Miriam Toews - Les tristes recances

Vaig reflexionar una estona sobre el que m’havia dit, sobre aquell encant seu propi de la vella Europa, sobre la manera com parlava. Potser ens podríem enamorar i jo em podria traslladar amb en Will i la Nora a Praga, on la meva vida ja no seria tant com la meva vida i més com la de Franz Kafka. En Will i la Nora es podrien dedicar al tennis i a la gimnàstica i en Radek i jo, a anar constantment a l’opera, al ballet, i ens podríem fer cada vegada més profunds, poètics i revolucionaris.

Jo la situaria a la mateixa categoria que Ivo Pogorelich, o potser Ievgueni Kissin, va dir en Radek. Ella comprèn que el piano és la veu humana que ha assolit la perfecció.

Té un piano de vidre a dins seu i pateix perquè té por que se li pugui trencar, li vaig dir.

Sí, va respondre. Potser ja ho ha fet. I amb penes i treballs aguanta les peces al seu lloc abans no es facin miques. Jo diria que em vaig enamorar d’ella tot d’una aquell vespre. La volia protegir.

Ah, vaja, t’has penjat de la meva germana? Es va posar a riure i va dir que no, que evidentment que no, però jo vaig intuir que sí. I pensar que jo tenia la fantasia de Praga! Però després vaig rumiar que Praga, per a Franz Kafka, tampoc no era per tirar coets, de manera que tant se val, tant se val!

Més vi?, em va preguntar. Com era, de petita?

Tot el que feia era tocar el piano, vaig respondre. I fer campanyes.

És clar que si una persona només ha de fer una cosa a la vida, que sigui tocar el piano, va fer ell. Però vols dir que no en tens altres records?

Va aprendre francès de molt jove, vaig dir, i segons quines temporades no parlava res més que francès, de la mateixa manera que es passava llargs períodes sense parlar, igual que el nostre pare. A mi m’havia posat una colla de motius: Busqueta, Avalot... Feia veure que la nostra població mennonita era un poble de la Toscana o una cosa així, i el que feia era canviar el nom de tot i de tothom. Els carrers, el que fos. Es va obsessionar amb Itàlia. Quan els nostres familiars mennonites ens venien a veure, se’ls adreçava dient-los signor i signora, i els oferia expressos i grappa. La gent es reia d’ella. A mi em feia cosa.

Ah, però el que feia era posar-hi un xic d’emoció, va comentar en Radek, vols dir que no? Un toc graciós i sofisticat!

Sí, ara ho veig així, li vaig dir, però en aquells moments... ja t’ho pots imaginar. Un lloc com on vam néixer nosaltres no és el millor per muntar numerets còmics. Una vegada ens van tirotejar la casa.

Què?, va exclamar en Radek. Per culpa de l’Elfrieda?

No ho sé, vaig dir. No ho vam saber mai. Hi havia molta gent que es reia del meu pare perquè sempre anava amb bicicleta, sempre portava vestit i corbata i llegia molt. A l’Elf, allò la feia plorar. S’empipava molt. Es barallava amb la gent, bàsicament de paraula, per defensar-lo. Quan se’n va anar a Oslo a estudiar música, m’enviava gravacions on em parlava de la vida que feia a la ciutat i, després, de com li anava quan estudiava amb un paio a Amsterdam i, més endavant, amb una dona a Hèlsinki. Jo l’escoltava una vegada i una altra a les fosques, imaginant-me que la tenia allí al meu costat. Em sabia de memòria aquelles gravacions, fins l’última entonació, l’últim sospir, i li seguia les frases, encavalcant-les, fins i tot feia les mateixes rialletes. M’ho havia après tot de memòria.

En Radek va servir una altra copa de vi mentre deia que li havia passat pel cap una cosa que havia escrit Northrop Frye sobre l’energia que cal per abandonar un lloc i com aleshores una persona ha de continuar endavant aprofitant l’impuls per crear, per anar reinventant. Hi estàs d’acord?

Sí, hi estic d’acord, li vaig dir. Vols dir que seria legal estar en desacord amb ell?

És clar que, potser tu... va fer ell.

Ja ho sé, ja ho sé, feia broma. Però sí que hi estic d’acord.

Enyoraves la teva germana, va dir ell, concís.

