Miriam Toews - Les tristes recances

Vaig comprar per a l’Elf una funda de color morat, de la mida d’un sac de dormir enrotllat, amb libèl·lules platejades brodades al setí. Me’n vaig tornar al cotxe de la mare i el següent lloc on em vaig aturar va ser al centre comercial Grant Park, on sense ni pràcticament aturar-me vaig comprar dues dotzenes d’ampolles de cervesa Extra Old Stock, i tot seguit vaig passar pel 7-Eleven a buscar un paquet de tabac, Players Extra Light. Tot el que em presenten com a extra, ho compro. També vaig agafar una barreta Oh Henry! extragran i me’n vaig anar cap al gratacel on la mare tenia el pis amb vistes al riu Assiniboine, on em vaig empoltronir amb totes les provisions disposada a esperar. Era l’època del desglaç de primavera, quan el gel del riu es comença a fondre i a esquerdar i unes grans planxes compactes xerriquen i topen entre si amb una estridència terrible mentre les va arrossegant el corrent. En aquesta ciutat, la primavera no arriba pas pacíficament.

Em vaig quedar una estona al balcó del pis aferrada al coixí morat amb libèl·lules platejades, tremolant, fumant, conspirant, rumiant, intentant esbrinar el codi secret de l’Elf, el sentit de la vida, de la seva vida, de l’univers, del temps, de l’ésser, i bevent cervesa. Em vaig passejar pel pis mirant els objectes de la mare. Em vaig aturar en una fotografia del pare que li havien fet dos mesos abans que es morís. Contemplava en Will, que jugava a beisbol en un parc. Era a la lliga juvenil. Portava aquelles ulleres tan gruixudes. Se’l veia relaxat. Tenia els braços plegats i somreia. Després vaig veure una foto de la mare amb la Nora de nounada. Es miraven profundament als ulls com si s’anessin transmetent d’una a l’altra per telepatia uns secrets importants. A la nevera, hi havia enganxada una fotografia de l’Elf en un concert a Milà. Portava un vestit llarg, negre, amb la vora agafada amb grapes. Els omòplats se li marcaven molt a la roba. Se li veien uns cabells brillantíssims, que li queien a banda i banda de la cara, inclinada damunt del teclat. Quan l’Elf toca el piano, de vegades se li aixeca el cul de la banqueta, cosa de tres o quatre centímetres. Després d’aquell concert, em va telefonar des de l’hotel, plorant, dient-me que tenia molt fred, que se sentia molt sola. Però si ets a Itàlia, li vaig dir. El teu lloc preferit al món. Em va explicar que la seva soledat era visceral, un sac de pedres que traginava d’habitació en habitació, de ciutat en ciutat.

Vaig marcar el número de mòbil de la mare per veure si hi havia cobertura al vaixell. Res.

Vaig veure una nota a la taula del menjador. Era d’ella, i em deia que, sisplau, li tornés els DVDs de seguida que pogués. Sabia que estava destrossada amb tants esforços que havia fet per mantenir l’Elf en vida. El dia abans d’anar-se’n a Fort Lauderdale a agafar el vaixell, l’havia mossegat el rottweiler d’un veí del mateix replà, un gos mig boig, i ni se n’havia adonat fins que la sang li havia començat a travessar la màniga de l’abric d’hivern que duia; se n’havia hagut d’anar que li fessin uns punts i li posessin la injecció del tètanus. A la nit no havia tingut forces per res més que per esfondrar-se davant de la tele i veure un grapat d’episodis de The Wire, metòdicament, com una zombi, un darrere l’altre, a tot volum perquè era un pèl sorda, i s’havia quedat adormida mentre un nen d’aquells especials, de Baltimore, li parlava des de la pantalla, la consolava a la seva manera i li explicava el que ja sabia, és a dir, que un nen ha de seguir el seu camí sol en aquest cony de món.

