Rebecca Roanhorse - El rastre del llamp

Torno a deixar l’escopeta a la lleixa de la camioneta, comprovo que el cap del monstre és encara a la part del darrere i em dirigeixo al sud. El trajecte fins a casa d’en Tah a Tse Bonito dura ben bé una hora. Engego la ràdio perquè em faci companyia. Després de la Gran Inundació, només hi ha una emissora fiable a Dinétah, una emissora AM multiusos que emet una combinació de música country antiga i informes del govern que passen com a notícies. De tant en tant, algú de fora de Dinétah reforça prou el senyal de ràdio perquè passi per la Muralla i, llavors, durant un parell de setmanes podem escoltar les notícies sobre els projectes de depuradores enormes al llarg del litoral format recentment que s’estén des de San Antonio fins a Sioux Falls, o sobre la contínua agitació civil a Nova Denver. Generalment, però, Dinétah està igual d’aïllada i apartada que abans de la Gran Inundació, i la majoria de gent no ho nota gaire, tampoc.

La Muralla. El Consell Tribal la va aprovar quan van esclatar les Guerres de l’Energia. La majoria dels diné van estar d’acord amb la construcció de la Muralla. Tots hem crescut amb les històries que ens ensenyaven que el nostre lloc era a la nostra terra ancestral, la terra envoltada per les Quatre Muntanyes Sagrades. Uns altres diuen que la Muralla és una bogeria, que és un intent paranoic de controlar les fronteres i que està destinat a fallar, igual que aquella muralla que el maleït govern nord-americà va voler construir al llarg de la seva frontera al sud, uns anys abans de la Gran Inundació.

La tribu la va construir igualment. El cap del consell, que s’anomenava Deschene, va escriure un article per al Navajo Times per posar la por al cos a la gent, sobretot després de la Matança de les Planes. Els navajo ja no estaven segurs, deia. Va invocar l’espectre de la conquesta, la doctrina del destí manifest. I no s’equivocava. La Matança va comportar l’apogeu dels assalts energètics, les companyies petrolieres van destrossar terres sagrades per construir canonades, les companyies de gas natural van comprar terres lliures per a hidrofracturació i, literalment, van sacsejar-ne els fonaments amb la seva avarícia. A més, els federals havien traçat un pla per dissoldre el fideïcomís de les terres de la reserva que obriria la Terra Índia als buscadors de petroli, tal com havia passat durant la Rescissió. Aquesta vegada, els buscadors de petroli eren multinacionals amb exèrcits privats mil vegades més poderosos que els primers colons bilagáana . Deschene va avisar que si volíem continuar sent diné, si volíem protegir les nostres cases, havíem de construir aquella muralla.

Els fons es van aprovar en un mes. Els fonaments, fets amb roques de cadascuna de les muntanyes sagrades, van estar llestos en un any. La gent reia i deia que no havien vist mai el govern tribal fer res en tan poc temps. Sis mesos més tard, a Nova Madrid hi va haver un terratrèmol i la part baixa es va enderrocar a la planúria central. Llavors van començar els huracans. I la muralla d’en Deschene va començar a semblar profètica per a molta gent.

Recordo la primera vegada que vaig veure la Muralla. M’esperava un bloc simple i uniforme. Una muntanya de vuitanta metres d’altura de formigó gris amb filferro espinós a la part de dalt com a les típiques pel·lícules apocalíptiques. Però oblidava que els diné ja havien patit la seva pròpia apocalipsi més d’un segle abans. Aquesta no era la nostra fi. Era el nostre renaixement.

Diuen que els hataalii van treballar braç a braç amb els obrers, i per cada maó que col·locaven, cantaven una cançó. Cada renglera era una benedicció atorgada. La Muralla va prendre vida per si sola. Quan els treballadors van tornar-hi l’endemà al matí, ja havia arribat als vuitanta metres d’altura. A l’est era com una closca blanca. Al sud, turquesa. A l’oest, eren tot corbes perlades de petxines d’orelles de mar, i al nord, l’atzabeja més negra. Era preciosa. Era nostra. I estàvem segurs. Protegits del món exterior, com a mínim. Però de vegades, els pitjors monstres són els que són a dins.

