Miriam Toews - Les tristes recances

Fet?

Fet.

Vam fer xocar els palmells i ens vam fer un porret. Començàvem a agafar fred allà fora, al porxo. Sèiem escoltant com el riu esquerdava i trencava blocs de glaç i a mi se’m va acudir que si aquelles planxes poguessin volar, quina impressió faria de veure un tros de gel gegant camí de Portage Avenue, de retorn cap al nord. Ens vam mirar el cel nocturn, l’abril fred, clar, sense estrelles. Vèiem com s’encenien i s’apagaven els llums del carrer i de tant en tant abaixàvem la vista cap a la finestra, on vèiem les criatures de la Julie adormides al sofà, amb pijames de franel·la, aferrant els comandaments a distància d’un miler d’aparells moderns.

I tu, escolta, com és que no és en Dan qui s’ocupa de la Nora?, em va preguntar la Julie. (En Dan és el pare de la Nora. Un tipus esvalotat i sentimental. Estem en tràmits de divorci.) Dona, aquesta és una situació d’urgència. No et va dir que en cas d’urgència podries comptar sempre amb ell? Li has explicat això de l’Elf?

És a Borneo o no sé a on, vaig dir. Amb una trapezista.

Quina sort, no? Jo em pensava que vivia a Toronto.

Sí, sí que hi viu... per ser a prop de la Nora, diu ell, però ja ho veus, ara és a Borneo.

I s’hi queda?, va fer la Julie.

No, per sempre, no. No ho sé. La Nora ja li va explicar això de l’Elf.

I en Barry paga la universitat d’en Will a Nova York?, va preguntar la Julie. (En Barry és el pare d’en Will. Remena molta pasta, es passa el temps creant models aleatoris de volatilitat local per a un banc i es comporta d’una manera força misteriosa. Jo quasi no m’hi parlo.)

Sí... de moment, sí.

I a la Nora, com li va la dansa? (Bàsicament per la dansa ens vam traslladar a Toronto. Perquè, gràcies a una beca, es pogués matricular en una escola de ballet on no hauria pogut arribar d’altra manera.)

Li agrada molt, però troba que està massa grassa.

Ostres, va exclamar la Julie. Quan s’acabaran aquestes merdes...

L’altre dia la vaig enganxar fumant.

Fuma per no menjar?

Suposo, vaig respondre. Com totes les ballarines. Li’n vaig parlar, però...

I a en Will, li agrada molt Nova York?, va fer ella.

Doncs sí, li vaig dir. I ara és marxista, em penso. Diu Kapital, mai no hi posa el Das.

Modern.

Psè.

Aleshores vaig ajudar la Julie a portar les criatures al llit, mig caminant, mig a coll, i ens vam dir bona nit. Per desgràcia, aquell dia no tenia cap sanció per insubordinació, de manera que l’endemà s’havia de llevar d’hora. Va deixar a fora aquelles botes amb grampons de l’uniforme de correus i es va posar a preparar els dinars dels nens. Un hivern, en una tempesta de gel, em vaig trobar embarrancada en una de les ribes lliscoses de l’Assiniboine, en un lloc que semblava una peixera. Havia passat caminant pel glaç del riu amb la idea de pujar d’allí fins a prop del pont d’Osborne Street. Ho veia com una drecera per anar al centre, però m’hi vaig quedar clavada, amb les sabates de sola llisa, totalment incapaç de trobar un agafador que m’ajudés a pujar pel terraplè. Intentava agafar-me a aquelles branques primes dels arbres que s’inclinaven cap al riu, però totes se’m trencaven i tornava allà on havia començat. Em vaig estirar al gel rumiant què podia fer, vaig treure una barreta de cereals que duia a la motxilla i tot d’una vaig recordar aquelles botes amb grampons que tenia la Julie. Li vaig trucar amb el mòbil, em va dir que casualment era allí a prop fent la ruta de repartiment i em podia venir a socórrer. Va comparèixer al cap d’uns minuts, es va treure les botes, me les va llançar i finalment vaig poder enfilar-me al terraplè. Ella va posar els peus damunt de la saca perquè no se li mullessin i es va fumar un cigarret mentre jo pujava amb penes i treballs el marge com Sir Edmund Hillary amb les botes de grampons. Després vam anar a prendre un cafè i una pasta farcida de crema. Les missions de salvament de vegades són ben senzilles.

