Miriam Toews - Les tristes recances

No ho sap ningú, va dir ella. Potser va trucar al 911, al departament de medicaments. Qui sap!

La mare l’havia trobat inconscient al seu llit, a casa i, amb el temps que va trigar a arribar a l’hospital, jo ja havia volat des de Toronto i era al seu costat quan va obrir els ulls. Va somriure amb lentitud, un gran somriure, com el d’una criatura que acaba d’entendre l’estructura d’una broma per primer cop a la vida. Ets aquí, va dir, i va afegir que havíem de deixar de trobar-nos d’aquella manera. Em va presentar, amb la màxima formalitat, com si fóssim en un sopar d’un consolat, les infermeres d’Urgències i la dona que havien llogat perquè no es mogués del seu costat ni es perdés cap gest de l’Elf.

Ella, va dir, apuntant la barbeta cap a mi perquè tenia les mans lligades amb unes cintes de cotó, és la meva germana petita, la Yoyo.

Yolandi, li vaig dir. Hola. Vaig encaixar amb la dona.

Em va dir que la gran semblava jo. Això em passava sempre perquè l’Elf, curiosament, s’havia escapat dels efectes de l’erosió de la vida. Aleshores, l’Elf em va explicar que ella i aquella dona que la vigilava estaven parlant sobre Tomàs d’Aquino. Eh que sí?, va dir la meva germana, dirigint un somriure a la seva acompanyant, que em va dedicar una ganyota inquietant mentre encongia les espatlles. No li pagaven pas per parlar de sants amb pacients que havien intentat suïcidar-se. Per què Tomàs d’Aquino?, vaig preguntar mentre m’asseia a la cadira del costat d’aquella dona. L’Elf va fer un esforç per establir contacte visual amb ella, la vigilant, que seia a l’altra cadira. Encara té molta medicació al cos, va dir la dona.

Tot i així encara no n’hi ha hagut prou, va saltar l’Elf. Vaig començar a protestar. Era broma, Busqui, va respondre. Ostres.

Quan l’Elf es va quedar adormida, me’n vaig anar a la sala d’espera a buscar la mare. Era al costat d’un home que tenia un ull de vellut i llegia una novel·la policíaca. Li vaig dir que l’Elf havia estat parlant de Tomàs d’Aquino.

Sí, va respondre la mare, amb mi també me’n va parlar. Durant el deliri, em va preguntar si la podia «tomàs d'aquinoar»; em va costar, però vaig veure que em demanava si la podia perdonar.

I ho faràs?, li vaig preguntar.

No es tracta d’això, va dir ella. No li cal perdó. No ha fet cap pecat.

Però cinquanta miliards de persones et contradirien, vaig fer.

Ells mateixos, va respondre la mare.

D’això fa tres dies. Després, la mare se’n va anar a fer un creuer al Carib perquè en Nic i jo l’hi vam obligar. Tot el que va ficar a la maleta minúscula que es va emportar van ser les pastilles per al cor i unes novel·les policíaques. Telefona regularment des del vaixell per preguntar com està l’Elf. Ahir em va dir que un cambrer del vaixell resava per la nostra família en espanyol. Dios te proteja. Em va encarregar que digués a l’Elf que havia comprat un CD per a ella a un noi que els venia pel carrer. Un pianista colombià. Probablement és una còpia pirata, vaig dir. Em va explicar que havia tingut una conversa amb el capità del vaixell sobre els enterraments a mar. També em va dir que una nit de tempesta havia caigut del llit, però que no s’havia ni despertat, cosa que deixa entreveure el cansament que arrossegava. Al matí es va trobar a tocar del balcó de la cabina. Li vaig preguntar si podia haver caigut del llit al mar i em va respondre que no, que encara que hagués volgut, la barana l’hagués aturat. I si no ho hagués fet, hauria anat a parar als bots salvavides que hi ha al voltant de tot el vaixell. És una dona que està convençuda que en aquesta vida, d’una manera o altra, algú et salva.

Quan sortia de l’hospital, em vaig aturar al taulell i vaig preguntar a la Janice si era veritat que l’Elf havia caigut al lavabo aquell matí. Em va dir que sí. Havia estat després del trasllat d’Urgències a la planta de Psiquiatria. L’havien trobat estirada a terra, sagnant pel cap i empunyant el raspall de les dents com si fos un ganivet de cuina que estigués a punt de clavar al coll d’algú. Llavors, la Janice se’n va haver d’anar corrents a la sala d’estar a reduir un pacient que estava destrossant un televisor amb un tac de billar. Una altra infermera es mirava l’expedient de l’Elf. Va dir que la meva germana havia de començar a menjar per agafar forces i poder-se aguantar dreta i que també havia d’adquirir més consciència de l’entorn.