Entro a Tse Bonito quan el sol il·lumina els penya-segats amb força i banya la ciutat desèrtica d’una calor seca. Tse Bonito s’escalfava moltíssim, potser perquè és al centre d’un tram asfaltat en forma de T on es troben les dues autopistes més importants de Dinétah. Potser perquè està envoltada dels penya-segats blancs dels altiplans que canalitzen l’escalfor directament cap al congost de Tse Bonito. O potser perquè la ciutat la formen majoritàriament barraques amb sostre de llautó i caravanes amb els laterals metàl·lics que sembla que tenen com a únic propòsit absorbir la calor. És possible que siguin tots tres motius. Sigui quina sigui la raó, la barriada feta de barraques, caravanes i cabanes ocasionals s’estén en tres quilòmetres quadrats sota el cruel cel del desert. Una metròpoli en plena expansió, segons els estàndards Dinétah.

Tampoc no és que sigui el lloc més segur per viure-hi. És un indret sense llei, excepte per les intervencions esporàdiques de la Guàrdia Ciutadana, un grup de gent que patrulla pels carrers, però que serveix de ben poc. Tse Bonito és més aviat una ciutat fronterera típica de l’Oest Salvatge. Un grapat de cowboys i indis, tot i que tothom és diné. L’última vegada que vaig venir per aquí a la recerca d’un Home Dolent, vaig acabar enmig d’un tiroteig que semblava més l’OK Corral que no pas la cacera d’un monstre. No puc dir que estigui contenta de tornar a ser aquí, precisament, encara que sigui per recórrer a l’avi Tah.

En Tah viu al centre de la ciutat. Casa seva és una de la mitja dotzena de cabanes típiques que hi ha escampades per la zona concorreguda del mercat, i sé que si no el trobo aviat, ja haurà sortit a matar el temps, visitar els veïns, comprovar el gènere de la botiga de la senyora dels mocassins que hi ha unes portes més avall, o potser haurà sortit a fer les compres diàries o a fer el xafarder, simplement. Aliè als tirotejos esporàdics i més preocupat per les xafarderies quotidianes que per mantenir-se segur. Tampoc és que ningú li vulgui fer mal; és una espècie de sant, per aquí. És reconegut i apreciat, la qual cosa fa que em pregunti què fa passant el temps amb algú d’una reputació tan qüestionable com la meva. Suposo que soc una espècie d’obra de caritat, per a ell, sobretot aquest darrer any. Normalment, una cosa com aquesta hauria fet que me’n mantingués lluny, per l’orgull i tota la pesca. Però en Tah és bona gent i m’esforço per fer-ho bé per ell sempre que puc. A més, és l’expert principal en monstres d’aquestes contrades i necessito la seva ajuda.

Aparco la camioneta al costat de l’única porta de la cabana, amb cura de mantenir-la fora del camí de terra, que d’aquí a una hora serà ple de pols i de gent. Agafo tot el que sembla de prou valor perquè algú m’ho vulgui pispar. Agafo la bossa enganxifosa que conté el cap del monstre amb una mà i amb l’altra agafo l’escopeta.

La porta és del tipus tradicional que pots trobar a qualsevol cabana navajo de qualsevol part de la ciutat, però no en un lloc tan concorregut com aquest. Sense panys, sense pestells; ni tan sols té res que sembli un cable trampa o una alarma. Només una manta polsegosa negra i grisa, de les que abans trobaves fàcilment a la base d’intercanvi del govern, i que cobreix l’única entrada. Però jo sé que les aparences enganyen i mantinc la distància mentre crido pel llindar de la porta.

—Tah! —Agafo la bossa ben fort i em penjo l’escopeta a l’espatlla.

Estic a punt de tornar a cridar quan apareix una mà bruna i nuosa i aparta la manta. La tela gruixuda remou la terra resseca i fa ballar la pols vermella, que forma petits remolins.