AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Els historiadors de la llengua i de la cultura catalanes a penes s’han plantejat l’estudi de la koiné cancelleresca anterior al Cerimoniós i l’examen del seu impacte sobre el llenguatge administratiu de les diferents ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Quant al primer aspecte, només comptem amb observacions escadusseres. Així, Joan Coromines (1971 [1943]: 278-281) assenyala que, en la versió catalana de les Vides de Sants rosselloneses , de la segona meitat del segle XIII, «la influència de la llengua comuna ja es deixa sentir a la major part del text». Aquesta «marea invasora de la koinè catalana» hauria negat els trets lingüístics més locals dels textos coetanis fins i tot de caràcter no literari, com ara el Capbreu de la Vall de Ribes, o les versions més antigues de les Lleudes i Treves de Cotlliure i de Perpinyà, o els diferents Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne aplegats per Bernat J. Alart (1881). L’edició de textos judicials valencians del segle XIII, ja iniciada per Joan Ponsoda (1996) i per Maria Àngels Diéguez (2002), ha rebut un considerable impuls els darrers anys al si de la col·lecció «Fonts històriques valencianes», dirigida per Antoni Furió i Enric Guinot, que ha publicat nombrosos documents dels llibres de cort del Justícia d’Alcoi, Cocentaina, Sueca, València i d’altres ciutats i viles valencianes. Certament, ens ofereixen mostres ben interessants de la variació i de les interferències lingüístiques del moment —com ara la presència dels subjuntius vullos i partisquen en un document datat a València el 1299 (Ferrando 2010 b )—, però també reflecteixen la pressió uniformitzadora de la prosa cancelleresca. Aquesta pressió es fa ben evident en els llibres de cort del Justícia de Montuïri de 1357-1360, estudiats per Joan Miralles (1984). I s’accentuarà després del regnat del Cerimoniós, com podem observar en els processos judicials examinats per Joan Anton Rabella (1998) i Maria Dolors Farreny (1986). En tot cas, l’anàlisi de la llengua d’aquest tipus de documentació permetrà en el futur abordar amb més coneixement de causa l’estudi de la formació i del procés de difusió de la llengua administrativa catalana.

Tanmateix, no ens podem estar d’assenyalar que l’estudi que reflecteix millor l’impacte de la llengua cancelleresca en les diverses administracions regnícoles i municipals de la Corona d’Aragó és el ric i impecable Epistolari de la València medieval , d’Agustín Rubio Vela (1985-1998), integrat per més de tres centenars de lletres missives dels jurats de la Ciutat de València, que abraça tant les expedides entre el 1311 i el 1412 (volum I) com les del període de 1412 a 1479 (volum II). La documentació reunida per Rubio no sols posa de manifest la qualitat lingüística i estilística de la prosa municipal valenciana, que ve a ser la del regne, sinó també una lleugera diferència en matisos lingüístics, sobretot gràfics, entre la del primer volum, que a penes se separa del model cancelleresc, i la de segon volum, que fa aflorar algunes poques concessions a les tendències de la parla regnícola (Ferrando 1985; Colón 2003). L’antologia de Rubio Vela, que podria ser adduïda com el projecte més pròxim a un repertori sistemàtic de documents cancellerescos, és sens dubte un model a imitar, tant per les aportacions de l’estudi introductori al coneixement de la història i el funcionament d’una veritable cancelleria regnícola, que era en la pràctica l’escrivania municipal de València, com per la pulcritud de les transcripcions, per l’encert de les tries temàtiques i pel rigor històric de les anotacions. L’antologia no sols permet valorar el grau d’incidència de la norma lingüística de la Cancelleria reial, sinó també la bona formació cultural dels escrivans i notaris de l’escrivania del cap i casal del regne de València (Rubio Vela 1995), un dels àmbits institucionals més receptius de les pautes cancelleresques. L’obra conjumina així l’interés lingüístic i l’interés cultural.

En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes s’han limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi d’estil que s’hi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes s’han dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des d’un angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat l’atenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre l’interés lexicogràfic que tindria l’edició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa d’un mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés d’irradiació territorial.

A pesar d’aquest interés pel King’s Catalan —per dir-ho en paraules de Riquer—, lligat sens dubte a la prosa de Metge, a penes s’ha prestat atenció a l’evolució d’aquest català àulic després de l’extinció del casal de Barcelona. Potser hi han pesat molt els judicis d’Anfòs Par a propòsit de la llengua del Curial e Güelfa , ja que considera que, si bé «aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia» (Par 1928: 7) i reflecteix encara «la relativa puresa del segon quart del s. XIV, que no pas l’accentuada decadència literària de 1460 en avall» (Par 1928: 86), «hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien d’espandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària» (Par 1928: 7), ja que, en la seua visió, «lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oficial y del braç enlayrat» (Par 1928: 75). Així les coses, és obvi que la llengua cancelleresca de l’època dels Trastàmara ja no podia suscitar l’admiració d’antany. En conseqüència, no posseïm d’aquesta època uns diplomataris cancellerescos tan ambiciosos com els de l’etapa anterior.

Ben mirat, els Trastàmara aragonesos han estat poc estudiats pels nostres historiadors fins a Jaume Vicens Vives i Ernest Belenguer Cebrià i, doncs, la documentació cancelleresca que van generar no ha merescut l’atenció adequada per part dels nostres historiadors de la llengua, en bona part com a conseqüència dels prejudicis suara esmentats. Les importants monografies de Jaume Vicens Vives sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936) i sobre Fernando el Católico, Príncipe de Aragón, rey de Sicilia (1458-1478) (1952), amb uns notables apèndixs documentals, van obrir el camí a l’estudi dels regnats d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Joan II i de Ferran II. Això ens ha permés de comptar amb l’edició de nombrosos textos cancellerescos d’aquest darrer tram de l’època medieval. A més del repertori de Jaume Vicens, en destacaré tres més: el d’Antonio de la Torre, Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos , en sis volums (1949-1966), el de Núria Coll Julià, Doña Juana Enríquez, lugarteniente real de Cataluña (1461-1468) (1953), i l’apèndix documental de la tesi d’Ernest Belenguer Cebrià, Fernando el Católico y la ciudad de Valencia (Aproximación a su estudio) (1973), suara publicat (Belenguer 2011). Només en els darrers anys hem pogut veure l’edició de l’ Epistolari de Ferran I d’Antequera amb els infants d’Aragó i la reina Elionor (1413-1416) (2004), a cura de Carlos López, consagrada al primer Trastàmara. Una bona part de les transcripcions de la documentació cancelleresca d’aquest darrer període es ressent del prolongat divorci entre història i filologia, cosa que la fa difícilment aprofitable des d’un punt de vista estrictament filològic. I la que coneixem no cobreix bé totes les etapes del període, sobretot els darrers anys del regnat de Ferran II (1504-1516). D’altra banda, els escassos estudis sobre la prosa cancelleresca d’aquest període s’han centrat en aspectes estilístics i en la interferència lingüística. En sobreïxen, però, dos, que no ens n’estem de citar: el de Joan Ruiz i Calonja sobre els preàmbuls de les lletres reials (1956) i el d’Antoni M. Badia i Margarit sobre els calcs sintàctics en la prosa cancelleresca del secretari reial Joan de Coloma (1967).