AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Des del punt de vista de l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, l’interés per la llengua cancelleresca s’ha posat de manifest en els vuit col·loquis internacionals Problemes i Mètodes de la Història de la llengua que des del 1995 s’han celebrat majoritàriament a la Universitat de Girona, amb participació d’investigadors nacionals i estrangers (sobretot italians, com ara Mirko Tavoni, Alberto Varvaro i Francesco Bruni). En aquests col·loquis s’ha incidit en aspectes estretament relacionats amb el concepte i la formació de la norma lingüística i amb l’equació llengua escrita i llengua nacional. Fruit d’aquestes reflexions són treballs com el llibre Llengua escrita i llengua nacional (1992), de Josep M. Nadal, que examina la formació de la norma cancelleresca com una construcció ideològica destinada a la cohesió d’una determinada comunitat; el volum col·lectiu La invenció de les llengües nacionals (1999), a cura de Francesc Feliu i Cristina Juher, i particularment el capítol «Normativa i història de la llengua», del mateix Josep M. Nadal, que se centra en l’estudi del procés de construcció d’un espai lingüístic com a conseqüència de la imposició d’una norma; La llengua sobre el paper (2005), també de Josep M. Nadal, amb reflexions sobre el «paper simbòlic de les normes», i l’article «Entre el mite i la realitat la llengua de la cancelleria reconsiderada» (2008), de Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias, on es relativitza el paper de la Cancelleria en la formació de la llengua literària catalana i se’ns dóna un inventari de recursos sintàctics i estilístics de la prosa cancelleresca, elaborat bàsicament a partir del ja esmentat treball de Pompeu Fabra (1926). Dins d’aquesta mateixa dinàmica s’ha d’incloure la publicació de La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina (2006), a cura d’Antoni Ferrando i de Miquel Nicolás, que aporta unes anàlisis molt valuoses no sols per a l’estudi del procés de formació de la norma lingüística en la majoria de les llengües romàniques occidentals, sinó també, i de manera especial, del català.

Tots els estudis suara esmentats a penes han concretat com es manifestà i com evolucionà des del punt de vista lingüístic la norma cancelleresca catalana. I, entre els que se n’han ocupat, com Segarra (1985), no veiem enlloc cap anàlisi de la llengua cancelleresca ni de l’abast de la seua suposada base barcelonina ni del grau de supradialectalitat o d’artificiositat que traslluïa aquest model lingüístic. D’altra banda, les antologies lingüístiques han marginat quasi totalment la prosa cancelleresca. Així, Medieval Catalan Linguistic Texts (1965), de Peter Russell-Gebbett, confegida amb rigor textual, amb una calculada representativitat cronològica i tipològica i amb un molt complet sistema d’anotacions i índexs, no hi presta la més mínima atenció, i Documents d’història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), de Joan Martí i Castell i de Josep Moran, de caràcter didàctic i sense anotacions, només en reprodueix dos, però tots dos són de Bernat Metge, on el criteri subjacent és la identificació entre prosa cancelleresca i model de llengua literària.

Tot plegat posava de manifest la necessitat de reunir una col·lecció de documents de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó, com a pas previ per a l’elaboració d’un examen de conjunt de la llengua i de la norma cancelleresques, allunyat de les aproximacions impressionistes de què ens hem servit fins ara.

La llengua catalana té la sort de posseir dos arxius que guarden una considerable massa de documentació cancelleresca medieval: l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, a molta distància, l’Arxiu del Regne de València (ARV). Ja hem vist que s’han transcrit nombrosos documents cancellerescos, avui fàcilment consultables gràcies a la digitalització de què ha estat objecte la majoria dels registres de Cancelleria. La digitalització dels textos ens permet no sols aproximar-nos a les fonts primàries, sinó també copsar-ne els aspectes materials. Les fonts primàries que han pervingut fins als nostres dies són sens dubte d’un extraordinari valor històric, tant per la quantitat i la qualitat de la documentació conservada com per la variació d’afers tractats. Bastaran unes pinzellades històriques per a adonar-nos-en.

