Miriam Toews - Les tristes recances

Elfrieda! Te’n recordes, d’aquell dia? Va obrir els ulls, a la fi, i va assentir. Li vaig dir que ella sempre m’havia cuidat en situacions com aquella. Va somriure, amb tota la franquesa del món. Li vaig assenyalar el coixí amb la libèl·lula que tenia al costat i li vaig dir que li havia portat un regal. Em va semblar que allò la feia exageradament contenta. Per a mi? Gràcies! Quina preciositat! Se’l va acostar al cos i m’ho va tornar a agrair amb més èmfasi del que tocava. És un coixí i prou, li vaig dir. Ella em va preguntar què portava en aquella bossa dels magatzems Safeway que havia traginat per tota la ciutat, i li vaig dir que era la meva novel·la, un grapat de fulls plens d’anotacions aplegats amb una goma.

Un nou llibre de rodeos?

No, el llibre, llibre. L’autèntic.

Per fi l’has escrit? Fantàstic! Em va demanar si l’hi llegiria i li vaig dir que no. Només un paràgraf? No. Una frase? No. Mitja frase! Una paraula? No. Una lletra? Vaig dir que sí, que li llegiria la primera lletra de la novel·la. Va somriure, va tancar els ulls i es va enfonsar al llit com si es preparés per a un requisit deliciós. Li vaig preguntar si estava a punt i va fer que sí, encara somrient, amb els ulls tancats. Em vaig aixecar, em vaig escurar el coll, vaig fer una pausa i vaig començar a llegir.

L.

Va sospirar, va alçar la barbeta cap al sostre, va obrir els ulls i em va dir que era preciós, PRECIÓS, i autèntic, el millor que havia escrit fins llavors. L’hi vaig agrair i vaig tornar a posar la pàgina a la bossa de plàstic de Safeway.

Em va dir, escolta, com a mínim em podries explicar de què va en una paraula? Li vaig dir que sí, que de germanes. Li vaig dirigir una mirada desafiadora, després em vaig posar a plorar, inconsolable, i em vaig quedar ben bé vint minuts arraulida en aquella atrotinada cadira de vinil a tocar de la finestra. Ella va estirar el braç, em va tocar el peu, el tou de la cama, més amunt, allà on podia arribar des del llit, i em va dir que li sabia molt de greu. Li vaig preguntar què li sabia greu, però no va respondre. L’hi vaig tornar a preguntar, en un to dur, ressentit, què era el que li sabia greu. Vaig clavar manotada a aquella finestra tan sòlida, amb un vidre quàdruple per dissuadir qualsevol intenció de llançar-s’hi, i vaig fer que se sobresaltés. Però un cop més em va respondre amb el silenci, amb aquells enormes ulls verds envoltats d’unes pestanyes ridículament llargues, fosques, uns ulls angoixats com els del pare, amb unes pupil·les que eren com vaixells enfonsats enmig de tant de verd.

No li vaig donar la satisfacció de sentir-me dir que ho comprenia, que no passava res, que la perdonava, que no hi havia res a perdonar, que l’estimaria sempre i que guardaria el seu cor a l’estoig dels llapis. Vaig apartar la vista i, tranquil·lament, vaig mirar el BlackBerry per si hi tenia missatges importants. En Will havia escrit: «No hi ha manera de raonar amb la Nora. Quan tornes? Com està l’Elf? Saps on tinc l’agulla de la pilota de bàsquet?». Li vaig respondre: «Sí. No ho sé del cert. Viva. Mira al calaix dels trastos. Petons». Vaig posar a Google «gen del suïcidi», però vaig deixar la cerca a l’últim segon. No ho volia saber. A més, ja ho sabia.

La gent pregunta, però com pot ser? Amb tantes mesures de seguretat que hi ha avui dia per mantenir-nos fora de l’abast de segons què —tanques, detectors de moviment, càmeres, filtres solars i vitamines, panys de seguretat, cadenes, cascos de bici, classes de spinning, guardians i portals—, com pot ser que tinguem uns assassins secrets a l’aguait dins nostre? Que puguem girar-nos contra nosaltres mateixos de la mateixa manera que els tumors envaeixen uns òrgans plens de salut, de la mateixa manera que tot d’una les mares «normals» llancen les criatures pel balcó... qui vol pensar en aquestes coses tan horroroses?

Quan va néixer la meva germana, el pare va plantar una olivera de Bohèmia al pati. Quan vaig néixer jo, va plantar un server. De petites, l’Elf em va explicar que l’olivera de Bohèmia era un arbust resistent, amb unes espines de mig pam, que se les empescava per viure en llocs on tot moria. També em va dir que a Europa, del server també en deien moixera de guilla i que l’utilitzaven per foragitar les bruixes. De manera que, deia, estem protegides contra tot. Dona, vaig fer jo, vols dir contra les bruixes. Només estem protegides contra les bruixes.

Me’n vaig anar de l’habitació, em vaig passejar pels corredors, vaig saludar les infermeres del taulell, vaig entrar sense voler a l’armari de la roba perquè l’havia confós amb el lavabo i en vaig sortir entrebancant-me amb pals de fregar i productes de la neteja, mentre murmurava paraules de disculpa. Vaig tornar a l’habitació de l’Elf amb un nou somriure als llavis, les llàgrimes fora, el rostre fet un desori de colors i brutícia, intentant consolar-me. Cantava, realment sense cantar, Thunder Road del Boss (perquè té autoritat)... l’himne que, durant els vuitanta, havia abrandat els nostres cors de jovenetes mediocres —l’interpretàvem encarades al mirall, amb el raspall dels cabells com a micròfon o bé el llançàvem al vent des de la caixa d’unes camionetes de mitja tona o des de dalt de muntanyes de bales de fenc—, i en aquell moment l’invocava perquè em tornés l’esperança.

Em vaig deixar anar sobre la cadira taronja i vaig dir a l’Elf que m’expliqués alguna cosa. Em va preguntar sobre què i li vaig respondre sobre qualsevol cosa, va, explica’m el que vulguis, parla’m dels teus amors secrets. Em va dir que si els amors són secrets, justament no se n’ha de parlar, i jo vaig fer que sí, que és veritat, que és una cosa de mal tractar, que podria prendre exemple d’ella, però vaig dir és igual, parla-me’n. Parla’m d’aquell paio, com es deia? En Floronco. Ella va fer una ganyota, va deixar anar un gemec i va dir que en Farr Ancle no havia estat un amant, que era un amic, però jo li vaig dir que me’n parlés igual, com s’ho feia al llit? No ens n’anàvem al llit, em va respondre, i jo vaig dir que tant se val, però que on s’ho feien? A terra? A l’escala d’incendis? Va fer que no. Entesos, i què me’n dius d’aquell altre, d’en Cigala? Ah, i aquest cop va somriure. En Seagal, va dir, era un encant, però ja és aigua passada. Ara sóc una dona casada. Ah, sí?, li vaig preguntar. I quan et vas casar? Dona, tu ja m’entens, va respondre. Vaig dir que jo sí que estava casada, però que no tenia marit. Tu, vaig afegir, no estàs casada però tens marit. Com vulguis, Yoli, va respondre. Va fer un badall. És tot un detall que hagis tornat, però sóc jo la que s’ha de disculpar. No, vinga, vaig respondre. Tu et deus fer amb tants tios elegants, d’accent engrescador i coneixements enciclopèdics sobre la civilització europea..., li vaig dir. Te’n fots?, em va preguntar.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.