AAVV - Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó

Efectivament, el procés de redacció i còpia de les cartes reials garantia la unitat de la norma cancelleresca. D’acord amb Sevillano Colom (1968: 478-480) i amb Trenchs / Aragó (1983: 57), aquest procés passava per les etapes següents:

a) els consellers del rei o d’un membre de la família reial, després d’haver-lo informat sobre un determinat afer i de conéixer la seua decisió, criden a un secretari o a un escrivà de manament, preferentment el més relacionat amb la matèria de què es tracta o amb el destinatari, i li donen oralment les instruccions pertinents per a la redacció de la carta reial;

b) el secretari o escrivà de manament triat passa l’esborrany de la redacció al canceller, o al vicecanceller o a la persona que ha rebut l’encàrrec reial d’ocupar-se de l’afer, perquè n’examinen el contingut i el fons jurídic, i anota, si és el cas, les observacions que se li fan en presència de testimonis. Una vegada introduïdes les esmenes oportunes, el secretari (que generalment signarà amb la fórmula « dominus Rex mandavit mihi ») o l’escrivà de manament (que generalment signarà amb la fórmula « mandato regio » o « mandato domini Regis ») tornarà a passar la carta al canceller, al vicecanceller o a la persona que ha rebut l’encàrrec reial;

c) el protonotari (que solia ser auxiliat pel lloctinent de protonotari), després de corregir la carta en el vessant formal, lingüístic i estilístic (calia que estigués redactat en «bella retòrica e bon llatí»), i després de sotmetre-la a la sanció del rei o del membre de la família reial que l’havia manada fer (que a vegades podia afegir una anotació autògrafa), comprova la correspondència entre la còpia que s’ha de registrar i l’original de la carta que s’envia al destinatari, les porta a signar, ordena a un escrivà del registre que la còpia, degudamet segellada, siga registrada a l’Arxiu reial, i fa cridar un portador perquè trameta l’original al destinatari. La sanció del rei no es limitava a la mera signatura dels documents. Ben sovint, els feia llegir i corregir davant el seu consell (Péquignot 2002: 468-469), procés que podia arribar a generar una nova versió final.

No cal dir que els protonotaris i els escrivans de manament havien de ser persones instruïdes en la ciència gramatical, en el maneig de les artes dictandi i en el domini del llatí, del català i de l’aragonés. Gràcies al control lingüístic i institucional d’aquestes cartes, tenim la garantia que s’ajustaven fidelment no solament als formulismes i als tecnicismes propis de la prosa curial, sinó a les pautes lingüístiques de la Cancelleria, és a dir, ens donen en cada moment la «norma» cancelleresca.

La dedicació quasi monogràfica de Martí de Riquer a la literatura catalana medieval el dugué a plantejar-se en diverses ocasions la importància de l’estudi de la prosa cancelleresca per a explicar les característiques de la llengua dels nostres escriptors. N’és una bona prova l’atenció que li dedica en el capítol «Prosa parlamentària i cancelleresca» del volum II de la seua monumental Història de la literatura catalana (1964). En efecte, Riquer, després de constatar l’impacte cancelleresc en la prosa lul·liana, atribueix la relativa uniformitat lingüística de la literatura catalana medieval a la influència de la Cancelleria reial, especialment d’ençà de la profunda reestructuració a què la va sotmetre el rei Pere el Cerimoniós . Ja hem vist que per a Riquer (1964: 336) la «llengua de la Cancelleria, sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, era la dels funcionaris àulics, la dels cortesans, i per tant acceptada sense cap mena d’oposició, ans de bon grat, per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal d’expressar-se en prosa».

