Miriam Toews - Les tristes recances

En certa manera, em tranquil·litza que te’n vagis a Oslo, li vaig dir.

O això o anar-me’n fent autoestop descalça fins a la costa oest.

Les carreteres estan glaçades, va dir el meu pare. Heu vist el semiremolc a l’escorranc? Volia canviar de tema. El pla de fer autoestop de l’Elf era una idea esbojarrada que ja havia matat. La meva mare es va posar a riure dient que allò d’anar fent autoestop descalça cap a l’oest podia ser una idea raonable, encara que no al gener. A ella, no li interessava matar res.

I això què és? Mirava el llibre que m’havia donat l’Elf.

Ostres, Yolandi, va fer ella. Quan veus a la portada d’un llibre les paraules «antologia poètica», què creus que hi pot haver a dins?

Pots anar més de pressa?, vaig preguntar al meu pare. Que no se li escapi l’avió. Intentava fer-me la dura però estava convençuda que em podia morir d’un atac de cor quan se n’anés la meva germana, fins al punt que havia redactat un petit testament en què llegava el monopatí a la Julie i el meu cadàver a l’Elf, cosa que comptava que la faria sentir culpable per haver-me deixat morir tota sola. No tenia res més que el monopatí i el cos per deixar a ningú, però també hi vaig afegir una nota d’agraïment per als meus pares i el dibuix d’una moto amb el lema de l’estat de Nou Hampshire: «Viure lliure o morir».

I, per cert, li vaig dir, ja no en llegeixo, de novel·les de cavalls.

I doncs què llegeixes?, em va preguntar ella.

Adorno, vaig dir.

Es va posar a riure. Vaja, perquè vas veure que el llegia jo?, em va demanar.

No diguis «el llegia», vaig respondre. Te les dones de tan sàvia...

Yoli, no diguis «te les dones de tan sàvia», que és el que per aquí diu tothom quan algú pretén saber alguna cosa. Podria dir que demà és dijous i tu em podries respondre «ah, te les dones de tan sàvia...» no ho tornis a dir. És déclassé.

La nostra mare va dir, au va, Elf, prou consells de com ha de viure una dilettante. Aviat seràs fora. Per què no aprofitem el preciós temps que ens queda per divertir-nos! L’Elf es va repapar al seient i va explicar que només pretenia ajudar-me a sobreviure al món de fora del nostre poblot. A més, va afegir, dilettante és precisament la paraula que no havies d'haver utilitzat en aquest context. Entesos, Elf, va fer la mare, però limita’t a parlar la nostra llengua, a cantar o a alguna cosa d’aquestes. Havia tingut quinze germans i germanes i dominava l’art de mantenir la pau. El pare va suggerir que juguessin al veig, veig.

Mare de Déu, em va dir l’Elf a cau d’orella. Ara tenim sis anys? Sisplau, no els diguis que ja he tingut tres tipus diferents de relacions sexuals.

Com vols dir, tres?

Em va explicar que quan el poeta Shelley s’havia ofegat, havien cremat el seu cos allí mateix, a la platja, però com que el cor no s’havia encès, la seva dona, Mary, l’havia guardat en una bosseta de seda al seu escriptori. Li vaig preguntar si no s’havia podrit i feia pudor, però em va explicar que no, que s’havia calcificat, com un crani, i que en realitat allò eren només les restes del cor. Li vaig dir que jo faria el mateix amb el d’ella, guardar-lo a l’escriptori o a la bossa de gimnàstica, a l’estoig dels llapis, en algun lloc que estigués sa i estalvi, i ella em va abraçar i, rient, em va dir que era un detall molt tendre, però que en realitat era una cosa romàntica que feien els amants.

Abans no desaparegués darrere de les portes de vidre esmerilat del control de seguretat de l’aeroport, l’Elf i jo vam jugar una última partida de memorama i entremig de totes aquelles topades de cames i xocades de mans, em va dir, Busqueta (era el motiu que m’havia trobat perquè sovint movia el cap ençà i enllà a la recerca d’algun indici que m’ajudés a entendre el que passava i no el trobava mai), valdrà més que m’escriguis cartes. Li vaig dir que sí, que ja ho faria, però que serien avorrides. No hi passa mai res, a la meva vida. És que no hi ha de passar res, va dir ella, perquè sigui vida. Està bé, vaig respondre, ho intentaré. No, Yoli, amb això no n’hi ha prou. Se’m va llançar als braços. Sisplau. Ho has de fer. Compto amb tu.