El matí que se n’anava a l’aeroport, accidentalment va arrencar la barra i la cortina de la dutxa, amb tot el desgavell consegüent. Es va acabar de dutxar i quan va sortir somreia, amb expressió radiant, com nova, disposada a l’aventura. Li vaig preguntar com s’ho havia fet sense cortina, si no li... i em va dir que no, que tot bé, que cap problema. Quan vaig entrar a la cambra de bany, vaig trobar dos dits d’aigua a terra i tot, el paper higiènic, les coses del lavabo i el maquillatge de sobre el moble, les tovalloles netes, els dibuixos que havien fet els meus fills, tot plegat, ben xop. Em vaig adonar que allò de «tot bé» era una qüestió relativa en aquella casa i que, en el context de les nostres vides del moment, la mare tenia raó, a mi també m’anava tot bé, cap problema. De fet, l’Elf estava en un lloc segur, o més o menys segur, mentre fos a l’hospital i no a casa, on es passava gairebé tot el dia sola mentre en Nic treballava, de manera que era el millor moment perquè la mare se n’anés a esbargir-se i a reposar un parell de setmanes.

Em vaig quedar una estona al balcó del pis escoltant la fosa del gel. Semblava un atac d’artilleria, un rebombori de gent amb una bandada d’animals rugents com a teló de fons. La lluna plena penjava com la panxa d’una gata prenyada. Veia llums a les cases de l’altra banda del riu. Veia gent que ballava. Els podia convertir en invisibles amb la punta del dit i un ull tancat. Vaig telefonar a l’hospital per demanar si podia parlar amb l’Elf. Em vaig anar passejant pel balcó mentre esperava que els de la centraleta em posessin amb Psiquiatria. Feia aparèixer de nou la parella que ballava. Desaparèixer. Aparèixer.

Sí?

Sí.

Podria parlar amb l’Elfrieda?

És la seva germana?

Sí.

Li agraeix la trucada.

Ah, vaja, però puc parlar-hi?

S’estimaria més no fer-ho.

S’estimaria més no fer-ho?

Sí.

Li pot portar el telèfon?

Em sembla que no.

Bé, però...

Per què no ho prova més tard?

Podria parlar amb la Janice?

La Janice ara no s’hi pot posar.

Ah. No sap pas quan s’hi podrà posar?

Aquesta informació, no la tinc.

Com vol dir?

Que no tinc accés a aquesta informació.

Només li pregunto quan podria trucar per parlar amb la Janice.

I jo li responc que no tinc aquesta informació.

No és informació, és una resposta i prou.

Em sap greu, però no estic autoritzada a respondre.

Més o menys quan podré parlar amb la Janice? Com vol dir que no està autoritzada?

Haurà de trucar més tard, dispensi.

Però no tenen un sistema, o el que sigui, per buscar-la?

Em sap greu, però jo no hi puc fer res.

No la pot avisar?

Passi-ho bé.

Esperi, esperi.

Em sap greu dir-li que no hi puc fer res.

Podria fer una excepció.

Com diu? (Li costava de sentir-me amb el soroll del desglaç.)

Simplement volia sentir la veu de la meva germana.

Em pensava que volia parlar amb la Janice.

Sí, però vostè ha dit que...

Li recomano que ho provi més tard.

Per què la meva germana no vol parlar amb mi?

Jo no he dit que no volgués parlar amb vostè. He dit que s’estimaria més no haver d’anar a la sala comuna per respondre la trucada. Si hagués de portar el telèfon als pacients cada cop que els truquen, no tindria temps de fer res més. I ens estimem més que siguin els pacients els qui facin l’esforç de connectar amb la família i no a l’inrevés.

Ah.

Realment li recomano que ho provi més tard.

D’acord, i tant, per què no?

Vaig penjar i vaig llançar el telèfon al riu. No vaig llançar el telèfon al riu. Em vaig frenar a l’últim segon i vaig ofegar un crit ja ofegat d’abans. Vaig decidir que tant de bo pogués calar foc a l’hospital. Hauria volgut no tenir l’ànima tan destrossada. Bartleby, l’escrivent «s’estimava més no fer-ho» fins que es va estimar més no treballar, no menjar, no fer res, i es va morir a sota d’un arbre. Robert Walser també es va morir a sota d’un arbre. James Joyce i Carl Jung es van morir a Zuric. El nostre pare es va morir a tocar d’uns arbres damunt de les vies de ferro. La policia, després, va entregar a la mare una bossa amb les seves pertinences, amb el que duia a sobre quan s’havia mort. Ves a saber per què les ulleres no se li van trencar, potser li van volar de la cara i van anar a parar damunt d’uns trèvols tendres, o bé se les va treure amb compte i les va deixar a terra, però quan la mare les va treure de la bossa de plàstic, se li van esmicolar a les mans. I el rellotge també. El temps. Trinxat. També li va quedar esmicolat l’anell de casat, així com els seus dos-cents sis ossos.