AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

L’optimització del projecte comportava cercar la màxima connivència possible de l’ACA mitjançant un conveni de col·laboració, en un moment en què a penes s’havien començat a digitalitzar els seus fons. El director de la institució, Carlos López, va acollir molt favorablement la iniciativa, que se signà l’any 2000. Gràcies a aquest conveni, la tasca de selecció dels documents a editar va ser encarregada pel director de l’ACA Jaume Riera i Sans, facultatiu de l’esmentat Arxiu. Una primera tasca de transcripció dels documents seleccionats va recaure en Mateu Rodrigo Lizondo i en un grup d’investigadors: Lluís Cifuentes Comamala, Ramon Pujades Bataller, Josep Torró Abad i Antonio José Mira Jódar, però ben d’hora va ser el professor Rodrigo qui es va responsabilitzar tot sol de dur a bon terme el projecte: no solament ha completat, en uns quants casos, les transcripcions fetes pels col·laboradors i ha ampliat el contingent documental inicialment transcrit, sinó que ha compulsat amb els originals els 1.003 documents corresponents a la primera etapa del projecte i els ha anotats sempre que calia. A tots ells, però de manera especial a Mateu Rodrigo, curador de l’edició, i a Jaume Riera, responsable de la selecció documental, vull aprofitar l’ocasió per a expressar-los el meu agraïment més profund.

Si l’arxiver Jaume Riera ha castigat el seus ulls llegint centenars de documents cancellerescos per a seleccionar aquells que, preferiblement no publicats, podien il·lustrar diferents parcel·les inèdites o poc conegudes de la vida cultural, social, política i econòmica d’aquesta etapa, el medievalista Mateu Rodrigo no ha estalviat esforços per a oferir-nos-en unes transcripcions difícilment superables i unes anotacions d’una gran utilitat per a historiadors i filòlegs. Car el projecte no s’ha concebut només des d’una perspectiva filològica, sinó també des d’una òptica àmpliament historicocultural. Si volíem disposar d’uns textos d’interés històric, però que fossen alhora explotables per als estudis filològics, ens calia assegurar la màxima cura en les transcripcions i en les interpretacions de qualsevol problema textual. Una tal comesa —empresa «llarga i difícil», en paraules de Riquer— no s’hauria pogut dur a bon terme sense la ciència i la dedicació del professor Rodrigo.

Mateu Rodrigo i Lizondo (Albalat dels Sorells 1950) és doctor en Història per la Universitat de València, professor titular d’Història Medieval (1989) de la Facultat de Geografia i Història de la mateixa Universitat, investigador col·laborador de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia Local de la Generalitat Valenciana. Ha estudiat la guerra de la Unió del regne de València, objecte de la seua tesi doctoral, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real , que compta amb un sòlid suport documental. Però els centres d’interés de les seues recerques, sempre molt ben valorades tant per les aportacions documentals com pel rigor i la ponderació de les seues anàlisis, abracen diversos camps de la història cultural, literària i política de la València medieval, com són els seus estudis sobre el llinatge d’Ausiàs March o la figura d’Arnau de Vilanova, sobre antroponímia, historiografia o heràldica. Ha estudiat i editat obres com el sermó al·legòric sobre la passió de Crist, Les corts generals de Jerusalem (1985), l’ Antroponímia valenciana del segle XIV . Nòmines de la ciutat de València (1997, en col·laboració amb Agustín Rubio Vela), la Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim , atribuïda a Melcior Miralles (2011), i el Catàleg dels pergamins de l’Arxiu de la Catedral de València , 2a sèrie (2012). A més a més, ha analitzat l’obra de dos notables eclesiàstics valencians i reputats medievalistes: Roc Chabàs i Josep Sanchis Sivera.

L’estudi de la prosa cancelleresca catalana és un tema que suscità molt d’interés entre els noucentistes catalans, preocupats com estaven per cercar un model lingüístic que servís de pauta per a la recuperació del català com a llengua de cultura moderna, amb una norma fixa i supradialectal. El discurs ideològic que generà aquesta idealització de «la prosa catalana de la Cancelleria» —per dir-ho en paraules de Marçal Olivar (1936)—, sobretot el de l’època del secretari reial Bernat Metge, ha estat estudiat minuciosament per Josep Izquierdo (1990).

