AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

En crear-se el Consell dels Regnes de la Corona d’Aragó (1494), la Cancelleria reial es vincula a aquest organisme, presidit per un vicecanceller. Des de finals del segle XVI, moltes de les funcions pròpies del Consell d’Aragó foren gradualment absorbides pels diversos consell generals de la monarquia hispànica. Fins a la seua supressió per Felip V de Borbó (1715), el Consell d’Aragó no deixà de produir documentació en català, però a partir de Felip II de Castella s’hi imposà de forma aclaparadora el castellà.

L’ACA conserva més de 6.000 registres de Cancelleria, encapçalats cronològicament per alguns cartularis i pels Llibres de Repartiment de València. Els registres contenen prop de quatre milions de documents del més variat contingut polític, econòmic, militar, eclesiàstic, etc., relatius als estats que integraven la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sicília, Nàpols, Còrsega, Sardenya, Atenes i Neopàtria). Aquests són les fonts primàries a partir de les quals podem conéixer el català cancelleresc. I també l’aragonés cancelleresc. Quant al regne privatiu de Mallorca (1276-1343), s’ha perdut una gran part de la documentació cancelleresca. Així que, per a conéixer el King’s Catalan dels mallorquins, ens haurem d’acontentar amb les sèries «Lletres reials», «Provisions» i «Sentències», de la secció de «Reial Patrimoni», de l’Arxiu Històric de Regne de Mallorca (Sevillano 1972). La norma de l’administració reial de Mallorca seguia les mateixes pautes que les de la Cancelleria reial d’Aragó, car, si fem cas a Ramon Muntaner, que fou servidor dels reis de Mallorca, també ací es conreava el «pus bell catalanesc» del món. Per a comprovar-ho, només ens cal examinar les col·leccions documentals de Juan Muntaner i Juan Vich (1945), d’Antoni Riera (1986), de Gabriel Ensenyat (1997) i de Maria Barceló (2003).

Llengua cancelleresca i norma cancelleresca no són conceptes equivalents, si bé guarden entre ells una relació molt estreta. Llengua cancelleresca fa referència a la modalitat lingüística culta emprada en els diversos àmbits de les més altes instàncies representatives i administratives d’un país: la llengua del monarca, de la cort, de les relacions diplomàtiques, de la màxima autoritat judicial i, doncs, la dels nobles, lletraferits i funcionaris que envolten el sobirà. Es caracteritza per la tendència a la uniformitat gràfica, morfològica i sintàctica i per la preferència per les solucions lèxiques més pròximes al principal centre de poder d’un territori, però adopta diverses modalitats en funció dels destinataris. No és igual, per exemple, l’estil d’una carta diplomàtica, que pot ser molt dúctil i rica expressivament, que el d’un pronunciament judicial, que s’ha d’ajustar a uns motles i a un llenguatge prefixats. Així, responen al model cancelleresc tant les Ordinacions de la casa reial (1344), del rei Pere el Cerimoniós, com la traducció de les Històries troianes (1374), de Guido delle Colonne, feta pel protonotari reial Jaume Conesa. Norma cancelleresca fa referència, en canvi, als criteris gràfics, gramaticals i lèxics pels quals es regeix la llengua cancelleresca. La norma no admet, teòricament, variació. En tot cas, la restringeix el màxim possible. La llengua cancelleresca és fonamentalment un registre; la norma, un conjunt de convencions lingüístiques pel qual es regeixen les diverses modalitats i estils de la llengua cancelleresca.

