AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

De cara a l’interior, si les cartes reials anaven adreçades a persones, poblacions o institucions de territories de llengua catalana i de llengua aragonesa, se’n feien còpies en les llengües respectives (Colón 1989: 251-252). Sense eixir-nos de la col·lecció documental ara editada per Mateu Rodrigo, podem adduir-ne diversos casos. Així, el 1357, el rei Pere el Ceriomoniós, de Saragossa estant, s’adreçà a diverses poblacions de la frontera valenciana i aragonesa per a advertir-les del perill bèl·lic castellà. La carta registrada (doc. 516) « fuit missa als feels nostres lo justícia, jurats e prohòmens de la ciutat de Xàtiva», però tot seguit es fa constar que, «a los fieles nuestros todos e cada unos officiales, jurados e hombres buenos» de Terol, Calataiud, Daroca i Borja se’ls envià « similes infrascriptis universitatibus in idioma Aragonie» . El 1386, l’infant Joan adreçà una carta als « consiliariis Barchinone » (doc. 726), però a continuació « similis fuit facta iuratis et probis hominibus civitatis Valentie. Et etiam alia in vulgari aragonensi iuratis et probis hominibus Cesarauguste ». De l’època dels Trastàmara són la carta que, el 1416, Ferran I envià «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 963), davall la qual es fa constar que « alia similis littera fuit expedita directa als amats e feels nostres los jurats de la ciutat de València» i « alia similis littera, in vulgari aragonensi, fuit expedita directa a los amados e fieles nuestros los jurados de la ciudat de Çaragoça». El 1418, Alfons el Magnànim s’adreçà «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 979), i tot seguit llegim que « alia similis littera fuit expedita directa iuratis civitatis Cesarauguste in linga (sic) aragonensi» i «alia similis fuit expedita directa iuratis civitatis Xative» .

La documentació cancelleresca, quan vol singularitzar el català i l’aragonés, recorre exclusivament a les denominacions de «llengua catalana» i de «llengua aragonesa», fins i tot si s’adreça a valencians i mallorquins o si és redactada per secretaris i escrivans d’aquesta procedència. Bastarà un exemple per a demostrar-ho. Al peu de còpia de la carta que el Magnànim envià a la seua esposa, la reina Maria de Castella, signada a Gaeta el 21 de juny de 1443 i redactada pel secretari reial Joan Olzina (Ametller 1928 III: 655), figura la subscripció següent: « Sub simili forma fuit scriptum officialibus infrascriptis videlicet in Aragone in lingua aragonensi et aliis [Catalunya, València, Sardenya, Sicília i Nàpols] in lingua cathalana ».

Cal observar, però, que, al regne de València ja s’havia estés abans del segle XV la denominació de «llengua valenciana», tal com observem en la dedicatòria de la traducció del Valeri Màxim (1396) als consellers de Barcelona (Ferrando 1980). És per això que en les actes del procés de Casp (1412) s’usa aquesta denominació privativa en referir-se a la llengua pròpia de la ciutat i regne de València (1412). Així, quan, el 28 de maig de 1412, els compromissaris, « omnes unanimes et concordes nemine discrepante », acorden enviar als parlaments d’Aragó, Catalunya i València una missiva en què se’ls comunica la pròrroga de les sessions fins al 28 de juny, aquesta s’hi reprodueix en aragonés, però a continuació es fa constatar: « Sub simili forma et sub sigillo reverendissimi domini Archiepiscopi Terrachone, in idiomate cathalano seu valentino, fuit scriptum parlamentis generalis Regni Valencie et Cathalonie Principatus » (Ferrando en premsa).

En la història de la llengua cancelleresca catalana medieval es poden distingir dos períodes, la línia divisoria dels quals podem situar convencionalment l’any 1344, data de la promulgació de les Ordinacions de la casa reial , de Pere el Cerimoniós, o, més exactament, el 1355, en què el rei Cerimoniós crea l’ofici de protonotari, abans exercit pel notari tinent los segells , i l’atorga a Mateu Adrià. Ja hem vist que el protonotari era el funcionari que s’encarregava de la forma externa de la documentació, de la bona llengua i del bon estil. Poc després es creava l’ofici de lloctinent de protonotari per poder atendre diligentment el volum de documentació que sorgia de la Cancelleria. Conscient del poder de la paraula escrita (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011), Pere el Cerimoniós també reglamentà minuciosament els usos lingüístics que avui en diríem oficials.

És cert que abans de 1344 s’adverteixen unes pautes lingüístiques en la documentació cancelleresca, però és només a partir de les Ordinacions del rei Pere i de la creació de la figura del protonotari que s’introdueixen i s’apliquen sistemàticament els formulismes i unes orientacions lingüístiques explícites de la Cancelleria reial, que afecten fins i tot als productes literaris o paraliteraris generats al voltant de la cort, com és la historiografia. I és sota el regnat del Cerimoniós que comencen a destacar en el camp de les lletres alguns dels seus funcionaris més enlairats, com és el protonotari Jaume Conesa.

Posseïm molt poca informació sobre el punt de partida de la norma cancelleresca, que només podem endevinar gràcies a les escasses mostres de prosa cancelleresca en català dels regnats de Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Franc i, indirectament, a través de textos jurídics com els Furs de Valencia (1261), els Costums de Tortosa (1272) o el Llibre de Consolat de Mar (principis del s. XIV). La scripta d’aquests textos, ja clarament alliberada del llast occitanitzant (com es constata en l’opció per les formes anats, temets, partits en lloc d’ anatz, temetz, partitz ), es caracteritza, entre altres trets, per la distinció entre les vocals a i e àtones (com fa el català occidental), per l’absència de reflexos gràfics de la centralització de la e tònica derivada de la E tancada del llatí vulgar (pròpia del dialecte oriental), per la preferència absoluta de l’article literari (en lloc del salat, tret oral prou generalitzat entre els catalanoorientals, que alguna vegada deixen entreveure els seus escrits) i per l’adopció del sufix incoatiu esc/eix (en lloc de la variant en isc/ix , característica del català occidental). Unes pautes que oculten la varietat de la llengua oral i les preferències de la llengua local. Ja hem dit que la Cancelleria reial degué ser un factor decisiu en el procés de desoccitanització de la scripta catalana (Ferrando / Nicolás 2011). Ho observem ben clarament en el repertori publicat per Guinot (2010).

Ja des de la darreria del segle XIII disposem d’un bon nombre de textos no cancellerescos de diversa mena, però de forta influència cancelleresca, com són els manuscrits coetanis en prosa de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova i les Acta Aragonensia publicades pel Heinrich Finke (1908-1922), que ens permeten deduir l’impacte dels criteris lingüístics emanats de la Cancelleria reial. I també hem vist que la primera formulació d’un ideal lingüístic supradialectal apareix en la Crònica de Ramon Muntaner (1325).

No cal dir que la centralització de la documentació cancelleresca en l’Arxiu reial de Barcelona —abans dispersa en monestirs com el de Sixena, Santes Creus, Sant Joan de Jerusalem de Barcelona, etc.— i la influència de les cancelleries de Sicília i de Roma van contribuir a la seua uniformització formal (Péquignot 2002), però no sabem fins a quin punt la reorganització per Jaume II de l’Arxiu reial de Barcelona (1318) comportà també la introducció d’unes pautes lingüístiques més reglamentades.