AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Gràcies a Joan Ruiz i Calonja (1956) i a Jordi Rubió i Balaguer (1957), coneixem alguns aspectes de la llengua cancelleresca de l’època dels primers Trastàmara. Tots dos autors es fixen sobretot en la sintaxi i en el lèxic de la prosa cancelleresca, que es beneficia de la creixent influència de la prosa humanística en llatí, especialment en el context de la cort napolitana del Magnànim. Però aquella prosa també es mostra receptiva davant el procés d’hispanització lèxica de la llengua i l’evolució de certs aspectes gràfics i morfològics. Coromines (1971: 140-141) ja va cridar l’atenció, per exemple, sobre la presència creixent, ja a partir dels anys vint del segle XV, de la preposició composta per a , més característica dels parlars occidentals i valencians. Jo mateix (2010 a : 209) he assenyalat que la tendència al canvi sistemàtic en la representació gràfica de les desinències verbals en - ats , - ets i - its per les formes vocalitzades en - au , - ei i - iu es consolida a la Cancelleria en la dècada dels quaranta, potser per imitació de la praxi de l’escrivania municipal de la ciutat de València, que tendeix a prioritzar les formes vocalitzades ja abans dels anys 40.

Si la prosa cancelleresca de Joan de Coloma, estudiada per Badia Margarit, és representativa de la llengua cancelleresca posterior a la guerra civil del Principat, s’imposa la conclusió que ha perdut la volada estètica dels temps anteriors i que trasllueix l’impacte castellanitzador que van comportar, arran de la unió dinàstica del regne de Castella i la Corona d’Aragó, els contactes de part de la noblesa i del funcionariat àulic autòctons amb els nobles i curials castellans. Aquesta prosa cancelleresca tindrà més semblances amb alguns dels productes literaris generats a la darreria del segle XV, com és la versió del Paris e Viana publicada a Barcelona i Girona el darrer lustre del segle XV, que no amb la prosa artitzada conreada per Corella i els seus imitadors.

Ja hem insistit que l’elaboració d’un corpus representatiu de documents de Cancelleria reial dels tres segles baixmedievals era una condició prèvia per a adquirir un coneixement precís de la formació, els criteris i l’evolució del King’s Catalan , és a dir, del català «oficial». Per a Riquer el treball hauria d’implicar la publicació dels més diversos tipus de documentació de Cancelleria reial, des de les cartes sobre afers institucionals a les lletres sobre afers familiars, passant per les instruccions a ambaixadors, els informes secrets, els tractats de pau o fins i tot els contractes, ja que són les diverses manifestacions d’aquesta prosa les que degueren inspirar la llengua literària de Bernat Metge i, en general, la dels escriptors àulics. Ara bé, si el que pretenem és conéixer el procés de formació i de consolidació de la norma cancelleresca catalana, sembla més adequat cenyir-se a les cartes reials i als documents de caràcter diplomàtic redactats en llengua catalana que conté la sèrie de registres de Cancelleria, ja que es tracta de textos del màxim rang i formalitat institucional, sempre sotmesos a un rigorós procés de control estilístic i lingüístic abans de ser sancionats pel rei. En no poques ocasions, el rei confirmava autògrafament el caràcter «oficial» i imperatiu d’aquesta mena de documents cancellerescos amb subscripcions com aquella tan coneguda d’Alfons el Magnànim, de 1446, adreçada a Guillem de Vic, Mestre Racional de València: «Avetla como si fuese de mi mano e d’esto no vos aya más de escrivir» (Mandingorra 2008).

La selecció documental realitzada per Jaume Riera i editada per Mateu Rodrigo respon a aquest darrer criteri. S’ha evitat així la dificultat d’haver de recórrer a les diverses modalitats de prosa originades al si de la Cancelleria i d’haver de seleccionar una quantitat molt més nombrosa de documents. Certament, el preu a pagar ha estat sacrificar a favor d’aquest objectiu la variació i la riquesa de recursos lingüístics i expressius que podria haver proporcionat la consulta de la més variada tipologia documental cancelleresca. Per això Joan Coromines (1971: 277) ens advertia que la «koinè literària i administrativa» de la nostra Cancelleria reial no era «gaire interessant per al lingüista», a causa de «la seva uniformitat no gens espontània». Tanmateix, si no és gaire interessant per al filòleg, sí que ho és per a l’historiador de la llengua, a qui forçosament ha d’interessar el procés de construcció de la norma cancelleresca en tots els seus vessants (lingüístic, sociolingüístic, ideològic, etc.).

Ara bé, si volíem comprovar l’evolució d’aquesta «norma», calia assegurar una representació mínima de documents per cada un dels talls sincrònics amb què s’ha estimat convenient distribuir la documentació triada. Ja he dit que el tall cronològic que vaig considerar més pràctic va ser el d’una dècada (1291-1300, 1301-1310, etc.) i que el mínim de documents reials a reproduir per cada dècada no podia ser inferior a 70. Només seguint un criteri així es podia cobrir sistemàticament i equilibradament tota aquesta primera part del diplomatari que ara s’edita (1291-1420).

Finalment, per a l’edició dels 1.003 documents seleccionats calia adoptar un sistema de transcripció filològica rigorós. El sistema adoptat, que Mateu Rodrigo explicita minuciosament, s’ajusta molt als criteris d’edició actuals de la collecció «Els Nostres Clàssics», de l’Editorial Barcino. En la selecció dels textos s’han prioritzat els inèdits i els que aportaven una informació lingüística i historicocultural rica.

La reproducció d’aquesta quantitat tan notable de documents, amb una calculada seqüenciació cronològica, permet seguir el procés de construcció, de perfeccionament i de fixació de la norma cancelleresca. En conéixer la cronologia dels canvis lingüístics, podrem datar amb major precisió les obres literàries i no literàries sense cronologia segura, si es tracta de textos produïts a l’entorn àulic, ja que devien seguir molt fidelment les pautes lingüístiques que marcava la Cancelleria reial. I podrem avaluar millor la incidència de la llengua cancelleresca en la prosa literària d’arreu del domini lingüístic català. Així, de la mateixa manera que podem advertir els canvis estilístics llatinitzants que s’hi produeixen a partir de 1380 aproximadament, també hi podem resseguir, per exemple, el procés d’hispanització lèxica del català a partir de les primeres dècades del segle XV.

La comparació de la llengua cancelleresca amb la prosa administrativa d’altres institucions dels regnes de la Corona d’Aragó i amb la prosa literària i no literària en general resulta molt útil per a valorar l’impacte que hi va tenir la norma cancelleresca. En fer aquesta valoració, no podem menystenir la influència dels criteris cultistes que hi van aplicar tant els curials de la Cancelleria reial com els de les altres institucions de la Corona d’Aragó, singularment la dels ben formats escrivans de la Sala de la Ciutat de València a partir de la darreria del segle XIV i, sobretot, amb els primers Trastàmara (Ferrando 1980; Rubio Vela 1985; 1995). I no podem oblidar que ben sovint els documents estesos en català tenien la seua correspondència en aragonés, una situació que permet contrastar en paral·lel l’evolució del model cancelleresc en ambdues llengües i les influències recíproques (Colón 1989; Lleal 1997). En tot cas, la informació que ens proporciona aquest repertori documental ens permet deduir els criteris de correcció lingüística i d’ornamentació estilística que eren observats al si de la Cancelleria i, doncs, l’evolució dels usos més prestigiosos.