AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Ensems amb el factor lingüístic comentat, es produeix un altre fet històric. El precedent any 1419 fou creat, per un fur del mateix rei Alfons, l’Arxiu Reial de València, o Arxiu del Regne de València, on havia de custodiar-se per separat la documentació específica del territori. 3Una realitat que obre un temps nou als efectes dels estudis sobre documentació de la Cancelleria.

La nostra compilació constitueix la primera part d’un projecte que s’ha previst concloure amb la mort de Ferran el Catòlic (1516), últim rei particular de la Corona d’Aragó, per tal de’abraçar un llarg període de temps en què la llengua catalana té una presència central en l’administració de la monarquia. La prossecució del corpus documental, després del límit fixat de 1420, hauria de ser per tant diferent, per la raó de conservar-se els registres cancellerescs en dues capitals d’estats de la Corona, a Barcelona i a València.

La pretensió de l’obra és oferir als estudiosos de la llengua, però també de la història i de la cultura dels regnes que formaren la Corona d’Aragó als segles medievals, una col·lecció diplomàtica selecta, triada tant per la seua utilitat per als estudis lingüístics com també per l’interés històric. La quasi totalitat dels documents són inèdits, llevat de poques excepcions que, tant pel relleu dels textos com per la possibilitat d’oferir-ne una nova transcripció, ens ha semblat que no havien d’excloure’s. Creiem que pot servir de font en diverses àrees del medievalisme, i aqueixa ha estat la intenció que ens ha animat per a enllestir un treball que, després d’obres prestigioses de la nostra historiografia que ho han mostrat a bastament, fes notar una altra vegada la vàlua singular entre les monarquies de l’Europa medieval dels registres de la Cancelleria dels reis d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i de Còrsega, i comtes de Barcelona.

El treball respon a un projecte concebut i dirigit des de l’any 2000 pel prof. Antoni Ferrando, director llavors de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de la Universitat de València. 4Ja abans, Martí de Riquer havia manifestat reiteradament especial interés per la prosa cancelleresca o dels organismes del govern central de la Corona d’Aragó, tot assenyalant la importància de la matèria amb la formulació de judicis com aquest:

Aquesta llengua de la Cancelleria, sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, era la dels funcionaris àulics, la dels cortesans, i per tant acceptada sense cap mena d’oposició, ans de bon grat, per tots els escriptors com una mena de foma supradialectal d’expressar-se en prosa. 5

L’eminent historiador de la literatura ressalta la reorganització de la Cancelleria Reial, els registres de la qual ja havien començat a mitjan segle XIII, per part de Pere el Cerimoniós, monarca escrupolós en la conservació de la documentació oficial, tant com primmirat en l’exercici del poder regi, que disposà una cohort de secretaris, escrivans de manament i oficials per tal de donar curs a l’enorme volum de correspondència que, emanant de la Corona, s’estenia per tots els racons dels regnes de la Confederació per tal d’exercir la funció de govern, ultra les legacions diplomàtiques que comunicaven el rei d’Aragó amb la Santa Seu i les monarquies veïnes, europees o nord-africanes. Aquesta massa epistolar, segueix dient Riquer,

era redactada amb una especial cura pels secretaris i escrivans, destres en el maneig de les tres llengües (...) ‘oficials’, o sia, el llatí, el català i l’aragonès. Havien d’ésser, doncs, aquests escrivans i secretaris, bons llatinistes, car molt sovint es veien obligats a redactar llargs documents en la llengua sàvia, la qual cosa pressuposa una preparació gramatical, retòrica i estilística que, quan havien d’escriure en les llengües vives, hi deixava la seua empremta i una especial precisió i elegància. 6

Els secretaris reials, generalment bons coneixedors del llatí, 7es deixaven influir quan escrivien en romanç per la sintaxi de la llengua culta. Però, si açò hagués pogut conduir, de primer antuvi, a adaptacions desafortunades, és també cert que, sobretot des de l’última època del regnat del Cerimoniós, hom aconsegueix entre els escrivans reials més cultivats —en són exemples rellevants Jaume Conesa, Bartomeu Sirvent i sobretot Bernat Metge—, anunciadors del nou gust per les lletres clàssiques, una harmoniosa translació de les construccions llatines, del període llarg farcit d’incisos ben ordenats amb un ritme reeixit, de l’estil que diem ciceronià, al vulgar. En aquests anys, i durant el govern de Joan I i de Martí I, la Cancelleria, ofereix —escriu Riquer— «uns quants milers de lletres, redactades en un català precís, elegant i puríssim, que contribuïren, un dia darrera l’altre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellíssima». 8El vulgar de les actes oficials, així embellit, serà una «llengua d’alta cultura», segons una opinió que acaba generalitzant-se. 9

El català de la Cancelleria Reial, d’ençà de la segona meitat del Tres-cents, esdevé doncs, en paraules que prenem del mateix Riquer, «una llengua acadèmica, car és la llengua en què són escrits els documents que signa el rei, the King’s catalan , i a això deu el seu prestigi i la seva incondicional acceptació en tot el domini lingüístic.» I pronostica: «El dia que el català de la Cancelleria serà estudiat seriosament i amb atenció», que diu ser «tasca llarga i difícil», per causa de l’existència d’una massa documental ingent, «sens dubte arribarem a conclusions curioses i sorprenents.» 10

La prosa de la Cancelleria presenta una gran unitat, «desde la grafía hasta la cadencia», una unitat supradialectal, tot i que partia del parlar ciutadà cultivat de Barcelona. Això li atorgava una importància especial, car la seua difusió per tots els regnes de la Corona la convertia en model digne d’imitació, fins al punt que els escriptors no vinculats a la cort i els mateixos escrivents i copistes de llibres literaris varen acceptar els criteris de l’estil cancelleresc, de tal manera que foren vehicles poderosos d’uniformització de la llengua escrita culta. 11

Es considera Marçal Olivar l’estudiós que, en un notable article aparegut el 1936, va encunyar el concepte «prosa catalana de la Cancelleria». 12En paraules de Josep Izquierdo, que n’ha elaborat un estat de la qüestió, la prosa cancelleresca, després de rebre la influència benefactora de la retòrica llatina, és valorada arran d’aquell autor «com a estil oficial , és a dir, supradialectal i fonamentalment escrit ». 13També Pompeu Fabra, recorda, buscà suport per a la seua obra de normalització del català modern en la mateixa font, basant-se en els documents culturals publicats per Antoni Rubió i Lluch, 14i Coromines seguirà la posició del seu mestre, car creu necessari subratllar el pes normatiu, podem dir-ne, de la llengua de l’administració reial.

Aquest mateix filòleg, però, no deixa d’advertir que es tracta d’una llengua de naturalesa en certa manera artificiosa, diversa de la llengua parlada, sense ignorar que aquest és un tret comú a altres llengües. 15

Després dels autors citats, altres noms rellevants han incidit en la influència uniformitzadora del català medieval exercida pels escrivans de la Cancelleria Reial. Ho sostingué Jordi Rubió i Balaguer, 16i més tard hi ha insistit especialment Martí de Riquer. El 1967, Sanchis Guarner es féu ressò de la mateixa opinió en la història de la llengua catalana traçada a la seua obra La llengua dels valencians , 17i encara més tard insistia en el gran valor de la prosa de la Cancelleria com a «factor de coherència idiomàtica» per a tot el domini lingüístic del català, i en les virtuts de flexibilitat i d’elegància del llenguatge escrit curialesc o oficial, «amb què assolia maturitat i fixació» l’idioma. 18