El concepte de norma lingüística, en el sentit que l’usa la lingüística i la sociolingüística actuals, s’ha gestat al segle XX i, per tant, és de mal aplicar a situacions anteriors. Tanmateix, els catalanoparlants, tals com han fet els usuaris de les altres llengües romàniques veïnes, han manifestat de diverses maneres ( scriptae , tractats de retòrica, gramàtiques, diccionaris, apologies de la llengua, etc.), si més no des del segle XIII, la seua visió d’un ideal de llengua oral i escrita. A aquest ideal va fer referència, per exemple, Ramon Muntaner, quan, cap a 1325, reportà al capítol XVIII de la seua Crònica que Roger de Llòria, Corral Llança i altres companys sicilians «nodriren-se tothora ab lo senyor infant [el futur Pere el Gran ]; enaixí apreseren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del regne de València tot ço qui bo ne bell era, e així cascun d’ells fo lo pus perfet català que anc fos e ab pus bell catalanesc». Per al cronista empordanés, l’ideal idiomàtic havia de respondre a «tot ço qui bo ne bell era» de «cascun lloc de Catalunya e del regne de València», aprés al costat de «lo senyor infant», és a dir, hauria de reflectir la manera acurada d’expressar-se dels catalans i valencians vinculats a la cort reial. En certa manera, també responen a aquest objectiu les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols compilades, abans de 1492, molt probablement per Jeroni Pau per tal d’orientar «qui bé vol parlar» la llengua catalana i «usar de bona ortografia» (Ferrando 2011). Més explícitament s’hi va referir, el 1574, Rafael Martí de Viciana al Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana , quan, després de distingir tres possibles «maneras de hablar», assenyalà que «la primera y más principal es la que hablan los hombres de ciencias y letras, porque guarda la propiedad del término, siguiendo la verdadera significación, pronunciación, ortografía y accento». Del Renaixement ençà, s’ha identificat ben sovint l’ideal de llengua oral i escrita amb el de llengua culta. Caldrà esperar el segle XX per veure formulada entre nosaltres una autèntica teoria de la norma lingüística. En correspon el mèrit a Pompeu Fabra, que va identificar aquest concepte amb el de llengua literària (Lamuela / Murgades 1984). Doncs bé, a falta d’un terme millor per a donar compte de la variada gamma de sintagmes («bon parlar», «bell estil», «manera principal de parlar», «llengua culta», «llengua literària», etc.) amb què al llarg de la nostra història lingüística s’ha designat aquest ideal de llengua, optem per recórrer al de «norma» (Ferrando 2006).

Si al llarg de l’edat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que s’imposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i l’administració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans.

La formació enjornenca d’una norma cancelleresca catalana té a molt a veure amb el procés d’emancipació del català respecte de l’occità, que es precipità amb la desvinculació política de tots els territoris occitans, llevat de Montpeller, dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, després de la derrota de Muret (1213). Però ja des del segle XII s’observa la tendència del català a emancipar-se de la scripta occitana dels trobadors. Quan el rei Jaume I instituí l’Arxiu reial de Barcelona, la scripta catalana era un fet consolidat, si bé la pervivència de la poesia cortesana trobadoresca prolongà el record de l’antiga comunitat lingüística catalanooccitana. La scripta té una relació molt directa amb el sistema gràfic d’una llengua. Per al català, el tema ha estat estudiat concretament per Eduard Blasco (1995) i per Joan Veny (2001). Blasco s’ha ocupat sobretot d’estudiar-ne l’evolució fins que es va consolidar el model lingüístic de la Cancelleria reial. A través de la recollida sistemàtica de textos de caràcter dialectal, Veny ha pogut comparar la varietat de les manifestacions diatòpiques amb la tendència a la uniformitat de la llengua cancelleresca. L’aparició, el 2006, del primer volum de l’ Antologia de textos en llengua catalana de les Illes Balears (segles XIII - XVI ), preparat per Joan Miralles, amb textos dels més diversos registres i nivells de llenguatge, ens ha permés de seguir l’evolució de les scriptae catalanes a l’illa al llarg de més de tres segles d’història, però òbviament entre els 33 tipus de text proposats no hi ha cap de cancelleresc. Ara bé, al seu estudi sobre el llibre de cort reial de Montuïri (1357-1360), Miralles (1984: 46-48) hi distingeix quatre registres lingüístics, dos dels quals reben el nom de registre jurídico-cancelleresc i registre epistolarcancelleresc.