S’ha d’atribuir a aquest impuls, ja aparegut en la Renaixença, la publicació, en les primeres dècades del segle XX, de dues obres d’Antoni Rubió i Lluch, fonamentals per a l’estudi de la prosa cancelleresca: els Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval (1908-1921) i el Diplomatari de l’Orient català (1301-1409) (1921). Paral·lelament es van publicar itineraris i biografies dels nostres reis baixmedievals: Pere el Catòlic (Joaquim Miret i Sans), Jaume I (J. Miret i Sans), Pere el Gran (Ferran Soldevila, Daniel Girona i Llagostera, Jesús E. Martínez Ferrando), Alfons el Franc (Francesc Carreras Candi, J. Miret i Sans), Jaume II (J. E. Martínez Ferrando, Juan Manuel del Estal), Alfons el Benigne (Francesco C. Casula), Pere el Cerimoniós (Francisco Sevillano Colom), Joan I i Martí l’Humà (D. Girona i Llagostera), Ferran I (F. Sevillano, Carlos López), Alfons el Magnànim (Andrés Giménez Soler, F. Sevillano), Juan II (Jaume Vicens Vives) i Ferran II (J. Vicens Vives, Ernest Belenguer Cebrià), sovint amb un notable suport de documents cancellerescos. També en porten algunes de les monografies que giren al voltant de diferents facetes de la vida política de cada regnat, com ara Jaime II de Aragón. Su vida familiar (1948), de Jesús E. Martínez Ferrando, o Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del siglo XV (1903-1928), de Josep Ametller i Viñas. Per al nostre propòsit són així mateix interessants l’antologia Parlaments a les corts catalanes , de Ricard Albert i Joan Gassiot (1928) i l’ Epistolari de Pere III (1955), de Ramon Gubern. Una de les darreres manifestacions del ja tradicional interés dels medievalistes catalans pel segle XIV és el repertori Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval (2011), de Josep Trenchs Òdena, que concretament abraça el període que va del 1276, inici del regnat de Pere el Gran, al 1396, data de la mort de Joan I, tot i que de la immensa majoria només ens dóna la regesta. Paral·lelament, hem pogut saludar l’aparició del volum primer del Diplomatari de Pere el Gran. Cartes i Pergamins (1258-1285) (2012), a cura de Stefano Maria Cingolani, i la publicació de la Collecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516) (2011), d’Ernest Belenguer, que contenen un bon nombre de documents cancellerescos. Tanmateix, els objectius d’aquestes obres són bàsicament històrics o culturals i no s’han ocupat en cap cas del vessant lingüístic dels documents transcrits. Més encara, la preocupació merament historiogràfica dels seus autors s’ha traduït a vegades en no pocs dèficits en els criteris i en el treball mateix de transcripció, com ja va posar de relleu Ramon Aramon i Serra (1955).

Encara vigent el credo noucentista, l’únic estudiós que llavors es va interessar a fons per la llengua de la prosa cancelleresca va ser Anfòs Par, autor d’una remarcable Sintaxis catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) (1923), centrada en Lo somni , i d’unes Notes lingüístiques y d’estil sobre el Curial e Güelfa (1928), minuciosament examinades per Maria Salomé Ribes (2011). Admirat pel primer estudi esmentat i per la necessitat de fonamentar en la millor llengua medieval les seues propostes de reforma sintàctica del català, Pompeu Fabra (1926) també analitzà uns aspectes molt concrets de la prosa cancelleresca en un conegut treball sobre la coordinació i la subordinació en els documents de la cancelleria catalana durant el segle XIV. Els historiadors de la literatura i de la cultura catalana, enduts pel mateix entusiasme, van començar a estudiar els trets estilístics d’aquella prosa llatinitzant en què havia excel·lit Bernat Metge, ben d’hora qualificat com a «príncep de la prosa catalana» (Olivar 1936; Rubió i Balaguer 1947, 1955; Riquer 1978). Tots ells van coincidir a destacar-hi la influència de la sintaxi llatina, el gust pel sentit rítmic de la frase, la vocació supradialectal, el caràcter fonamentalment escrit del registre, la base lingüística barcelonina, el prestigi institucional, l’acceptació social i la ràpida irradiació geogràfica, fins al punt d’arribar a una mitificació no sempre ben justificada, com bé han posat de manifest Francesc Feliu et alii (2008). Tant va ser així que Anfòs Par va encarregar a Aramon i Serra de reunir una «tria de les lletres reials diplomàtiques conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó» (Iglésias 2005: 353). En general, es tracta d’estudis limitats cronològicament a les darreres dècades del segle XIV i primeres del XV, l’època daurada de les lletres medievals en l’imaginari noucentista.