AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Quantitativament, la col·lecció està integrada per un total de 1.003 peces documentals expedides a nom dels monarques, incloent-hi lletres de les reines consorts, les reines vídues, els primogènits, infants i infantes de la casa reial. Es distribueixen així entre els diferents regnats:

–Jaume II (1291-1327): 256, unides a 3 del seu predecessor Alfons el Franc o el Liberal, incloses per tal d’assegurar una bona representació de l’any 1291.

– Alfons el Benigne (1327-1336): 94.

– Pere el Cerimoniós (1336-1387): 376.

– Joan I (1387-1396): 73.

– Martí I (1396-1410): 113.

– Interregne (1410-1412): 5.

– Ferran I (1412-1416): 49.

– Inici del govern d’Alfons el Magnànim (1416-1420): 35.

El motiu de començar el corpus amb el regnat de Jaume II, precedit per una breu mostra del seu germà el rei Alfons, es deu al fet ja conegut de l’ús més habitual que comença a fer-se en lletres reials de la llengua vulgar, a diferència dels seus antecessors, quan es feia servir més rarament. En aquest sentit, Josefina Font Bayell ja va constatar, passant revista no sols als registres de la Cancelleria de Jaume I, sinó igualment als pergamins reials i a la sèrie Cartes reials diplomàtiques del mateix regnat, que el català sols apareixia en un centenar llarg de peces documentals. 25En el govern de Pere el Gran, fill i successor del Conqueridor, el llatí continua així mateix dominant absolutament la correspondència reial, i sols una part menor apareix en llengua vulgar, català o aragonés. La Cancelleria li dóna el nom de llengua laica, diferent de la culta, sacra o oficial, el llatí: a quodam instrumento in laica lingua confecto , es diu en un pergamí d’aquell sobirà. 26Caldrà esperar al regnat de Pere el Cerimoniós per a advertir-hi un ús majoritari del català. 27

Aquest recull de documentació del govern reial, com proposa Ferrando, 28hauria de contribuir al coneixement de l’estil cancelleresc en qualsevol tall cronològic del període afectat de cent trenta anys, en particular a l’examen del procés de construcció d’una llengua oficial en el català medieval i els principis que l’han inspirat, i alhora dels progressos d’uns usos lingüístics que van imposant-se com a prestigiosos en l’idioma escrit. Així mateix, per contra, pot il·lustrar sobre la pèrdua gradual de presència d’uns altres recursos menys valorats, i dins d’aquest punt dels inicis de la influència del llatí clàssic en la prosa de la Cancelleria, de la mà dels més cultes d’entre els seus oficials; i encara no s’exhaureixen ací les possibilitats d’estudi.

Els documents de la col·lecció present no responen, ben entés, a una intenció monogràfica, com fou el cas de la publicada per Rubió i Lluch, autèntic monument, com ha estat dit amb justícia, de la cultura medieval als països de llengua catalana, i de fet els de temàtica cultural, artística o literària hi tenen una presència molt escassa. El criteri ara seguit és donar una mostra documental dels diversos camps afectats per l’administració de la monarquia, a fi d’obtenir una selecció representativa de la realitat de la Cancelleria Reial.

El grup més important quantitativament és el de les lletres dedicades a les funcions del govern interior de la Corona d’Aragó i dels seus estats constitutius, que representen el 30’5% del recull: s’hi reflecteix un món infinit d’aspectes, des de les relacions que podríem denominar feudals, que provoquen de vegades enfrontaments entre el monarca i alguns grans nobles —el 1329 Alfons el Benigne mana exercir repressàlies contra els dominis de Berenguer d’Anglesola, en terres de Lleida, per l’actitud díscola del baró (núm. 278)—, o les iniciatives per incrementar el decaigut patrimoni de la Corona amb l’annexió dels apanages de les branques menors de la família reial —vegeu el comportament poc airós del rei Martí, el 1401, per fer seu el comtat d’Empúries, a l’aguait de la mort imminent del titular (núm. 845); grans operacions polítiques, entre les quals el repoblament de Sàsser i d’altres llocs de Sardenya, inclosa la preocupació reial per la formalització de nous matrimonis per part dels homes allí assentats (docs. 279 i 496); les conseqüències de l’annexió del regne de Mallorca (1343-1344); la guerra de les Unions valenciana i aragonesa, els anys 1347-1348; les disposicions sobre els jueus, de règim intern (núm. 340), o referents a càrregues fiscals (núms. 355 i 995), però també de protecció de les aljames després dels assalts de 1391 (núms. 763 i 803); altres de caràcter policial o d’espionatge: tramesa d’espies a Foix (núm. 79), a Granada (núm. 133), a Gènova (núm. 465), a Castella (núm. 528), en previsió d’amenaces militars; la coronació del monarca —així, la del rei Martí, seguida de la de la reina Maria, el 1399 (núm. 828)—; obres manades fer a les residències règies, l’Aljaferia de Saragossa, els palaus reials Major i Menor de Barcelona i el palau del Real de València (núms. 362, 873 i 394, respectivament), per part del rei Pere, gran constructor, i de Martí l’Humà; o fins i tot pràctiques que jutjaríem de bon govern, amb l’inquietud del llavors jove Pere el Cerimoniós per la preservació dels boscs del Rosselló i de Cerdanya (núm. 424), o les ordres de Joan I per tal de restaurar els banys medicinals de Caldes d’Estrac (núm. 791). No hi oblidem ressenyar cartes dignes de gran memòria, com l’adreçada per la reina Maria de Luna als ambaixadors de la Corona prop del papa Benet XIII, el 1403, per tal d’impetrar l’abolició dels mals usos que suporten a Catalunya els pagesos dels senyorius eclesiàstics, vergonyosos a la nació cathalana (núm. 859).

