Miriam Toews - Les tristes recances

No ens havien dit res més de l’«equip» d’ajuda psiquiàtrica a domicili i ens començàvem a preguntar si realment existia. Volíem saber amb quina regularitat plantejarien les visites i quant costarien. Ens vam posar d’acord que els diners no tenien importància i en Nic va dir que tornaria a trucar l’endemà al matí des de la feina al contacte de l’hospital, jo em vaig oferir un cop més a demanar cita amb el psiquiatre de l’Elf, era un cosa així com intentar veure el capo de la família Gambino. Ni tan sols estava segura que existís. Si més no, vaig dir, parlaré amb una de les supervisores d’infermeria que coneix bé el cas de l’Elf, i li suplicaré que sobretot no li donin l’alta fins que no tinguem en marxa el pla que dèiem o fins que, com diuen ells, no hagi sortit del forat.

I la gira, què?, vaig dir.

La gira, que es foti, va respondre en Nic.

Sí, vaig respondre. Tens tota la raó. Però ens n’hem d’ocupar. La fa patir això de deixar la gent a l’estacada.

Ja ho sé. En Nic es va alçar i va agafar un paper de damunt del piano. Missatges per a l’Elfrieda, va dir. Jean-Louis, Felix, Theodor, Hans, Andrea, la meitat, ni els conec.

Ho has dit a en Claudio?

No. No... Però ha deixat missatges. La Free Press vol fer una ressenya per a una antologia de música, i la BBC Music Magazine també prepara alguna cosa. Ha!

En Nic va tornar a la taula i va recolzar la barbeta damunt de les mans encreuades. Tenia els ulls injectats de sang. Semblava que hi tingués quasi tota la cara. Somreia, perquè era valent.

Cansat?, li vaig preguntar.

Això és una epopeia, va respondre.

Es va aixecar a posar un disc, de vinil, la seva obsessió del moment. Li agradava allò del pas a pas del procés. L’aguantava de la manera que ho fan els entesos, no amb els dits sinó amb els palmells. El va bufar. La música era un suau murmuri, una guitarra acústica, sense veu. Quan va tornar a la taula, em va dir que li mirés els ulls.

Se m’humitegen, va dir. És com si hi tingués una infecció o una cosa d’aquestes.

Conjuntivitis?, vaig preguntar.

No ho sé, va dir. Sembla que em van rajant, amb un líquid clar, no és pus. Quan sóc al llit, tot el líquid va sortint pels costats. Potser hauria d’anar a veure el metge, un oftalmòleg o un d’aquests.

Estàs plorant, Nic.

No...

Sí. D’això se’n diu plorar.

Però tota l’estona?, va preguntar. Doncs ni en sóc conscient.

És un nou tipus de plor, li vaig dir. D'una nova època. M'hi vaig acostar, li vaig agafar les espatlles amb les mans i després la cara, de la mateixa manera que ell havia aguantat el disc.

Ens vam estar una estoneta asseguts en silenci i llavors en Nic em va dir que creia que l’Elf tenia un assaig al cap de tres setmanes, dos dies abans del concert. Li vaig dir que no veia manera que hi pogués anar i ell hi va estar d’acord perquè de tot el que parlava era d’aquesta gira que no podria fer, i com més aviat ho sabessin els implicats, millor. Li vaig dir que el que havia de fer era trucar a en Claudio, que ell se n’ocuparia, com havia fet sempre.

Li trucaré jo, si vols, vaig dir.

No ho sé, potser hauríem d’esperar una mica.

Jo crec que ho ha de saber ara.

Ui, sé com reaccionarà, en Claudio, va respondre en Nic. Dirà que ja ho veurem. Segur que es pensa que se’n tornarà a sortir com l’última vegada. Dirà que els concerts li van salvar la vida i que ara també anirà així.

Potser sí.

No et dic que no tingui raó, que si l’empenyéssim una mica aniria més bé.

Psè, vaig fer.

És clar que... és evident que no hauria de fer tota la gira, va continuar ell. Vist en general, tampoc no té tanta importància. L’únic que dic és que tot d’una pot decidir que la vol fer i aleshores...

Tens raó, de manera que ara mateix no l’hauríem d’anul·lar.

A en Nic, el cap li va caure damunt de la taula, lentament, com un floc de neu. Tenia el braç estirat, amb el palmell formant una mena de copa.

