AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

En tot cas, la unió personal de la Corona d’Aragó i Castella (1479) restà protagonisme al paper de la Cancelleria reial en termes de prestigi institucional i social. Així com a Castella fou possible la feliç conjunció de l’interés polític de la reina Isabel i l’interés intel·lectual d’Antonio de Nebrija, a la Corona d’Aragó esdevingué impossible una tal simbiosi. A diferència de la Gramática de la lengua castellana , de Nebrija, les Regles d’esquivar vocables , basades en criteris cultistes i en la scripta cancelleresca, no van poder ser sinó les notes privades d’un humanista, Jeroni Pau, al servei del cardenal vicecanceller Roderic de Borja, que només han pogut ser preservades gràcies al grafòman compulsiu que va ser Pere Miquel Carbonell (Ferrando 2011).

La introducció de la impremta dues dècades abans que el Consell dels Regnes de la Corona d’Aragó (1494) substituís la Cancelleria reial dels nostres monarques privatius va ser providencial per a la consolidació de la norma cancelleresca, malgrat la incidència cada vegada més manifesta de les peculiaritats locals en la prosa administrativa de cada un dels regnes catalanòfons. Inspirat en les recerques per a l’italià publicades per Paolo Trovato a Con ogni diligenza corretto. La stampa e le revisioni editoriali dei testi letterari italiani (1470-1570) (1990), vaig elaborar a El paper de la primera impremta (1473-1523) en la fixació del català modern (Ferrando 2000) un dels primers treballs que s’han ocupat a ca nostra del paper dels correctors de les primeres dècades de la impremta en el procés de regularització, modernització i llatinització del català.

Així com una gran part de la historiografia comtal catalana anterior al segle XIII s’elaborà al monestir de Ripoll, també s’ha considerat que la norma cancelleresca catalana s’hauria basat en la tradició escripturària d’aquest monestir, situat en l’àrea dialectalment oriental de la llengua catalana. En aquesta modalitat la E tancada tònica del llatí vulgar s’havia centralitzat en una /´/, mentre que la A i la E àtones tendien a confondre’s, sobretot en posició pretònica, en la vocal neutra /´/ (situació conservada encara pel mallorquí), que donava lloc a una gran vacil·lació gràfica. Tanmateix, els documents de Cancelleria reial tendien a observar uns criteris gràfics etimologitzants, que coincidien amb la praxi gràfica de la modalitat occidental del català. A la vista d’aquesta constatació, Sanchis Guarner (1980: 136), seguint una observació d’Antoni Griera, va considerar «la importància del català occidental, amb els seus potents nuclis culturals de la Seu d’Urgell i de Lleida, en l’afaiçonament de la llengua literària, car en diversos aspectes reeixí a imposar-se damunt el dialecte oriental, i sobretot, absolutament, en l’ortografia». No cal dir que ací Sanchis Guarner ve a identificar llengua literària i llengua cancelleresca. En canvi, Martí de Riquer (1964: 336) opina que la «llengua de la Cancelleria» va estar «sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní». En el primer cas, Sanchis Guarner cercava una explicació raonable per a superar la contradicció entre les tendències del parlar de Barcelona i uns criteris ortogràfics suposadament occidentals. En el segon cas, Riquer projectava als temps medievals els criteris de la codificació de Pompeu Fabra, basats sobretot en un barceloní parlat però depurat de vulgarismes (Lamuela / Murgades 1984).

