Rebecca Roanhorse - El rastre del llamp

El monstre sembla un home, però sé que no ho és pas. Està estirat en un sac de dormir blau sota un rafal improvisat, un tendal de lona rugosa que penja de dos pins ponderosa amb una corda. Amb el cos em tapa la nena, però la sento. És un gemec fluix; ell li té la boca al coll i ella li prega que s’aturi.

No s’atura.

M’inunda la ràbia i se m’enterboleix la vista mentre lluito contra un record. La sensació del pes d’un home que em té atrapada a terra; la sang espessa m’ofega mentre uns dits m’engrapen amb força el crani i em claven un cop al cap contra el terra. Sento la fortor de la maldat al nas.

El record m’estremeix i fa que em tremolin les mans. M’obligo a deixar de pensar-hi i em repeteixo que només és un record i que ja no em pot fer mal. El monstre que em va fer això és mort. El vaig matar jo.

Tinc una última esperança que Neizghání aparegui caminant muntanya amunt i brandant l’espasa de llamp en flames per salvar-nos a tots. Fins i tot espero mig segon per veure si passa.

Però... res. Només hi soc jo. Sola.

Aixeco l’escopeta i la sostinc ben fort contra l’espatlla. Trec un peu amb la mirada fixa al davant. Trepitjo amb força una branca de terra. El cruixit es propaga per la nit i en trenca el silenci.

Espero que es mogui, per poder disparar-lo. Però res.

Segueixo mirant l’esquena del monstre, m’ajupo i agafo una pedra. La llanço amb força a un sumac que hi ha lluny i impacta en el tronc amb un cop sord. Agafo fort l’escopeta amb el dit al gallet.

Encara res... i els plors de la nena es tornen més forts, més frenètics.

A la merda. Colpejo l’arbre que faig servir per cobrir-me amb la culata de l’escopeta i crido:

—Eh! Soc aquí!

S’aixeca i sacseja el cap endavant i enrere mentre em busca en la nit. La proximitat al foc l’ha deixat cec.

M’empasso la bilis. Té la boca plena de sang vermella. Li ha estat rosegant la gola. El fill de puta se l’està menjant.

Disparo. El tret li travessa el pit. Trontolla, però no cau. La sang li degota, brillant a la llum del foc, i després comença a rajar. I compto enrere des de deu. Deu segons i un humà perd prou sang per caure com un sac. Sé que només té forma humana, però espero que la regla se li apliqui igualment: si sobrevisc durant deu segons, guanyo.

És gros, d’espatlles amples i fort. No m’estranya que pogués carregar la nena pel vessant de la muntanya durant quilòmetres i quilòmetres. Amb la llum parpellejant de la foguera, no en puc veure gaires detalls. Té forma d’home, però de l’esquena, les espatlles i les cuixes li sobresurten uns bonys com si fossin tumors enormes. Els braços, que semblen massa llargs, li surten del tronc i s’arrosseguen per terra. Té una pell tan translúcida que gairebé brilla. I ara té un forat ple de sang al pit.

Carrego i disparo un altre cop; aquesta vegada li arrenco un tros d’espatlla. La carn i els altres trossos esquitxen la nena, que retrocedeix com pot de quatre grapes.

El monstre segueix dempeus i em rugeix com un senglar ferit, enfuriat.

—Corre! —crido a la nena mentre m’hi acosto. Sis, cinc, quatre i amb prou feines trontolla amb un forat al cor i la meitat del braç perdut. I sé que tinc un problema.

—Cau —murmuro—. Cau d’una vegada.

Fica una mà enorme en forma de pota per sota del sac de dormir i en treu una destral d’aspecte ominós per tallar els arbres i trencar la finestra de casa de la nena. No dubto pas que em tallarà la carn amb facilitat. No penso donar-n’hi l’oportunitat.

En un sol moviment, m’enfundo l’escopeta a l’esquena i trec el Böker. Divuit centímetres d’acer corbat i pes lleuger per assestar-li un bon cop, com si fos un matxet. Però abans que el pugui atacar, es gira cap a la nena, l’aixeca, se la carrega a l’espatlla i comença a córrer.

—Merda!