Sí, però no era només això. El cas és que no volia que tornés. No sé si en aquella època n’era conscient, però, d’una manera o altra, sabia que havia de continuar estant lluny de casa. Alhora, però, notava que la necessitava per continuar allí, i realment m’encaparrava intentant trobar la manera de mostrar-me valenta quan ella no hi era. Quan venia a veure’ns, jugàvem molt a tennis. Ho fèiem a les fosques. Tennis cec. Era divertit, però perdíem una pila de pilotes. Ella em deia que havia d’escoltar amb molta atenció quan jugàvem a tennis cec, que aquesta era la qüestió. Rèiem com beneites enmig de la foscor i xisclàvem quan una pilota ens queia al damunt. Quan l’Elf tocava el piano, jo sempre li endevinava l’estat d’ànim. Quan estudiava, va aconseguir totes les beques de l’escola, fins i tot va participar en un concurs de la tele, però hi havia moltes coses que la treien de polleguera. Per exemple, la gent que no s’esforçava la feia enrabiar. Les males maneres l’exasperaven. Quan el pastor i la seva colla d’ancians de l’església van venir a casa a dir als pares que no havien de deixar anar l’Elf a estudiar perquè agafaria idees rares, aquella mateixa nit ella va calar foc a la botiga on el paio organitzava les renovacions espirituals i la poli es va presentar a casa...

Ostres, va exclamar ell.

Però primer, quan els paios aquells de l’església eren a casa, ella es va posar a tocar Rakhmaninov a l’habitació del costat. La meva mare i jo ens havíem amagat a la cuina. Semblava que com més pressionaven el pare, més xisclava ella. Bé, em refereixo a xisclar amb el piano. Els va fotre al carrer amb el seu fulgor i la seva ràbia, igual com va fer Jesucrist amb els mercaders o... d’això... com en Dustin Hoffman a Els gossos de palla...

Com la llum del sol amb els vampirs, va dir en Radek.

Era una gent tan simple, tan salvatge, com si actués per a un públic de mastodonts... Ella no...

Quina peça era?, va preguntar.

Preludi en sol menor, opus 23.

I què va passar quan va venir la policia a casa teva?

Els pares no van permetre que la portessin a un centre de menors, ni que l’enviessin a un campament cristià de reeducació allà a la muntanya, tot i que em sembla que només era una amenaça. De tota manera, tots junts vam fer un llarg viatge a Fresno, a Califòrnia, per posar-hi distància, per veure si quan tornàvem ja els havia marxat la dèria. A Fresno, l’Elf va convèncer un noi perquè fos el seu xicot aquells dies, i quan ja ens n’anàvem, va intentar amagar-lo al maleter del cotxe, però el pare va notar més pes del compte en tirar endavant i es va aturar per desfer-se’n. L’Elf i ell es van començar a grapejar com desfermats i, atès que el pare no sabia com abordar la qüestió, va haver de baixar del cotxe la mare per dir a l’Elf que havíem de sortir de seguida. Encara la recordo estirant el braç de la meva germana mentre ella besava el seu xicot. Llavors, va entrar al cotxe plorant a llàgrima viva i el noi ens va seguir corrent fins que no va poder més, igual que fan els gossos de les cases de pagès dels afores d’East Village.

En Radek reia. No tens cap foto d’ella?, em va preguntar. En vaig agafar una de la cartera i l’hi vaig ensenyar. Només se li veien aquells enormes ulls verds i els cabells negres i brillants. Eh que té pinta d’extraterrestre?

És preciosa, va dir ell.

La primera vegada que vaig menjar a casa d’en Radek, li vaig explicar que havia estat fidel al meu marit i que havia pujat la mainada amb ell, en Radek va somriure amb tendresa, movent el cap afirmativament, com si estimés aquella dona de qui jo li parlava, és a dir, que la preferia respecte de mi, però vet aquí que érem allí junts. Aquests últims dies estic tan cansada que sovint recolzo el cap a la taula d’ell i em quedo adormida mentre renta els plats, i en acabat m’agafa, em porta al seu llit, em treu la roba amb gran delicadesa, col·loca bé els texans damunt de la cadira, de manera que el protector labial no caigui de la butxaca i rodi per sota del llit enmig de la pols, i posa la brusa damunt del llum de peu, que així difon una agradable aurèola, i seguidament em fa l’amor amb molta tendresa, com un perfecte cavaller. Aquestes són les paraules que feia servir l’àvia per descriure el seu marit. Tendre. I també és tot el que em ve al cap a l’hora de parlar d’en Radek. Quan arriba al clímax diu alguna cosa fluixet en txec, una sola paraula. A mi m’agrada jugar amb les puntes dels seus dits, tocar-ne les arrugues i els solcs que té de prémer les cordes del violí cinc o sis hores al dia.