Per a Riquer, doncs, la llengua cancelleresca es caracteritzaria per la base lingüística barcelonina, l’acceptació social generalitzada i el caràcter supradialectal. Certament, quan parla d’una base lingüística barcelonina hem d’entendre un sermo urbanus culte, i no la parla col·loquial de la ciutat, que reflectia els hàbits fonètics i morfològics propis del dialecte oriental. L’acceptació social generalitzada és inherent al prestigi de la llengua del rei i de la seua cort. Encara que majoritàriament procedents de l’àrea oriental abans del segle XV, els curials barcelonins van heretar la tradició d’un model lingüístic supradialectal que se sobreposava als seus hàbits particulars. No podia ser d’altra manera si els seus destinaris eren, ja des del segle XIII, els diversos reialmes de llengua catalana.

Des d’una perspectiva sincrònica, el llenguatge cancelleresc era, o aspirava a ser, uniforme, però des del punt de vista diacrònic variava, i no tan escassament, amb el transcurs dels anys. Ja ho hem vist a propòsit de les dues còpies conservades més antigues del Llibre dels feits . La llengua evolucionava i els responsables de la Cancelleria reial, encara que sempre amb criteris conservadors, no deixaven de reflectir en els seus documents aquests canvis. Uns canvis que no solament afectaven els escrits de la Cancelleria, sinó que eren imitats arreu de l’àmbit lingüístic català tant en els usos administratius com en els literaris. No deixem, però, Riquer (1964: 348), que en aquell mateix capítol sobre la prosa cancellesca remarcava: «La història de la Cancelleria als segles XIV i XV és, repetim-ho, un element imprescindible per a l’estudi de l’evolució de la prosa catalana post-lul·liana, important aspecte on, provisionalment, es podrien assenyalar algunes fites o etapes». Una d’aquestes s’inicia vers l’any 1381, en què «hom adverteix als documents de la Cancelleria un estil nou [...], que retrobarem a les obres en prosa de Bernat Metge», caracteritzat per l’ús prou sistemàtic del cursus planus , els cultismes, les amplificacions i els períodes llargs i que podria denominar-se humanístic. «Són uns quants milers de lletres, redactades en un català precís, elegant i puríssim, que contribuïren, un dia darerra l’altre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellíssima».

En un altre estudi, Riquer (1978: 14-15) insisteix en les repercussions que va tenir entre els usuaris de la llengua culta el model cancelleresc tant pel que fa a les grafies com a la cadència de la frase. En concret, per a provar la incidència del model gràfic cancelleresc en la transmissió de textos literaris, Riquer adduí dos exemples. En el primer, compara les grafies d’unes cartes autògrafes de Francesc Eiximenis, que deixen entreveure els trets del seu dialecte gironí, amb les grafies de les còpies més acurades de les seues obres, que s’ajusten a les convencions gràfiques de la Cancelleria. En el segon exemple, Riquer compara les irregularitats gràfiques que s’observen en les poesies del cançoner autògraf de Joan Berenguer de Masdovelles amb l’observança de les convencions cancelleresques en les còpies que en feren, d’algunes d’elles, altres escrivans.

Seguint les pautes encara vigents a l’època, Riquer s’interessa sobretot per la prosa cancelleresca del temps de Bernat Metge i considera que la guerra civil del Principat (1462-1472) hauria provocat «el derrumbamiento de la influencia estilística de la Cancillería». Aquest judici pressuposa que la prosa de la Cancelleria reial hauria continuat tenint sota el Magnànim la mateixa influència sobre la prosa literària que en temps de Bernat Metge. Certament, sota el Magnànim van brillar il·lustres secretaris, però aquesta tònica ja no va continuar sota Joan II ni sota Ferran II. La documentació cancelleresca d’aquests regnats no exercí el mestratge literari que abans havia tingut la prosa de la institució. Ben mirat, sota Joan II i Ferran II es produeix un cert divorci entre l’estil de la prosa cancelleresca i el de la prosa literària artitzada, l’anomenada «valenciana prosa» —usada sobretot pels escriptors valencians Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya i imitada per alguns escriptors principatins com Francesc Alegre—, que es produeix al marge de la Cancelleria.