veié obligat a ordenar al veguer la detenció i càstig dels implicats en l’escandalós afer (núm. 985).

Hem tingut a la vista, a l’hora de fixar els criteris de transcripció i d’edició, la normativa establerta per a les llengües romàniques i l’específica per al català medieval. Per al llatí i el castellà, disposem de les Normas de transcripción y edición donades a conéixer pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1944; 32per a edicions de documents medievals en general, de les normes de la Commission Internationale de Diplomatique , aprovades el 1982 i publicades dos anys després. 33Per al català, de les normes pròpies de la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’Editorial Barcino. En la problemàtica que planteja l’edició han estat tingudes en compte les diverses contribucions de Ramon Aramon i Serra, en particular la recensió de les normes acordades a París per a edicions de textos antics francesos i provençals, en funció de la seua utilitat per als catalans, 34i les ressenyes de les Normas citades del 1944 i de la Biblioteca de antiguos libros hispánicos , publicació també del CSIC. 35Ha estat igualment profitosa la consulta del cos normatiu, publicat el 2001 sota la coordinació de F. Vieillard i O. Guyotjeannin, Conseils pour l’édition des textes médiévaux , 36que és d’aplicació tant per al llatí com per a les llengües vulgars. Dit això, però, ha d’advertir-se que, atesa l’especificitat de la nostra col·lecció de lletres reials en català dels segles XIII al XV, hem adaptat les normes en alguns casos a les necessitats de l’obra.