AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

La llengua i la norma cancelleresques són supradialectals. Els seus usuaris no deixen entreveure petges dels seus orígens geogràfics. La irradiació de la norma a partir d’un centre polític i cortesà es produeix en els diversos reialmes de l’Europa llatina occidental ja des del segle XIII (Lusignan 2004; Cerquiglini 2009 [1991]; Ferrando / Nicolás 2005). Així, són molt reveladores les dades que ens ofereix l’estudi de Luis Fagúndez Duarte, Uma scripta en constru çã o. A constituiç ã o de uma norma escrita do galego-portugués no seculo XIII (1986), ja que permeten visualitzar, a través de cercles territorials concèntrics, els progressos en l’expansió de scripta cancelleresca d’Alfons III de Portugal (1248-1279) a la resta del país.

Ara bé, així com a Itàlia, als dominis dels reis de França i de Castella i als territoris occitans s’observa la coexistència de diverses scriptae cancelleresques, com a resultat de les divisions politicoadministratives i de la diversitat dialectal de cada territori (Tavoni 1992; Lusignan 2004; Cerquiglini 2009 [1991]), a la Corona d’Aragó la Cancelleria reial reeixí a imposar, malgrat la fragmentació politicoadministrativa i la bipartició dialectal, una sola scripta (Coromines 1971; Blasco 1995; Ferrando / Nicolás 2005; Feliu et alii 2008). Tant és així que és difícil advertir diatopismes ben marcats abans de mitjan segle XV en els documents cancellerescos i en textos literaris cortesans catalans. Ja hem vist que, a la darreria del segle XIII, una obra utilitària com és la versió catalana de les Vides de sants rosselloneses , realitzada a la diòcesi d’Elna, lluny de Barcelona, tendeix a abandonar els trets regionals per a adaptar-se a la scripta cancelleresca. Com a bons exemples d’aquest model unitari es podrien adduir la traducció del Valeri Màxim (1396) en «llengua materna valenciana», realitzada pel valencià Antoni Canals, i la de les Paradoxes (1444), de Ciceró, en «vulgar materno e mallorquí», realitzada (1444) pel mallorquí Ferran Valentí. A pesar que ambdós traductors van recórrer als noms particularistes de la llengua, la grafia, la morfologia, la sintaxi i fins i tot el lèxic —Emili Casanova a penes ha advertit mitja dotzena de meridionalismes en tot el corpus literari de Canals— no permeten deduir-ne la procedència dialectal. Ben mirat, les diferències diatòpiques del català són poc importants en comparació amb les de les altres llengües de l’entorn europeu.

A Itàlia no és sinó fins al segle XV, en què els fluxos comunicatius entre els diversos estats fan necessari un procés de convergència de les diferents koinai territorials, que podem documentar la formació d’una koiné italiana o llengua comuna, que integra les aportacions dels diversos dialectes territorials (Tavoni 1992; Marazzini 1994). En canvi, en l’àmbit català ja funciona al segle XIV, i fins i tot abans, una koiné cancelleresca ben unitària, tal com ja va advertir Joan Coromines (1971 [1943]: 277):

No hi ha dubte que a l’Edat Mitjana el català era la més unificada de totes les llengües romàniques. Si deixem de banda la poesia, de llengua forastera i artificiosa, la seva literatura en prosa, des de les Homilies d’Organyà i el corpus lul·lià fins a Tirant lo Blanc , al llarg d’uns tres-cents anys i en una producció diversa i de les més copioses, presenta un llenguatge uniforme, amb molt escassa evolució cronològica; però encara hi crida molt més l’atenció l’absència de variants dialectals, absència que és total si prescindim de minúcies sense cap relleu, i que a més solament poden trobar-se en els brevíssims textos primitius i en algun autor valencià del segle xv. Llevat d’això, impera pertot arreu un idioma idèntic: el llenguatge de la cancelleria reial. A això és referia Muntaner quan deia que de cap poble no hi havia tanta gent d’una mateixa llengua com de catalans. Però qui ha estudiat històricament la dialectologia catalana s’ha hagut de convèncer que sota aquella koinè literària i administrativa, no gaire interessant per al lingüista en la seva uniformitat gens espontània, havia d’amagar-se una llengua viva més variada, encara que ho fos menys que d’altres.