Anunciaven el seu vol, em va deixar anar i em va apartar. Els meus pares estaven allí, aclaparats, però feien el cor fort, dibuixaven uns somriures grans i s’eixugaven els ulls amb mocadors. Llavors li vaig dir que sí, que ja ho faria. Que tranqui. Molt bé, va fer ella, toco el dos... i no diguis «tranqui». Adieu, arrivederci! Estic segura que plorava, encara que va girar el cap a l’últim segon perquè no me n’adonés i jo vaig pensar que li’n parlaria en una carta en l’apartat d’Observacions sobre coses que s’haurien de dissimular. De tornada cap a casa, va conduir la meva mare i el meu pare es va estirar al seient del darrere amb els ulls tancats. Jo em vaig posar al davant. Nevava. No veia res més que flocs de neu al reflex dels llums del davant i un trosset minúscul de carretera enfront. Em va venir la idea que els flocs de neu semblaven notes i compassos que anaven caient i arremolinant-se per sobre del petit pentagrama de la carretera que teníem al davant, un compàs de música. La meva mare em va dir que tocaria lleugerament el fre per veure si el paviment encara era glaçat i sense que tingués temps d’aturar-la, vam començar a girar sense control i vam acabar de cap per avall a la cuneta.

La Janice entra a l’habitació de l’hospital a parlar amb nosaltres. Ja la coneixem d’altres vegades. És infermera de Psiquiatria i dedica el temps lliure al tango, perquè, segons diu ella, el tango va d’abraçar-se. Porta un xandall rosa pàl·lid. A la baga del cinturó hi duu penjat un animaló de peluix. Representa que és una cosa que deu relaxar i fer somriure els pacients. Quan arriba, fa una abraçada a l’Elf i li diu que està contenta de veure-la, però no tant de veure-la aquí. Un altre cop.

Ja ho sé, ja ho sé, respon l’Elf. Em sap greu. Es passa els dits pels cabells i sospira.

Em sona el mòbil i agafo la bossa per apagar-lo.

Ei, diu la Janice, no hem de demanar disculpes, eh? No ho hem de sentir. No ha fet res mal fet ni equivocat. Ha seguit l’impuls d’un sentiment. És veritat o no? Volia acabar amb el patiment. És comprensible i nosaltres intentarem ajudar-la a acabar amb el sofriment d’altres maneres. Amb un sistema més sa. D’acord, Elfrieda? Sistemes constructius. Començarem de cap i de nou. S’asseu en una de les cadires de color taronja.

Està bé, diu l’Elf, està bé.

S’encongeix perquè se sent com una idiota. Aquestes paraules, el to de la Janice. Però la Janice és la mare Teresa comparada amb altres infermeres de Psiquiatria, i l’Elf ha tingut sort que no l’hagin empès nua fins a una habitació de ciment, sense mobles, amb el desguàs al mig.

Com va això, Yolandi?, diu la Janice. També m’abraça. Bé, perfecte, li dic. Gràcies. Preocupada. Una mica.

Ja m’ho imagino, diu ella. Es mira directament l’Elf, que li gira la cara.

Elfrieda? La Janice vol que se la miri. M’escuro la gola, l’Elf sospira i tomba lentament el cap per coincidir amb la mirada de la Janice. L’Elf està molt emprenyada, bàsicament amb ella mateixa per haver-la vessat, però fa molts esforços per mostrar-se educada, ja que el seu nou mantra són les «maneres». Abans era l'«amor», però com més pronunciava el mot, més li semblava una cosa sinistra, com una efígie de cera, i allò li feia pànic i les llàgrimes li venien als ulls. Doncs deixa de dir-ho!, li repetia jo. Ja ho sé, Yoli, ja ho sé, responia, però tot i així. Tot i així, què?, li preguntava. L’Elf em va explicar que era exactament igual que aquell paio que havia sortit al diari, un paio cec de naixement a qui havien fet una operació de còrnia a més de quaranta anys i de sobte hi havia vist. Malgrat que li havien dit que trobaria que la vida era sorprenent, després de l’operació li va semblar horrible. El món el deprimia, els seus defectes, la falsedat, la podridura, la porqueria, la tristesa, totes les coses repugnants se li havien fet paleses, tot li va resultar apagat, descolorit. Es va enfonsar en una depressió i no va trigar gaire a morir. Com jo!, havia dit l’Elf. Li vaig recordar que ella tenia la vista bé, podia veure les coses, sempre ho havia fet, però ella em va respondre que mai no s’havia adaptat a la llum, que mai no havia aconseguit tolerància envers el món, que la vacuna no li havia fet efecte. La realitat era simplement un parany rovellat. Escolta, vaig saltar jo, doncs per què no pares de repetir «amor» una vegada i una altra? Deixa-ho, va. És que no ho entens, Yoli, va dir ella. Ets incapaç d’entendre-ho. Cosa que no era certa, del tot. Jo entenc que si vas repetint i repetint una paraula que et comença a fer sentir malament, el que has de fer és plegar d’una punyetera vegada de dir-la. Com és que continuem amb aquestes converses tan exasperants? Li preguntava jo. Això no són converses!, deia. Estem solucionant coses.