AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Un examen de les correccions incorporades pels escrivans en la documentació de la col·lecció que ara s’edita ens il·lustra a bastament sobre aquests criteris. La major part de les correccions correspon a distraccions o errors de còpia advertits, que Mateu Rodrigo indica en nota, com ara super predictis pel correcte sub predicta (nota 11), Burges per Brusques (nota 31), emparàssets per empetràssets (nota 53), terra nostra per armada vostra (nota 56), provocar per revocar (nota 58), tramettats per tramettets (nota 1727), nostres per vostres (nota 1755), execucions per exaccions (nota 1774), pujen per puxen (nota 1799), etc. Però són moltes les que corresponen a esmenes de tipus gràfic, morfològic, sintàctic i lèxic, com ara mercadés corregit en mercaders (nota 1722), aquestas en aquestes (nota 1725), pareguen a nós en nos pareguen (nota 1726), enich en inich (nota 1816), huy en vuy (nota 1881) —tot i que huy i vuy alternen ab initio en la col·lecció—, metra en metre (nota 1966), maritòria obre en meritòria obra (nota 1973), hàjan en hajen (nota 2211), se’n anàs recollir en se anàs recollir (nota 2291), Esgleya en Església (nota 2294). Entre aquestes correccions n’hi ha algunes que ens informen sobre els formulismes de redacció, com quan s’esmena coses damunt dites en damunt dites coses (nota 154), i d’altres que revelen tendències orals, com quan es substitueix la forma velaritzada analògica despenguí per la culta despení (nota 2293). El repertori permet constatar així mateix la preferència gràfica pel criteri etimològic ( leuger i no lauger , envides i no anvides , recollir i no recullir , etc.), però també que no sempre es corregeixen les alteracions de vocals àtones (com en mara , nomanats , sancera , personas , aconsaguir , vezcomta , laxets , cullir , cubrir , aculliment , etc.). I ens permet observar l’evolució de certs fenòmens morfològics, com ara el procés de substitució dels plurals masculins en - es per - os , o la progressiva incorporació dels més diversos connectors i de nous recursos sintàctics (Feliu / Ferrer / Iglésias 2008: 237-245). I també confirma l’absència de palatalització de s davant consonant velar, que solem trobar en tota mena de textos valencians del segle XV (Colón 2003). La preferència pel sufix en - esa té alguna excepció remarcable, com pereosos , que observem al doc. 893, datat a Barcelona el 1408. L’article és sempre el literari i no apareixen exemples de formes verbals incoatives en - isc . L’opció per certs mots o variants formals generalment té a veure amb la semàntica, com quan utilitza aplegar en sentit marítim («aplegam a Nàpols», doc. 41, datat a Nàpols el 1299), o menejar en el sentit de ‘moure, bellugar, remenar’, (doc. 929, datat a Barcelona el 1413), i molt sovint es pot explicar per la procedència geogràfica de les informacions que arriben a la cancelleria, com quan es parla d’ alqueries (doc. 118, datat el 1308 a València) o de la marjal (doc. 821, datat el 1398 a Mallorca) o quan es recorre a acurtar (doc. 952, datat el 1415 a València), si bé apareix sota la fórmula «abreujat o acurtat» en la ploma del secretari aragonés Pau Nicolàs. La presència creixent de secretaris i escrivans d’arreu del domini lingüístic es traduirà en una incorporació cada vegada més perceptible de preferències lèxiques inhabituals a Barcelona. La llengua cancelleresca es beneficiava així dels recursos d’altres parlars diferents del de Barcelona. A més a més, les relacions preferents de la Corona d’Aragó amb Itàlia van ser un factor decisiu en la conformació d’una llengua àulica llatinitzant des del punt de vista gràfic, sintàctic, lèxic i estilístic. Ja hem vist que aquest darrer aspecte és el que més atenció ha rebut per part dels estudiosos de la prosa cancelleresca.

Tot plegat permet constatar que aquest repertori documental serà de gran utilitat per als diferents estudiosos de la llengua i de cultura medievals. Així, els especialistes en gramàtica i lexicografia històriques podran disposar de l’inventari i de la datació precisa dels trets lingüístics, de les paraules i de les accepcions que s’ofereixen; els historiadors de la llengua obtindran una informació precisa sobre la relació entre el procés de constitució i evolució de la koiné cancelleresca i el projecte de construcció d’una comunitat lingüística i política superadora de la fragmentació administrativa; els historiadors de literatura podran contrastar la prosa àulica amb els més diversos registres literaris; els historiadors de la cultura, de la política, de la economia, de la societat, etc., agrairan l’exhumació de nombrosos documents desconeguts; els especialistes de la cultura escrita també agrairan la presentació sistemàtica de la tipologia documental cancelleresca i les noves aportacions sobre la comunicació escrita; els romanistes veuran enriquides les seues perspectives amb les solucions catalanes que s’hi documenten; i els especialistes en gramàtica i en lexicografia extrauran, com ja va fer Pompeu Fabra, nombroses dades per a l’estudi de qüestions candents actuals de sintaxi i de lèxic.

Si examinem la llengua dels registres de Cancelleria des d’una òptica purament lingüística o literària, és obvi que ens trobem davant un gènere escassament generós quant a recursos expressius. La rellevància d’aquests documents no descansa en el vessant filològic o estètic, sinó en l’historicolingüístic, ja que són l’expressió del procés de construcció i fixació de la norma lingüística que servirà de pauta per als usos institucionals i socials més prestigiosos. Les millors pàgines de la llengua cancelleresca no les trobarem en els registres més formals de Cancelleria, sinó en altres documents de naturalesa reservada o confidencial (les lletres familiars íntimes, les instruccions domèstiques, etc.), elaborats en l’entorn reial, com són els que publicà Coroleu (1889). Aquests són els documents més pròxims als productes literaris cortesans, que conformen la major part de la producció escrita catalana amb ambició estètica dels nostres segles baixmedievals.

La llengua cancelleresca aspirava a la uniformitat, però no per això deixà de manifestar una evolució històrica que es projectava en el conjunt de la llengua escrita. En efecte, la llengua cancelleresca es modificà cronològicament no sols d’acord amb unes pautes d’evolució interna (per exemple, el pas de perfet fort al perfet feble), sinó també, especialment en l’aspecte sintàctic i lèxic, d’acord amb els nous corrents culturals (introducció de l’humanisme) i amb el canvi de centres de poder (Barcelona, fins a les primeres dècades del XV, i València, des de l’època del Magnànim). I, encara que amb un pes considerable del barceloní culte, la llengua cancelleresca es beneficià de la tasca d’elaboració lingüística que van generar els notaris i els escrivans de les principals institucions dels territoris de llengua catalana. La solidesa de la norma cancelleresca només es va veure afectada a la darreria del segle XV pel canvi polític que va comportar l’absència quasi permanent de Ferran II dels seus dominis privatius, cosa que facilità les interferències castellanes, tal com s’observa en la prosa cancelleresca de Joan de Coloma. La introducció de la impremta en terres catalanes a partir del 1473, que afavorí la preservació dels usos cultes de la llengua, compensà en certa manera el paper de referent lingüístic que havia tingut fins aleshores la Cancelleria reial.