No cal dir que per a l’estudi de la formació de la norma cancelleresca són de gran utilitat, tant en les seues premisses teòriques com en les seues aplicacions pràctiques, els treballs, ja clàssics, sobre el pas de la scripta llatina a les scriptae romàniques, de Francesco Sabatini i de Bernard Cerquiglini, i sobre les scriptae de les llengües romàniques i germàniques els estudis de filòlegs com Paul Meyer i François Brunot quant al francés, de Kurt Baldinger i de Ricardo Ciérbide quant al gascó, d’Ake Grafström quant al llenguadocià i de Peire Bec quant a l’occità. El tema és abordat, amb nous enfocaments, en els estudis de M. Boutier, H. Goebel i C. T. Grossen apareguts al Lexikon der Romanistischen Linguistik (1990-1998), editat per Günter Holtus, Michael Metzeltin i Christian Schmitt, i en Écriture, langues communes et normes. Formation spontanée des koinès et standardisation dans la Galloromania et son voisinage. Actes du Colloque de Neuchâtel, septembre 1988 (1993), editat per Dominique Destraz, Pierre Knecht i Zygmund Marzys. Per a comprendre el procés de formació i l’artificiositat de la norma cancelleresca ens poden il·luminar treballs com els de Michael Louis Samuels, Some applications of Middle English Dialectology (1989), Norman Blake, Premisses and Periods in a History of English (1992), Anthony Lodge, French: From Dialect to Standard (1993), i els diversos estudis de José S. Gómez Soliño sobre el procés de construcció del King’s English . En aquest sentit, mantenen plena vigència obres com Chancery and the Emergence of Standard Written English in the Fifteenth Century (1977), de John H. Fisher, i La langue dels rois au Moyen Âge (2004), de Serge Lusignan. Tots ells coincideixen a subratllar la precedència cronològica de la norma administrativa sobre els models literaris. L’excepció és Occitània, on la koiné trobadoresca, ja utilitzada en iniciar-se el segle XI, és probablement un segle anterior al primer document admninistratiu conegut en occità, datat el 1102 (Martel 2001).

Els estudis que s’han ocupat de l’estructura i el funcionament de la nostra Cancelleria reial són ben útils per a estudiar el procés de redacció de la documentació cancelleresca, el paper que hi tenien els diferents tipus de funcionaris, les relacions entre aquests i els lletraferits cortesans i la tipologia i l’evolució de la documentació cancelleresca. En aquest sentit, són especialment interessants els treballs de Francisco Sevillano Colom «De la Cancillería de la Corona de Aragón» (1968) i «Apuntes para la historia de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso» (1950), el de Jesús Ernest Martínez Ferrando sobre «La Cancillería de Fernando el Católico» (1955), el de Josep Trenchs i Antonio Maria Aragó sobre «Las Cancillerías de la Corona de Aragón y Mallorca desde Jaime I hasta la muerte de Juan II» (1983), el d’Ángel Canellas i Josep Trenchs «Cancillería y cultura. La cultura de los escribanos y notarios de la Corona de Aragón (1344-1479)» (1988) i el de Beatriz Canellas i Alberto Torra «Los registros de la Cancillería de Alfonso el Magnánimo. Archivo de la Corona de Aragón» (2000). Tanmateix, cap d’aquests treballs ha prestat atenció al vessant lingüístic. Certament, no ens ha arribat cap manual sobre els criteris lingüístics que havien de seguir els notaris i escrivans de la Cancelleria. Ara bé, és a través de les correccions lingüístiques que observem en no pocs documents que podem deduir algunes pautes de correcció gràfica, gramatical i lèxica que s’hi aplicaven. Joan Anton Rabella (2000) ja va fer veure l’existència d’aquests manuals a propòsit de la documentació processal. I així, per exemple, veiem corregits, en els textos barcelonins del segle XV que ell addueix, la confusió d’àtones ( jutge en lloc de jutga ) o la vocalització de les desinències verbals en - ts ( vullats en lloc de voleu ).