Vaig dir adéu a la Julie i me’n vaig anar a fer un vol per la ciutat en cotxe amb ganes i sense ganes de passar per l’antiga casa de Warsaw Avenue, intentant i no intentant recordar aquells anys de felicitat conjugal.

En Dan, el meu segon ex, el pare de la Nora, va pujar en Will com si fos el seu propi fill mentre el pare biològic del nen, el meu primer ex, era als Estats Units consagrat en cos i ànima a la volatilitat, i tots dos sentíem que aquell cop l’havíem encertada, després d’unes parelles espantoses, i que a la fi resoldríem les angoixes de les ànsies romàntiques insatisfetes i acabaríem amb les decisions equivocades. Ara hem iniciat una guerra de desgast, però bàsicament, com tots els amants moderns, a través de missatges de text i electrònics. De tant en tant vivim unes curtíssimes treves en moments en què o estem massa cansats per barallar-nos o, d’una manera o altra, tots dos ens inclinem cap a la nostàlgia i l’esperit conciliador a la vegada. De vegades m’envia enllaços de cançons que li agraden o assajos sobre ones o el que sigui, com ara l’univers, o també excuses per a un milió de coses, però també hi ha dies que es torra i m’adjunta diatribes llargues i càustiques, lletanies sobre els meus fracassos, que n’hi ha per parar un tren.

Tenia al cap les paraules «encara no ha passat res greu» d'una cançó de Loudon Wainwright mentre circulava a poc a poc davant de la casa de Warsaw Avenue. Allí havia començat jo a escriure les novel·letes sobre rodeos per a adolescents, una cosa que havia funcionat prou bé una temporada per contribuir a la hipoteca i anar a comprar al supermercat. Ja n’han sortit nou. Una sèrie de la Rhonda, la geneta del rodeo. Però ja ha arribat el moment que aquesta noia canviï, segons l’editora. La major part d’adolescents ara viuen a la ciutat i tenen ben poc a veure amb els rodeos, barrils i domes de cavalls. Aquests dies, l’editora es mostra molt pacient mentre treballo en el meu «text literari». Diu que li encanta esperar el Rondha número deu mentre «amplio l’obra». El nou propietari de la casa està posant una capa sòlida de blanc auster damunt de l’original vermell i groc que hi havíem tingut en Dan i jo fa anys, moguts per una ximple rauxa en un moment en què estàvem pelats com una rata, però feliços, plens de valentia i, oh, tan convençuts del nostre amor, del nostre futur, del domini d’aquella família flamant, de la indestructible solidesa de la nostra aliança al món. La tanca encara no l’havien repintada del tot, i en aquella llum crepuscular es veia un groc lluent i alegre, i mirant-ho bé, encara hi vaig poder distingir les calcomanies que hi havia clavat aquí i allà la Nora, unes imatges gracioses de granotes, cotxes, mitges llunes i sols radiants amb cares de felicitat. Fixada a la tanca hi havia la petita placa metàl·lica que havíem comprat en algun viatge que havíem fet tots junts, deia: «Compte: aquí hi viu un gos especial». En aquest punt és on de vegades la gent diu: No sé què ha passat. No sé on ens vam perdre.

Me’n vaig anar fins a can Nic i l’Elf i vaig aparcar a l’accés del davant de la casa. Finalment s’havia fet fosc. Vaig contemplar en Nic per la finestra durant un minut, assegut, també a les fosques, amb la vista fixa a la pantalla mat de l’ordinador. Era el moment de parlar de l’Elfrieda, d’iniciar la nostra conferència nocturna que tampoc no ens acostaria a cap solució, però si més no afermaria la nostra solidaritat en la causa de mantenir-la en vida. Ens vam asseure a la saleta entremig de piles de llibres de música i novel·les en mandarí, la darrera dèria d'en Nic, mentre preníem una infusió amb les dues últimes tasses que li quedaven netes i intercanviàvem reflexions com ara: avui m'ha semblat que estava un xic més optimista, més disposada a conversar, a tu no? Doncs sí, potser sí... i la tallada de cabell? Aquella caiguda? Tu saps si es pren les medecines? Ella diu que sí, però... Avui la infermera m’ha dit que no li hauríem de portar menjar de fora, que si té gana s’ha d’aixecar i anar al menjador a les hores dels àpats. Sí... però no ho farà. Es deixarà morir de gana. No, no li permetran. No, n’estàs segur? Mmm...