A la vista d’aquestes explicacions contradictòries, s’imposa la necessitat d’examinar amb atenció quins foren realment els criteris lingüístics de la norma cancellesca. I, examinats, es constata que la norma cancellesca catalana no es bastí exclusivament sobre cap dialecte, sinó que fou una construcció culta, molt influïda pel llatí, escrita i supradialectal, elaborada pels curials de la Cancelleria reial, que procedien de les més diverses contrades de l’àrea lingüística catalana. Al segle XIII, moment de creació de la scripta catalana cancelleresca, el barceloní, a més de la centralització de la e tònica i de la neutralització de les a i e àtones, tendia, entres altres trets, a la monoftongació dels grups GUA i QUA en [go] ( gordar per guardar ) i [ko] ( coresma per quaresma ), a l’assimilació de la /e/ pretònica a la /o/ tònica ( fonoll per fenoll ), a la confusió entre c [s] i ç [ts] ( cel [sel] per çel [tsel]), a la transposició de líquides ( trempar per temprar ), a l’emmudiment de la iod abans de la consonant palatal fricativa sorda de mots com caixa o peix , a la gènesi d’una r adventícia ( murtra per murta ) i a la introducció d’una i antihiàtica ( veiem per veem ). Són trets rebutjats per la norma cancelleresca, que l’actual normativa fabrista ha reconegut només en part.

L’ elaboratio lingüística dels curials catalans recorda molt la dels trobadors occitans, però amb dues diferències notables: els català era un parlar molt més unitari que l’occità i els catalans comptaven amb un centre polític important, Barcelona. És cert que el parlar de Barcelona influí notablement en la gènesi de la norma cancelleresca, com s’observa en les preferències lèxiques (així, guineu i no rabosa ) o en el decantament per les formes incoatives en -esc ( patesca i no patisca ), que tanmateix són d’una extensió que ultrapassa els límits de la modalitat oriental, però la scripta cancelleresca adoptà solucions que no hi coincidien o que eren absolutament artificioses. Així, davant la diversitat formal i diatòpica, la norma cancelleresca optà per la grafia etimologitzant ab per a una preposició que solia pronunciar-se [am], [an] i fins i tot [en]; adoptà la grafia híbrida dimarts per a un mot que en català oriental es pronunciava amb ensordiment de la [t] i en català occidental amb ensordiment de la [r]; davant l’afebliment de la -a final en la modalitat oriental, preferí el sufix -esa a -ea ( bellesa i no bellea ); resolgué la variació preposicional ad / an davant demostratius en favor de a ; es decantà per l’article literari, i no pel salat ( la porta i no sa porta ), molt viu al segle XIII en la major part del català oriental. Com veiem, algunes d’aquestes convencions coincidien amb les preferències del parlar de Barcelona, però altres, no.

Així doncs, des del punt de vista gràfic, morfològic i sintàctic, els curials cancellerescos van elaborar una koiné lingüística que no coincidia amb cap varietat parlada. Un model que tenia en compte el sermo urbanus acurat de Barcelona, però també les aportacions dels escrivans d’arreu del domini lingüístic. Aquells curials reeixiren a integrar-les en un model uniforme i únic, de manera que, segons comentà Martí de Riquer, «molt sovint ens és difícil de localitzar un text —o sia, afirmar que és escrit per un català, o per un mallorquí, o per un valencià, o per un rossellonès— si no ens ajudem de dades extralingüístiques». Tot plegat convertí la Cancelleria reial en el vehicle per antonomàsia de la cohesió idiomàtica de la Corona d’Aragó, ja que, per la seua funció d’òrgan administratiu dels sobirans, imposà unes pautes lingüístiques unificadores, en les quals es reconeixien tots els usuaris de la llengua escrita. O, per dir-ho en paraules de Riquer (1964: 336), aquesta llengua esdevingué «el que avui diríem una llengua acadèmica, car és la llengua en què són escrits els documents que signa el rei, the King’s Catalan , i a això es deu el seu prestigi i la seva incondicional acceptació en tot el domini lingüístic. El dia que el català de la Cancelleria serà estudiat seriosament i amb atenció —tasca llarga i difícil [...]— sens dubte arribarem a conclusions curioses i sorprenents. Puc avançar, amb tota mena de salvetats, que de vegades m’ha semblat que, en certs moments, els escrivans deixen d’emprar una forma determinada per usar-ne una altra com si obeïssin una consigna o com a resultat d’un canvi d’impressions que els ha moguts a introduir una variació lingüística».