Arrenco a córrer, lluitant per guardar el ganivet de caça i treure ràpidament el petit ganivet que duc amagat als mocassins. Llanço el ganivet d’obsidiana com un llampec, en un moviment suau i directe des de sota l’espatlla. Em satisfà veure’l volar i clavar-se-li a la part posterior del genoll. Ell rugeix i ensopega, i gairebé deixa caure la nena, que crida atemorida. Però segueix endavant. És més ràpid del que hauria de ser amb un ganivet clavat a la cama. És més ràpid del que sembla. Desapareix ràpidament entre la foscor del bosc. Així doncs, faig l’única cosa que puc fer: perseguir-lo.

I amb aquestes ganes, arriba Honágháahnii . Com una ratxa de foc que em flueix per les venes, s’obre pas a través dels meus músculs i em converteix en una mica més del que soc sense ell. La meva vista s’aguditza amb la llum del dia. Se m’expandeixen els pulmons. I volo, amb els peus lleugers, amb prou feines toco el terra.

Instintivament esquivo els arbres, salto per sobre de branques talades i matolls espessos. Arribo massa aviat a prop del monstre, en mil·lisegons entre respiracions. M’aturo una mica i me li llanço a l’esquena.

Amb l’impacte, ens estavellem els tres contra el terra del bosc. La nena surt volant dels seus braços i ell cau de bocaterrosa. El seu gran cos esmorteeix la meva caiguda i em dona un moment d’avantatge que aprofito. Rodo i desembeino el ganivet més gros mentre em poso dempeus. Quan el monstre s’incorpora, jo ja estic preparada.

La seva mirada passa ràpidament del ganivet a la nena. Està tombada de panxa a terra, en silenci. Potser ja és morta, però no n’estic segura. Torna a mirar-nos a mi i a la nena, i aquesta vegada quan la mirada es fixa en ella, es llepa els llavis.

Li acosto el ganivet a la gola, ràpida gràcies a Honágháahnii , però ell estira un braç per bloquejar-me. M’incorporo i giro abans de clavar-li el ganivet, àgil com un gat de muntanya, i envaeixo el seu espai. Li clavo el ganivet a la panxa i li esquinço la carn. Una altra vegada. I una tercera. Amb força i de forma ràpida i despietada, com m’han ensenyat. Em rellisquen les mans amb la seva sang. La pudor de les entranyes és aclaparant; em ploren els ulls i se m’ennuvola la vista, però no m’aturo. No faig pauses entre punyalades per veure si li fan efecte o no. Només espero que caigui a terra.

No hi ha sort i amb els braços enormes m’envolta i m’estreny. El canó de l’escopeta se’m clava a la columna vertebral i em fa mal. M’esforço per respirar. Sento foc a l’espatlla mentre m’agafa fort i prova de clavar-me una mossegada a través de la jaqueta de cuir que porto.

Crido. És un crit pur i instintiu mentre m’agito impotent en els seus enormes braços. El pànic em recorre els ossos i començo a veure estrelles i espurnes. M’estreny encara més fort. Amb les dents em rosega l’espatlla com si fos un gos amb un os. Encara porto el Böker a la mà dreta. Desesperada, moc el ganivet cap a l’esquerra i aconsegueixo alliberar un braç. I, llavors, amb totes les meves forces, li clavo una bona ganivetada al coll. És un moviment una mica maldestre, però funciona. Em deixa anar amb un crit de dolor i em llança lluny. Surto volant, moc els braços i les cames violentament.

Aterro amb força. Noto una fiblada de dolor intens al costat. Em costa respirar i em palpita l’espatlla, però m’incorporo com puc i provo de posar el ganivet entre nosaltres.

Però no cal. Trontolla i amb la mà intenta contenir-se la carn i els tendons del coll, i m’adono que li he tallat el cap. Contemplo meravellada com cau a terra.

Mort.

El monstre és mort.

M’agenollo, exhausta. Perquè Honágháahnii dona, però també pren, i fins i tot aquest ús limitat dels poders del meu clan m’ha deixat esgotada. Em batega el cor com si fos un tambor. Sento el rugit d’una tempesta de vent i tremolo com una fulla; és increïble. Els tremolors em recorren els músculs a mesura que l’adrenalina s’esvaeix.