Nic. Li vaig dir. Ei, Nic, te n’hauries d’anar a dormir.

Llavors vam fer el que fèiem sempre després de les xerrades que teníem. Sospiràvem, ens fregàvem la cara, fèiem alguna ganyota, somrèiem, arronsàvem les espatlles, parlàvem d’alguna altra cosa, com del caiac, que estava construint ell sol amb tot allò que anava trobant, i sobre el projecte que tenia d’acabar-lo aviat i a la primavera portar-lo al riu, a una cantonada de casa seva, i remar corrent amunt, allò seria el més dur, per després baixar seguint el curs de l’aigua fins a arribar a casa.

El vaig deixar assegut davant de l’ordinador, amb la cara il·luminada com la de Boris Karloff en la fantasmagòrica llum de la pantalla. Em vaig preguntar què devia mirar. Quin tipus de coses pots buscar a Google quan la persona que estimes més del món ha decidit abandonar-lo? Vaig entrar al cotxe de la meva mare i vaig mirar el telèfon. Un missatge de la Nora, des de Toronto: «Com va l’Elf? Em cal permís teu per fer-me un pírcing al melic. Sispli??? T’estimo!». Un altre d’en Radek, que em convidava a casa seva. En Radek és un violinista txec de mirada trista que vaig conèixer un dia que acompanyava la Julie mentre repartia el correu, l’última vegada que vaig ser a Winnipeg. Com tu, Yoli, va dir. Havia anat a Winnipeg a escriure un llibret. El que fa tothom, vaja. És un racó del món fosc i fecund, la confluència de les Aigües Tèrboles, un lloc que planteja la pregunta de com organitzar les paraules per traduir la partitura tràgica de la vida. En Radek i jo no parlem la mateixa llengua, bé, o no ho fem del tot, però ell m’escolta amb paciència, amb la idea que, el cas és que no ho sé segur, però una cosa així com que si es passa un parell d’hores sentint-me divagar sobre les meves ensopegades en una llengua que en realitat no entén, a la fi podrà, inxal·là, cardar.

Ara mateix em ve al cap que això de «cardar» ja no es diu tant, però em fa vergonya demanar a la Nora que em posi al dia. Tinc una edat en què he quedat entre dues generacions, una que parla de «cardar» i l'altra de «fotre un clau», o sigui que, com ho he de dir? A la petita cuina de l'àtic que té llogat en Radek a Academy Road, parlava amb ell sobre l’Elf, sobre la seva desesperació, l’entumiment, aquell seu «moment de plom», com en diu Emily Dickinson, i el meu pla fràgil com el vidre per encomanar-li ganes de viure, sobre la futilitat i la ràbia, sobre els mars de la lluna anomenats Serenitat i Enginy, i al costat de quin s’estimaria més viure (Serenitat), li demanava si sabia que en algun lloc del Canadà hi havia una glacera que es diu Decepció, que desemboca al riu Decepció, el qual alhora desguassa a la conca de la Decepció, però que aquesta no té cap aturador. I en Radek assentia, servia dues copes més de vi, preparava menjar i quan em passava pel costat per anar a remenar la pasta o l’arròs, em feia un petó al clatell. En Radek té la pell molt blanca i un pèl negre i ferreny que li cobreix tot el cos. En aquell seu anglès entrebancat feia broma que estava a mitja evolució i jo li deia que l’admirava per no haver-se fet arrencar tota la pelussera com fan als Estats Units, que viuen terroritzats pel pèl. El pèl corporal és l’última frontera en la lluita per l’alliberament de la dona, Radek. N’estic fins al capdamunt. Ell va fer que sí: Ah, sí?

Quan va portar la pasta a taula va dir: Vaig veure la teva germana tocant el piano.

Com?, li vaig preguntar. La vas veure? No m’ho havies explicat mai.

A Praga, va respondre. I no em sorprèn gens.

Què és el que no et sorprèn?, vaig fer.

El seu patiment, va respondre. Quan la vaig sentir, vaig pensar que no havia de ser allí, al mateix lloc on era ella. Hi havia centenars de persones, però ningú no se’n va anar. Era un sofriment particular. I amb això de particular em refereixo a inescrutable. Només comprenia la música, que contenia uns secrets que feien de la seva interpretació un enigma, un murmuri, i en acabat, veies el públic allà al bar, bevent, sense dir res, perquè eren còmplices. No hi havia paraules.