En segon lloc, i sempre en base a la representació numèrica, hi figuren els documents reials referents a campanyes militars , que arriben a un 22’5% del total. Les lletres reflecteixen ordres i moviments de tropes de la intervenció de Jaume II a Múrcia i la croada contra Almeria del 1309, de la conquesta de Sardenya, la guerra de l’Estret en aliança amb els castellans i la guerra de Castella o dels dos Peres, l’expedició de l’infant Martí a Sicília o la pacificació de Sardenya, que havia de costar la vida (1409), atacat de les febres endèmiques, al rei Martí el Jove, l’hereu, i conclouen amb les primeres operacions navals d’Alfons el Magnànim els anys 1419-1420, a Sicília, Sardenya i Còrsega (núms. 990 i 998). Un altre capítol d’aquesta categoria tracta de la repressió d’actes d’insubordinació de grans nobles, en ocasions d’autèntic perill per a la dinastia, com la del comte de Foix, que pretenia la corona a la mort del seu sogre Joan I, o d’afers cavallerescs i celebració de combats singulars; hi destaquem el plec d’instruccions i consells de tota classe que donen el rei Alfons el Benigne i el seu germà l’infant Pere al comte de Comenge, al qui envien un cavall ben ensinistrat, per a batre’s en duel, el 1329, tot i que els monarques sempre recomanen en tals afers, també en aquesta ocasió, l’avinença amistosa (núm. 273). Quant a la tàctica militar, recordarem com el 1302, al seu torn, el rei Jaume II explica al batle de Berga el codi de senyals o alimares per a comunicar d’uns castells a d’altres el pas de forces contràries (núm. 82).

Les relacions exteriors i les legacions diplomàtiques són ben representades a la col·lecció, amb l’entrada de documentació relativa a missatgeries i tractes amb el papat o les monarquies veïnes. Aquests negocis, tot i que no passen del 14’1% del conjunt, solen comportar el lliurament als ambaixadors, després de les lletres de creença per al sobirà destinatari i de recomanació per als cardenals o per als notables de la cort corresponent, de llargs i detallats quaderns d’instruccions, circumstància que augmenta el seu interés per a la història, i alhora per a l’estudi de la llengua de l’època. Hi trobem present la disputa sobre la sobirania de Sicília, que va generar tan intensa comunicació amb els papes i la cúria romana, els Anjou de Nàpols i Frederic II, intitulat de Trinàcria, rei efectiu de l’illa, per part de Jaume II, lletres entorn de la dissolució de l’orde del Temple (1312), o bé relacionades amb l’homenatge feudovassallàtic i pagament de cens degut pel domini de Sardenya a la Santa Seu, la petició de dècimes i ajudes a la cort pontifícia per a la guerra contra l’Islam, o les freqüents recomanacions d’eclesiàstics per a un bisbat o en demanda del capel. Són moltes les cartes expedides per a tractar amb els reis de Nàpols, amb les cases reials germanes de Sicília i de Mallorca, el regne de Granada i els sultanats nordafricans, Castella —amb la qüestió dinàstica al voltant dels infants de la Cerda, en el regnat de Jaume II— i França. Hi podem extraure, pel seu caràcter particular, la defensa que fa aquell mateix monarca de les facultats jurisdiccionals del cònsol dels catalans en carta al visir de Tunis (núm. 189), les aspiracions de Pere el Cerimoniós, en virtut dels drets de la reina Elionor, a l’herència del tron de Sicília (núms. 512 i 585), i la croada naval, autoritzada pel papa Benet XIII, que promogué la ciutat de València el 1397, amb ajuda mallorquina, a fi de rescatar l’arqueta eucarística robada en una incursió de barbarescs al lloc de Torreblanca (núm. 811).