Miriam Toews - Les tristes recances

Miriam Toews

Les Tristes Recances

Traducció de Carme Geronès

Títol original en anglès: All my puny sorrows

Primera Edició ebook: abril 2020

All my puny sorrows Copyright © 2014, Miriam Toews. All rights reserved.

© de la traducció: Carme Geronès

© de la correcció: Blanca Busquets i Manuel Gómez

© de l’edició: Editorial Les Hores S.L. 2017

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

© de les fotos de la coberta: IStockPhot

Maquetació: Dan Monells

ISBN: 978-84-121686-5-5

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

Per a l’Erik

1

Un camió se’ns va endur la casa una tarda de final d’estiu del 1979. Allà al mig del carrer, els meus pares, la meva germana gran i jo vam veure com la nostra caseta de fusta, maó i guix anava lliscant First Street enllà, com passava per davant de l’A&W i de la pista de bitlles Deluxe abans d’enfilar la carretera N-12, on al final la vam perdre de vista. Encara la veig, va anar dient l’Elfrieda fins que la va perdre de vista. Encara la veig. Encara la veig. Encara... No, res, s’ha esfumat, va dir tot d’una.

L’havia aixecat el meu pare en l’època en què tenia la dona jove, quan tots dos amb prou feines havien fet vint anys i vivien un somni. La mare ens havia explicat, a l’Elfrieda i a mi, que en aquella època tots dos eren tan joves i tenien una energia tan explosiva que els vespres d’estiu, quan el pare tornava de l’escola on feia de mestre i ella havia acabat de fer les coques i tot plegat, s’empaitaven per allà els aspersors del pati del davant, saltaven i guimbaven sense fer cas de les mirades ni de la consternació dels veïns més grans, que trobaven escandalós que uns mennonites casats en segones núpcies s’enjogassessin així, mig despullats davant de tothom. Uns anys després, l’Elfrieda en parlava i s’hi referia com a la Dolce vita dels seus pares, i dels aspersors, en deia la seva Fontana di Trevi.

On va?, vaig preguntar al meu pare. Continuàvem palplantats al mig del carrer. La casa ja no hi era. El meu pare es va posar la mà de visera perquè el sol no l’enlluernés. No ho sé pas, va dir. No ho volia saber. L’Elfrieda, la meva mare i jo ens vam ficar al cotxe a esperar-lo, i ell es va quedar allà una eternitat, mirant el buit, si més no aquesta impressió em va fer a mi. L’Elfrieda es queixava que l’entapissat de plàstic tan calent li cremava les cuixes. A la fi, la meva mare es va tirar endavant i va tocar el clàxon, amb suavitat, per no espantar el pare, simplement per fer que es girés.

Va ser un estiu molt calorós i teníem uns dies per matar abans de traslladar-nos a la casa nova, una de semblant a l’altra, fora del fet que el meu pare no l’havia aixecat amb tants detalls entranyables, s’havia limitat a construir-hi un porxo llarg al davant per poder-hi seure a contemplar a sopluig les tempestes amb aparell elèctric; per això els meus pares van decidir que ens n’aniríem a acampar als Badlands de Dakota del Sud.

Em va fer l’efecte que passàvem tot aquell temps muntant i desmuntant coses. La meva germana, l’Elfrieda, deia que allò realment no era vida —era com estar en un hospital psiquiàtric on tothom anava amunt i avall amb l’únic objectiu de sobreviure i conservar l’energia, com si fóssim en un camp de refugiats, un lloc a mig camí entre refer-se d’alguna neurosi i això i allò, el cas és que no li agradava acampar—, i la mare li va dir bé, bonica, la idea és alterar les percepcions que tenim de les coses. París hauria fet el mateix efecte, va respondre l’Elf, o l’LSD, si ho penses, i la mare va replicar au vinga, l’important és que hi som tots junts, som-hi, anem a preparar els frankfurts.

El fogonet de propà tenia una fuita, es va incendiar, amb unes flames de més d’un metre, i va cremar tota la taula de pícnic; mentrestant, l’Elfrieda es va posar a ballar al voltant del foc cantant Seasons in the Sun de Terry Jacks, una cançó sobre una ovella negra que s’acomiada de tothom perquè s’està morint, i el nostre pare va deixar anar una paraulota per primera vegada a la vida, ei, que jo sàpiga (Què caraissos!) i es va quedar a tocar del foc disposat a fer alguna cosa, però què?, què?, alhora que la mare s’estava allà tremolant, rient, incapaç d’obrir la boca. Jo vaig cridar que s’apartessin del foc, però ningú es va moure ni un pam, semblava que un director de cine els hagués ordenat de restar allí, que el foc fos fictici, i que si algú es movia tot se n’aniria en orris. Llavors vaig agafar un pot mig buit de gelat Rainbow que hi havia a la taula, me’n vaig anar a més córrer a l’aixeta de les instal·lacions del càmping, el vaig omplir d’aigua, vaig tornar i la vaig llançar damunt de les flames, que encara es van enfilar més, en una barreja d’aromes de vainilla, xocolata i maduixa, en direcció a les branques esteses d’un àlber. Una de les branques va agafar amb una guspira, però allò va durar poc, perquè de cop el cel es va enfosquir, la pluja i la pedra van iniciar el seu inesperat atac i tots vam quedar a resguard, si més no, del foc.

Aquell vespre, un cop va haver passat la tempesta i vam haver llençat el fogó de propà defectuós en un contenidor gegantí a prova de pumes, el meu pare i la meva germana van decidir d’anar-se’n a una conferència sobre el turó de peus negres, una espècie que s’havia considerat extingida. La feien a la sala d’actes del càmping, i ens van dir que probablement s’hi quedarien a escoltar la segona, que la feia un expert en astrofísica i era sobre el tema de la naturalesa de la matèria fosca. I això què és?, vaig preguntar a la meva germana i em va respondre que no ho sabia però que creia que constituïa una bona part de l’Univers. No la veus, va dir, però en pots notar els efectes o una cosa així. I això és dolent?, li vaig preguntar. Es va posar a riure i recordo perfectament, o potser hauria de dir que tinc un record perfecte, de la fila que feia l’Elf aquell dia, amb aquells pantalons tan curts, el top ratllat sense esquena, amb el paisatge desdibuixat i erosionat dels Badlands de fons, el cap molt enrere, el coll llarg i esvelt adornat amb un collar de cuiro blanc i una pedra blava al centre, i la riallada que va deixar anar, com una descàrrega d’aquelles d’advertència, un desafiament al món perquè vingués a buscar-la si s’hi veia amb cor. Ella i el meu pare se’n van anar cap a la sala d’actes, la meva mare els deia cridant: feu sorolls com si us féssiu petons per espantar les serps de cascavell! Tota l’estona que van ser fora informant-se sobre les forces invisibles i l’extinció d’espècies, la mare i jo ens vam quedar pels voltants de la tenda jugant a pica paret i aprofitant els últims claps del sol que ja s’anava ponent.

La tornada cap a casa, la vam fer en silenci. Vam anar amb cotxe dos dies i mig seguint una direcció estranya que ens anava allunyant d’East Village fins que a la fi el meu pare va dir va, ja n’hi ha prou, crec que ens n’hauríem de tornar cap casa, d’una manera que semblava que hagués tramat alguna cosa i després ho hagués abandonat.