L’Arxiu comtal de Barcelona s’originà cap al segle XII, quan els seus titulars decidiren crear-hi un depòsit documental per a custodiar tota la paperassa que havia generat i continuava generant la seua escrivania. Ací s’aplegaren, doncs, un bon nombre de documents comtals des del segle IX, abans dispersos en diverses cúries comtals i monestirs. Després de la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó (1137), calgué esperar el regnat d’Alfons el Cast (1162-1196) perquè s’adoptés la decisió de crear una cancelleria única per als documents emanats dels monarques: la Cancelleria reial. Al regnat del seu fill i successor Pere el Catòlic (1196-1213) pertany potser el primer document cancelleresc que ens ha arribat redactat íntegrament en català, datat el 4 dels idus de setembre de 1211 (Udina 1210: 123-127).

L’aparició dels registres de Cancelleria reial s’ha de situar, però, al regnat de Jaume I (1213-1276), en què comencen a ser copiats al « nostro publico Archivio Barchinone » els documents signats directament pel rei o per un secretari per mandat seu, generalment sota la fórmula « Dominus rex mandavit mihi ». Durant el regnat de Jaume I, la presència del català hi és molt escassa. El llatí ho domina tot (Burns 1985; Chao et alii 2006). S’ha calculat que fins al 1250 els documents cancellerescos en vulgar —català o aragonés— del rei Conqueridor a penes ultrapassen l’1’4% i que durant la resta del seu regnat, és a dir, entre 1251 i 1276, només arriben al 4’5%, bo i comptant-hi tota mena de còpies posteriors. El primer escrit en català conservat del seu regnat sembla que va ser el de la concessió als habitants de la ciutat de Mallorca del nomenament de sis jurats per al govern municipal, datat el 1240 (Font 1982). Durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), el percentatge de documents cancellerescos en vulgar arriba al 8’6%. A penes tenim dades del regnat d’Alfons el Franc (1285-1291). La situació no canviarà fins al regnat de Jaume II (1291-1327), el qual no sols reorganitza l’Arxiu reial de Barcelona (1318) sota la influència de la cancelleria reial de Sicília, on havia estat rei (1285-1291) com a hereu dels Hohenstaufen, sinó que comença a generar un nombre minoritari, però ja important, de documents en català i aragonés. Si jutgem per les tries lingüístiques de la seua correspondència familiar (Martínez Ferrando 1948), podem observar que, entre 1291 i 1310, els documents en llatí ultrapassen el 84%, mentre que els que són en vulgar a penes superen el 15%. En canvi, entre 1311 i 1321, els documents en llatí descendeixen al 68% i els que ho fan en vulgar, siga català o aragonés, arriben al 31’8% (Fernández-Ordóñez 2011: 343). No debades s’havia produït ja la major part de l’obra en català de Ramon Llull, sovint presentat en les històries de la literatura catalana com el creador de la prosa literària catalana, i la d’Arnau de Vilanova, metge i teòleg famós. Una fita decisiva en el funcionament de la Cancelleria reial fou la creació, el 1355, del càrrec de protonotari, encarregat de supervisar la correcció lingüística, el bon estil i la bella retòrica de la redacció de la documentació reial.

A principi del segle XV, els regnes d’Aragó i de València sol·liciten i aconsegueixen del rei Alfons el Magnànim la creació de sengles arxius reials a València (1419) i a Saragossa (1461). Encara que l’Arxiu de Barcelona continuarà guardant còpia dels documents de Cancelleria destinats al regne de València —ens consta, per exemple, que l’arxiver reial Pere Miquel Carbonell es queixava de la feina de copiar documentació no relativa al Principat—, els arxius de València i de Saragossa custodiaven còpia de tots aquells documents que afectaven els regnes respectius i incorporaven la documentació dispersa que es guardava en diferents organismes de tots dos regnes (López Rodríguez 2008). En el privilegi de creació de l’Arxiu del Regne de València s’ordenava que tota la documentació originada davant l’Audiència reial, en la cort o davant altres jutges relativa al regne fos depositada en «lo archiu nostre lo qual tenim dins lo Real de la ciutat» (és a dir, el Palau del Real de València) i que l’arxiver de Barcelona i el primer arxiver de València, Jaume Desplà, fessen còpies de tots els registres, cartes i altres actes estesos en el passat tant dels que custodiava l’arxiu de Barcelona com dels que custodiaven els protonotaris i secretaris reials. Els fons de l’Arxiu Reial d’Aragó seran destruïts arran de l’ocupació napoleònica.