AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

L’actuació lingüística de Pere el Cerimoniós va ser determinant per a la fixació, regularització i modernització de la llengua cancelleresca. Una operació dirigida pel mateix rei com a part d’una ambiciosa política de construcció de la «memòria règia» (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011). Per a comprovar-ho només cal recordar les diferències gràfiques, morfosintàctiques i lèxiques que s’observen entre la còpia del Llibre dels feits de 1343, encara no sotmesa a les pautes lingüístiques imposades pel Cerimoniós, i la còpia que Juan de Barbastro realitzà el 1380 presumiblement a partir d’una versió ja lingüísticament modificada cap a 1365-1366 (Ferrando 2010 c : 25-58).

És evident que les escrivanies d’altres centres de poder també van contribuir a la fixació i consolidació del model cancelleresc, no debades bastit sobre uns mateixos models llatins. És per això que els seus resultats difícilment podrien ser diferents al si d’un mateix àmbit lingüístic i cultural (Ferrando 1980; Rubio Vela 1995; Feliu et alii 2008). No cal dir que de la vehiculació d’aquest model també s’encarregaren els funcionaris de les cúries senyorials i eclesiàstiques, amb una formació semblant a la dels secretaris reials i municipals. En aquest sentit, la ciutat de València exercí un paper lingüístic rector, gràcies a funcionaris com Bartomeu de Vilalba ( ca . 1327-1404), escrivà de la Sala de la Ciutat (1371-1399) i alhora escrivà reial. La influència de l’escrivania municipal de València i, en particular, d’escrivans com Bartomeu de Vilalba transcendí el marc regnícola fins al punt que la seua correspondència amb Bartomeu Sirvent, secretari reial (1381-1389) i protonotari (1389-1392) —un precedent del carteig en llatí a la manera dels humanistes, segons Rubió i Lluch—, era tinguda en els cercles de la Cancelleria reial com un model literari a imitar (Ferrando 1980; Rubio Vela 1985). I tot això malgrat l’escassa presència de valencians llavors a la Cancelleria. El més destacat aleshores va ser Pere Guitard, anteriorment secretari del cardenal Jaume d’Aragó. De fet, segons Rubio Vela (1985: 51), els canvis formals que experimenta la prosa cancelleresca aproximadament a partir de 1380 ja s’observen en l’escrivania de la Sala de la Ciutat de València amb la incorporació de Vilalba, el 1371.

El nou estil llatinitzant, d’influència italiana, que s’imposa cap a 1380 influirà al seu torn en la llengua literària de l’època. Bartomeu Sirvent i Bernat Metge són dos dels funcionaris reials més prestigiosos que encarnen el nou estil d’inspiració humanista. Els documents de Cancelleria reial dels regnats de Joan I (1387-1395) i de Martí l’Humà (1395-1410), els més coneguts i estudiats, esdevenen sovint belles mostres de prosa literària (Riquer 1964).

Ara bé, si són escassos els nostres coneixements sobre l’evolució de la norma cancelleresca fins a la darreria del regnat de Pere el Cerimoniós, no són més nombrosos els que posseïm sobre la llengua cancelleresca del segle XV. En paraules de Jordi Rubió (1947), encara continua sent un «món a descobrir» el dels buròcrates «lletraferits» de la Cancelleria reial del segle XV, que tanta repercussió van tenir en l’evolució dels gustos literaris. En tot cas, podem constatar que el canvi de dinastia (1412) fou aprofitat pels valencians per a exigir una presència digna, «com a tals valencians», al si de la Cancelleria. El mateix 1412, els jurats de València ja es queixaven al nou rei Ferran I perquè «en tota la nominació d’oficials creats no hi coneixem pus d’aquesta Ciutat e Regne sinó mossén Pujada, qui lo senyor rei ha fet alguatzir; tot l’àls e demés abunda e redunda en catalans, qui tots temps han vetlat e obtengut ocupar-se e absorbir la Casa dels senyors reis». Sis anys més tard, reivindicaven una reorganització de la Cancelleria reial que comptés amb «tres vicecancellers, tres majordoms, tres camarlencs, tres alguatzirs, e així dels altres, en los quals sia compatible haver pluralitat», de manera que «n’hi hagués u de Aragó, u de aquest Regne e altre de Catalunya» (Rubio Vela 2012).

