AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

La primera part del projecte no hauria estat possible sense la iniciativa entusiasta del professor Ferrando i, sobretot, no hauria estat mai la que és si no s’hagués produït la col·laboració institucional entre l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, llavors presidit per l’esmenat professor Ferrando, mitjançant el conveni signat l’any 2000 entre el Ministeri de Cultura (aleshores Secretaria d’Estat) i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. A l’ombra d’aquell marc legal, cadascú ha aportat allò que millor sabia fer. L’Arxiu de la Corona d’Aragó s’ha ocupat de la localització i selecció dels documents de l’etapa indicada, que fou encomanada al que, fins fa molt poc, ha estat el cap del seu Departament de referències, Jaume Riera i Sans. Ningú com un arxiver dedicat durant més de dues dècades a organitzar i descriure els grans fons documentals de l’Arxiu Reial i amb una formació erudita tan profunda com és la que té Jaume Riera podia localitzar-los i destriar-los tan adequadament, sempre d’acord amb els criteris de representativitat cronològica i de singularitat filològica i històrica que es proposava el projecte. Tot i la llarga experiència de Jaume Riera, van caldre tres anys d’esforços continuats amb dedicació plena per tal de portar a terme aquesta selecta tria. L’Arxiu també ha col·laborat en la delicada tasca de la transcripció dels documents, punt de partida imprescindible per a fer-ne una bona edició. Aquesta activitat, en la part assumida pel centre, recaigué en la persona de l’arxiver facultatiu Ramon Josep Pujades i Bataller. Ara bé, la tasca més feixuga del projecte ha recaigut en la mà competent i pacient de Mateu Rodrigo Lizondo, professor d’història medieval de la Universitat de València, que ha transcrit, revisat, completat i anotat tots els documents i ens n’ha ofert l’edició més pulcra possible, d’acord amb uns criteris d’edició molt rigorosos i ben meditats, consensuats inicialment amb l’Arxiu. La seua acurada anotació històrica dels documents en facilita molt la contextualització, i l’estudi introductori i els índexs permeten que el lector puga traure el major rendiment possible de l’extraordinària pluja de dades que aporten. Gràcies a aquesta modèlica i singular combinació d’esforços simbiòtics mantinguts durant una dècada entre l’Arxiu i el responsable i els executors del projecte els podem oferir ara una compilació que, per la combinació d’ambició i qualitat, pensem que té ben pocs parangons en la nostra historiografia.

Finalment, espere que l’amabilitat del lector em perdonarà que aprofite l’avinentesa per a fer un comentari de caràcter més personal. En un món tan complex com el nostre, la direcció d’un centre com l’Arxiu de la Corona d’Aragó no és una tasca senzilla. Tanmateix, els neguits quotidians i els esforços aparentment estèrils de la gestió es veuen compensats amb escreix per altres moments gratificants que els justifiquen sobradament. Deu anys després de posar en funcionament el projecte, n’és un dels més dolços veure ara l’obra culminada. El nostre objectiu ha estat només el de ser útils als nostres conciutadans. Ens inspirava la divisa del Cuerpo Facultativo de Archiveros y Bibliotecarios del Estado —al qual pertanyem els funcionaris de l’Arxiu de la Corona d’Aragó—, el virgilià Sic vos , non vobis . Que siga així.

CARLOS LÓPEZ RODRÍGUEZ

Director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó

En els estudis sobre la llengua dels textos catalans medievals, literaris o no, se sol fer referència al grau d’ajustament que aquests presenten en relació amb les pautes lingüístiques de la Cancelleria reial. Tanmateix, ens manca una descripció de la llengua cancelleresca, que se sol presentar com un registre cronològicament estàtic i lingüísticament uniforme. És cert que en podríem deduir les característiques més rellevants observant amb atenció els nombrosos documents de la Cancelleria reial ja publicats. Ara bé, en examinar-los, ens adonaríem de seguida que la llengua cancelleresca no reflecteix una realitat estàtica, ja que aquest model lingüístic anava canviant a mesura que la llengua parlada i els gustos literaris també evolucionaven. Però el fet és que avui no sols no coneixem quines eren en concret les pautes lingüístiques de la Cancelleria, sinó que també ignorem la cronologia dels canvis lingüístics produïts al si d’aquell model de llengua. Si els coneguéssem, podríem datar amb major precisió els textos cultes medievals, ja que aquests s’hi solien ajustar quasi simultàniament.

