Rebecca Roanhorse - El rastre del llamp

Em desperto, gelada i tremolant a l’ombra del sortint. Encara tinc en Kai davant meu, dormint profundament. L’aire fa olor de pols i de calor, no de mala medicina. I jo soc l’únic monstre potencial en quilòmetres.

###

Quan tornem a la carretera, el sol és una taca d’or més amable i suau que es dirigeix cap a l’horitzó. En Kai mira d’encetar una conversa amb mi unes quantes vegades, però no em puc treure el somni del cap. Aquell cel malaltís sobre l’Altiplà Negre, l’olor de bruixeria. En Neizghání vestit del bruixot yee naaldlooshii que va assassinar la meva nalí , fins i tot els ulls grisos i les dents grogues. Però el cap del coiot no era correcte. El bruixot que ens va atacar duia una pell de llop. Però se li assemblava prou i, combinat amb la resta del somni, m’ha fet sortir de polleguera. Així doncs, quan en Kai pregunta per la meva família, dic:

—Morta. —Quan em pregunta qui em va criar, li dic:— Probablement morts, també.

Fins que, finalment, deixa de preguntar.

Em frego l’espatlla distretament, pensant en el monstre. Pensant en el mal. I em pregunto si allò que he vist al somni és només una coincidència o si significa alguna cosa.

—Explica’m què saps dels gólems, Kai.

Està recolzat a l’altre costat de la camioneta, amb els ulls fixos al que hi ha fora la finestreta.

—Mmm?

—Has dit que reconeixies aquest gólem, però què en saps, realment, d’ell?

Sembla que vol resistir-se a respondre, segurament irritat per la meva actitud de merda, però veig que resistir-se no és el seu estil.

—No en sé gaire res —reconeix—. Com et vaig dir, el meu pare era professor d’Estudis Navajos. De vegades duia a casa enregistraments, relats verbals dels ancians sobre les velles històries. Històries de creacions, llegendes, monstres. —Somriu.— Recordo que tenia una capsa gran plena de cintes VHS. Te’n recordes? No? La cosa és que havia aconseguit una subvenció de la tribu per digitalitzar-les. Jo seia al seu estudi i les escoltava amb mentre ell treballava.

—Enregistraments digitals? És això el que creus que trobarem a la biblioteca de Crownpoint?

—Això és el que espero, Mags.

Arrufo el front davant aquell nom estrany.

—Ja m’has anomenat així abans.

—Mags? És un sobrenom. T’agrada? Algú em va dir que cal posar sobrenom a les noies. Que així els cauràs bé.

—Doncs algú t’està mentint.

—Ja, bé. —S’inclina cap enrere i recolza la cama al davantal de la camioneta; em fa un somriure d’estrella de cinema—. Avisa’m quan funcioni, sòcia.

—Mira —li dic—, no n’esperis res, d’això de ser companys, d’acord? No és res personal. Simplement treballo millor sola.

—Pensava que abans tenies un company.

En Neizghání. Però com l’hi explico? Era més que un company, més que el meu mestre.

—Va desaparèixer —em limito a dir—. Fa temps que estic sola.

—Caçant monstres?

—No —reconec—. Això del gólem va ser la meva primera cacera en solitari. He estat.... Bé, vaig fer feinetes de mercenària amb gent de la zona, però no va funcionar. Sobretot he estat descansant. —Si refugiar-se a la caravana es pot considerar descansar.

—Vet-ho aquí. Just a temps. —Obre els braços.— Aquí em tens.

Aquest paio és incansable, però noto que estic a punt de somriure malgrat la intenció d’arrufar el front. Però tot i així...

—Tinc gossos —murmuro.

—Mmm?

—Vull dir que... merda.

Estem arribant a l’últim pujol, Crownpoint s’estén davant nostre.

El poble de Crownpoint està format per uns quants quilòmetres de remolcs i cases adossades de l’Organisme Nacional de l’Habitatge que s’estenen per uns pujols baixos i s’inclinen cap al modest campus de la universitat tècnica. Recordo que la carretera principal on som ara ressegueix l’extrem est de la ciutat, de manera que si seguim avançant, trobarem una botiga de queviures Bashe’s reconvertida en un punt de comerç i un petit restaurant que obre una vegada al mes per servir estofat de xai. O almenys així era el Crownpoint del passat. Ara mateix sembla un camp de batalla abandonat.

Negrós, cremat i infestat de cadàvers.

Conduïm per la Ruta 9 fins al cor de Crownpoint, en silenci. Tinc l’escopeta a la falda i en Kai mira per la finestra, buscant alguna cosa que no sé del cert què és. Senyals de vida, potser. Però no té gaire sort. És evident que els cadàvers que s’amunteguen a terra no són vius.

—Hi ha tants fantasmes... —murmura.

—Vols dir...?

— Ch’ į́ įdii . Per tot arreu. Els veus?

M’estremeixo i sento com si un milió de formiguetes se m’enfilessin per la columna vertebral.

—No.

Ell assenteix amb el cap, però no diu res.

En navajo, les ànimes dels morts són ch’ į́ įdii . Són els residus, els actes malvats que homes i dones deixen enrere en el moment de la mort. Poden posseir els vius i provocar-los l’anomenada malaltia de l’ofegament. La malaltia de l’ofegament pot dur a una mort lenta, un enfonsament en la malenconia i la depressió fins que un s’oblida d’aixecar-se del llit, de menjar i, finalment, de respirar. La malaltia de l’ofegament també pot ser agressiva, un atac que et fa sentir com si t’asfixiessis, com si t’estiressin cap a l’interior d’una tomba. Ràpid o a poc a poc, sigui com sigui, els ch’ į́ įdii maten. Per sort, acostumen a quedar-se prop del cos o infectar l’habitatge on el difunt va morir, així que mentre nosaltres ens en mantinguem allunyats, ells haurien de mantenir les distancies, també.

—Un cop vaig patir aquesta malaltia dels fantasmes —dic, sobretot per sentir-me parlar—. Estàvem caçant un home, un humà, però que s’havia tornat malvat. Havia massacrat la seva família prop de Ganado. Dona, fills, cosins, fins i tot els cavalls. El meu antic company era allà amb mi, però ens vam separar perquè seguíem camins diferents. Estava sola, quan el vaig trobar. El vaig acorralar en una cabana vella i abandonada i li vaig disparar. Però no li vaig arrencar el cap. Em vaig equivocar. De totes maneres, el seu ch’ į́ įdii era fort. Tot aquest mal, esperant a alçar-se i prendre forma, i jo com una estúpida a dins de la cabana amb ell, sense marge per escapar a temps. El meu mentor em va trobar al cap d’unes hores. Febril, amb deliris i crits d’ofegament. Em va portar amb el teu avi. Van caldre quatre dies i quatre nits per salvar-me, però ho va aconseguir. —Miro en Kai. Segueix mirant per la finestra, però m’està escoltant.— Així és com vaig conèixer el teu cheii.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.