Com a conseqüència del nou equilibri de forces, els valencians assoleixen plenament els seus objectius sota Alfons el Magnànim (1416-1458), època en què el regne de València passa a gaudir una posició hegemònica al si de la Corona d’Aragó (Rubio Vela 2012). És llavors quan els curials valencians (Joan Olzina, Jaume Pelegrí, Ferrer Ram, Francesc Martorell, Andreu Gassull, etc.) van incorporar algunes innovacions importants en la llengua cancelleresca, que van influir en el conjunt de la llengua culta. Així, trobem en els seus documents una decidida opció pels plurals masculins en -os ( los franceses > los francesos ), per la representació gràfica, a partir de la dècada dels 40, de la vocalització de les desinències -ats , -ets i - its ( anau , bateu , partiu ), per l’ús de la desinència - e de la primera persona del singular dels verbs de la primera conjugació ( esper > espere ), pel recurs a la preposició per a davant infinitius, sobretot a partir de 1420, i per l’afició pels superlatius en -íssim , sobretot a partir de la dècada dels 60. No cal dir que, al costat dels secretaris valencians, excel·liren els procedents d’altres indrets de la Corona, com el català Arnau Fonolleda, l’aragonés ciutadà de València Francesc d’Arinyo, el mallorquí Ferran Valentí i l’aragonés Joan de Coloma, fins al punt que, examinant el valor literari dels preàmbuls de diversos documents cancellerescos, Joan Ruiz i Calonja (1956: 234) arribà a considerar: «Ya Rubió y Lluch había aventurado la hipótesis de que la anónima novela caballeresca catalana Curial e Güelfa podía haber salido de la pluma de algún funcionario real que hubiese vivido en Italia. Cualquiera como Fonolleda u Olzina pudo ser».

La pèrdua d’influència de la Cancelleria reial amb Ferran II, en gran part provocada per l’absència del rei, va repercutir en la qualitat lingüística i estilística de la documentació cancelleresca. No sabem si es referia a aquests canvis l’arxiver reial Pere Miquel Carbonell, en constatar en les seues Cròniques d’Espanya (1495-1513), a propòsit del seguiment de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós , que, durant el regnat d’aquest monarca «e, aprés son òbit, succeint los altres reis, com és Joan, Martí e Ferrando, fins al rei Alfonso, fill del dit rei En Ferrando, tot quant eixia de la real cort que hagués esguard a ésser de bon e sanct estil se tenia, se servava e regia a la ungla», mentre que, «aprés, en vida del dit rei Alfonso [el Magnànim] e de son frare lo rei Joan e del rei don Ferrando, son fill, hui benaventuradament regnant, se són mortificades e nafrades, que d’aquelles no se’n serva ne se n’usa sinó molt poc». En tot cas, las nostàlgia d’aqueix «bon e sanct estil» sembla reflectir la crisi d’una forma d’entendre la Cancelleria. No devia ser alié a l’actitud de Carbonell el sentiment que Barcelona, d’ençà de l’entronització del Magnànim, havia de compartir desavantatjosament la capitalitat política i cultural amb València: aquesta ciutat no solament fou dotada d’arxiu reial, sinó que veié convertir el títol d’escrivà de la Sala de la Ciutat en un càrrec de considerable rellevància social i institucional fins al punt que, a partir d’Alfons el Magnànim, els nostres sobirans reeixiren a imposar al municipi els seus propis candidats, sovint triats entre els secretaris reials, com van ser, per exemple, Jaume Beneyto (1439-1471) i Joan de Coloma (1471-1477). Certament, el pes de la feina requeia en els lloctinents d’escrivà, generalment ben preparats, però la prosa d’aquests ja no recuperà «l’elegància i brillantor assolida en un passat no massa llunyà» (Rubio Vela 1998: 85).