És cert que disposem d’antologies de textos cancellerescos i d’estudis amb apèndixs documentals que en porten. Ara bé, aquests reculls sempre han estat concebuts com a suports per a l’anàlisi d’una època històrica o d’un aspecte concret de la gestió política, econòmica, cultural i administrativa. Només excepcionalment han estat explotats en clau lingüística. És per això que trobàvem a faltar una col·lecció de documents de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó específica i comprensiva de tota la baixa edat mitjana que ens permetés estudiar amb bases fermes el procés de formació, evolució i territorialització de la llengua cancelleresca i la seua incidència en l’àmbit literari. L’avantatge lingüístic de la documentació cancelleresca en relació amb una bona part de la producció literària és que d’aquella posseïm una informació precisa quant a l’autoria i a la datació.

Són aquestes les raons que em van induir a presentar al Ministerio de Educación y Ciencia el projecte d’investigació La lengua de la Cancillería real de la Corona de Aragón (1291-1516) (PB98-1484). Executat en una primera fase, 1va ser continuat després amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2003). Com a historiador de la llengua, era un tema que sempre m’havia seduït. Tanmateix, he de confessar que no m’hi hauria lliurat sense la incitació personal de Riquer, a qui havia conegut amb motiu de la lectura de la meua tesi doctoral. Perquè va ser ell qui, arran d’una conversa sobre les relacions entre la llengua literària medieval i la llengua cancelleresca, em va invitar a emprendre la tasca de confecció d’una antologia filològicament ben editada i representativa de les diferents etapes del català medieval com a eina imprescindible per a conéixer els criteris i l’evolució de la llengua literària catalana.

El projecte era ambiciós, perquè pretenia abastar tota l’època baixmedieval. L’examen de la documentació dels regnats de Jaume I (1213-1276), Pere el Gran (1276-1285) i Alfons el Franc (1285-1291), molt majoritàriament en llatí i menys nombrosa que la dels regnats posteriors, permetia constatar la dificultat de reunir un nombre suficientment ampli i representatiu de textos en català de cada un dels talls sincrònics en què es va distribuir la documentació que es projectà de transcriure (un mínim de 70 documents per dècada). És per aquesta raó que vam decidir fixar el començament de les transcripcions el 1291, any de l’inici del regnat de Jaume II (1291-1327), que va ser l’autèntic fundador de l’Arxiu reial de Barcelona. El límit final va ser fixat el 1516, any de la mort de Ferran II, el darrer rei privatiu de la Corona d’Aragó, i data en què es tanca la secció de Cancelleria d’aquest Arxiu. No cal dir que és a l’Arxiu reial de Barcelona, ara conegut com a Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), on es guarda la major part de la documentació cancelleresca.

Atesa la magnitud de la tasca prevista, es va preveure realitzar el projecte en dues etapes: en la primera s’editarien documents datats entre 1291 i 1420, i en la segona, documents datats entre 1421 i 1516. La data de 1291 marca l’inici d’una etapa en què començà a sovintejar l’ús del vulgar en la documentació cancelleresca, sempre encara en minoria respecte al llatí. La data de 1420 ve a coincidir amb la posada en funcionament de l’Arxiu reial de València, creat el 1419 per concessió d’Alfons el Magnànim, que correspon alhora a l’inici d’un període en què els aragonesos i, sobretot, els valencians van començar a tenir un cert protagonisme al si de la Cancelleria reial, fins llavors controlada majoritàriament per catalans. A hores d’ara el projecte és ja una realitat, totalment acomplit pel que fa a la primera etapa i en vies de realització pel que fa a la segona.