Em van venir ganes d’anar-me’n de pressa a l’habitació de l’Elf per explicar-li aquesta última de la infermera, per veure si em mirava posant els ulls en blanc, per crear, si més no, un petit vincle de menyspreu compartit. També li volia dir que a la planta hi havia un paio que tenia tanta ràbia com ella a la televisió i que potser es podien avenir. Però ella m’havia demanat que me n’anés i jo li volia explicar que algunes de les seves peticions eren raonables, que les hi podien garantir, que jo respectava els seus desitjos (més o menys) i que tot i que l’havien inscrit com a pacient psiquiàtrica amb el nom mal escrit al plafó blanc del darrere del taulell de les infermeres, ella seria sempre la meva germana gran, llesta encara que inquietant, i que jo sempre l’escoltaria. Quan em retirava, vaig topar amb el carret d’acer inoxidable carregat de safates de plàstic amb menjar. Vaig demanar disculpes a les dues persones amb bata que em van passar al davant.

Aquesta merda és totalment incomestible, tio, deia un. Si tingués més equilibri, fotria cop de peu al carret.

I tant, va fer l’altre. I tant.

He dit incomestible, va puntualitzar l’altre.

Ja ho sé, tio. Ja t’he sentit.

Enmig de tantes veus?

Ha, sí, curiós.

Per això t’han portat al xalòdrom?

No, per apunyalar el paio que em va entrar al cobert del jardí.

Les ganivetades no, les veus que et deien de fer-ho, sí o no?

Sí, això mateix. Però el ganivet sí que era de debò.

Sí, llàstima. Això és el que m’empipa més.

Em van agradar aquells dos que caminaven arrossegant els peus. I em va agradar molt allò de «el que m’empipa més». Hauria volgut presentar aquells dos a l’Elf. Vaig començar a agafar les safates, però la infermera va dir que no calia. Ja ho faria fer a algú, a un zelador. Vaig fer broma amb la infermera dient que potser aquella manca de consciència de l’entorn de la meva germana era una cosa congènita que també tenia jo, ha!, però no em va respondre amb cap rialleta, amb cap somriure, i em va venir de seguida al cap la descripció que havia llegit una vegada de la boca d’una dona enrabiada: que semblava un ganivet amb dos extrems en punxa. I me’n vaig anar. Mentre baixava els graons, tres i quatre i cinc i sis, no és la vida un paradís, em disculpava de baix en baix amb l’Elf per deixar-la allí sola, fent alhora una llista mental de les coses que li portaria l’endemà: xocolata negra, un sandvitx d’amanida i ou dur, L´ésser i el temps (no diem pas el temps és i l’ésser és, diem hi ha temps i hi ha ésser), un tallaungles, calces netes, ni tisores ni ganivets d’esbudellar, anècdotes divertides.

Vaig sortir amb el Chevrolet esgavellat de la mare, vaig enfilar per Pembina Highway, una depriment tira d’asfalt entre centres comercials abandonats, llançada cap a l’enlloc, o le foutoir, com deia l’Elf, de la meva vida. Li encantava fer servir paraules franceses que sonessin elegants per descriure el detritus, era una manera de restablir l’equilibri entre les coses, potser, de polir el turment fins que arribés a brillar com l’estel del Nord, el seu far i probablement la seva veritable llar.

Vaig veure un magatzem de matalassos amb un anunci de rebaixes il·luminat a l’aparador i vaig entrar a l’aparcament. Em vaig passar deu minuts amb la vista clavada als coixins: farcits de plomissol, farcits de fibra i d’altres tipus. En vaig agafar uns quants dels prestatges, els vaig comprimir, i els vaig prémer contra la paret intentant provar-los acostant-hi el cap. La venedora em va dir que me’ls podia endur al llit de mostra preparat per a això. Va posar una roba protectora damunt del coixí i jo, ajaguda, hi vaig recolzar el cap durant un minut. La noia em va dir que em deixava allí perquè els provés tots. Li vaig donar les gràcies i vaig tancar els ulls. Vaig fer un breu clucull. Quan em vaig despertar, tenia la venedora al costat, somrient, i durant un segon em va venir la imatge de la infantesa i d’una mena de pau que l’havia acompanyat.