Miriam Toews - Les tristes recances

Un dia em va dir que jo, quan dormia, deixava anar lladrucs com un gos. Jo tenia un record molt lleu d’això, d’un somni en què a la fi tot el que sentia i tot el que volia expressar dels meus sentiments sortia sota la forma d’un clapit repugnant i incipient. De vegades em fa l’efecte que, si més no amb els somnis, em vaig acostant al punt de comprendre els silencis de l’Elf. Quan vivia sola a Mont-real, destrossada per un amor perdut, em va enviar una cita de Paul Valéry. Això sí, amb una paraula en cada carta, de manera que vaig trigar mesos a desxifrar-la. «Hàlit, somnis, silenci, encalçament que instiga, viva pau que triomfes.»

5

Al matí tenia ressaca. Al voltant dels ulls se m’hi havien dibuixat uns cercles liles, emmascarats pel rímel, i els llavis m’havien quedat resseguits per una crosta de vi negre fina i seca. Les mans em tremolaven; vaig anar a buscar un cafè per emportar-me a Tim Hortons. Doble doble doble doble. La mare era en un vaixell. En Nic estava sumit en unes equacions relacionades amb les tènies. Vaig comprar el que em va demanar l’Elf: la xocolata negra, el sandvitx d’amanida amb ou, les calces i el tallaungles. Quan vaig arribar, dormia. Sabia que era viva perquè les ulleres que tenia damunt del pit es movien amunt i avall com un minúscul bot salvavides encallat. Li vaig posar el coixí morat de les libèl·lules al costat del cap i em vaig asseure a la cadira de vinil taronja que hi havia a tocar de la finestra, esperant que es despertés. Veia el vell Chevrolet de la mare a baix, al pati i vaig pitjar el botó d’engegar-lo per comprovar des de quina distància el podia tornar a la vida. No va passar res, no va parpellejar ni un llum.

Vaig consultar el BlackBerry. Dos missatges d’en Dan. En el primer, un resum dels meus defectes com a esposa i mare i en el segon, disculpes pel primer. Alcohol, tristesa, impulsivitat, comportament penós. Vet aquí les raons d’ell. Els ingredients bàsics de la discòrdia. Entesos. De vegades m’envia missatges electrònics tan formals que semblen redactats per tota una corporació d’advocats i de vegades me n’envia d’altres que tenen l’aire de la continuació de les nostres converses al llarg dels anys, una mena de broma íntima sobre res, com si tot aquest assumpte del divorci fos simplement un joc. Totes les recriminacions i disculpes i intents de comprensió i atacs... De tot això, també en sóc culpable. En Dan volia que em quedés. Jo volia que l’Elf es quedés. A tot el planeta, tothom batalla perquè algú es quedi. Quan Richard Bach va escriure «Si estimes algú, deixa'l anar», de ben segur que no es dirigia als éssers humans.

A la cambra de bany que l’Elf comparteix amb la companya d’habitació, quan en té alguna (la Mélanie se n’ha anat a passar uns dies amb la família), hi vaig buscar algun indici d’autodestrucció. Res. Bé. Fins i tot el tap de la pasta de dents tornava a ser al seu lloc, i la veritat és que quina persona, molt menys una que es vulgui morir, es preocuparia de tapar el tub? Amb el dit em vaig netejar la línia que m’havia deixat el vi als llavis i també les dents. Vaig mirar de treure el sutge del rímel i ho vaig acabar d’espatllar. Macabre.

Vaig ordenar a les mans que deixessin de tremolar, em vaig esperrucar una mica la cabellera i vaig resar a un Déu en el qual només creia a mitges. Com és que sempre ens han dit que Déu respondrà a les nostres pregàries si hi creiem? Per què no fa el primer pas Ell? Li vaig demanar seny. Concedeix-me seny, Déu, vaig dir, de la mateixa manera que el pare acostumava a dir «concedeix-me» quan resava, en comptes de dir «dona’m» perquè no sona tan exigent. Submís. Em preguntava si el pare havia heretat la terra, perquè, segons les Escriptures, ara mateix era ell el qui havia d’estar al capdavant de tot aquí a baix.

L’Elf va obrir els ulls i va somriure amb aire cansat, resignada a haver-se despertat un cop més, però clarament decebuda. Vaig sentir que pensava: Quin és aquest nou infern? La nostra frase preferida de Dorothy Parker, la que ens havia fet riure cada cop que l’havíem pronunciat, fora d’aquest cop. De fet, només ens havia fet riure una vegada, la primera que la vam sentir.

Va tornar a tancar els ulls i jo vaig dir: No! No, no, no, sisplau, els has de mantenir oberts. Li vaig dir si es recordava d’Estocolm. L’ambaixada, Elf? Te’n recordes? Ella m’havia convidat a passar una setmana a Suècia, jo estava embarassada d’en Will i vam tenir una experiència tragicòmica a l’ambaixada canadenca, on l’havien convidat a dinar el dia del seu primer concert a l’Auditori d’Estocolm. Vaig anar-hi amb ella, vestida amb una mena de vestit premamà enorme, tot ell iridescent, que havia comprat a Kmart o en un lloc d’aquests, i em vaig passar pràcticament tot l’àpat intentant no fer quedar malament la família Von Riesen. Vam seure en una llarga taula blanca d’una sala blanca amb l’ambaixador i la gent important (que també eren blancs), i tenien noms com ara Dahlberg, Gyllenborg i Lagerqvist. L’Elf estava preciosa, espectacular, amb un vestit molt senzill, europeu, negre, i quedava clar que dominava totes aquelles històries modernes. Se la veia d’allò més viva, directa, definida. Jo, en canvi, al seu costat, semblava un d’aquells calamars gegantins que fa poc que han estat descoberts, anava amunt i avall, maldestra, a càmera lenta, el menjar em queia al damunt... L’Elf xerrava en alemany amb una parella vestida de manera impecable, devien parlar de piano, i mentrestant un funcionari de l’ambaixada em va preguntar a què em dedicava jo al Canadà. Intento escriure llibres sobre rodeos, li vaig dir, i, ja ho veu (em vaig assenyalar la panxa), estic a punt de tenir una criatura. Pràcticament tot el temps que vaig passar allà, em vaig mostrar excessivament sensible, vaig estar vomitant areng en aquells carrers d’Estocolm tan impecables i vaig suar amb el vestit de polièster, vaig passar molts nervis i vaig fer un grapat de coses estúpides, com ara tombar amb un cop de panxa la copa de vi que bevia l’ambaixador quan intentava abastar un panet, després embolicar-me amb la bandera de Manitoba perquè l’Elfi em pogués fer una foto i, finalment, enviar-ne a rodar l’asta. No sabia com respondre les preguntes que em feien, coses d’aquest estil: Vostè també ha tingut la sort d’heretar el gen de la música? Quin efecte fa ser la germana d’un prodigi?

Te’n recordes, de l’ou?, vaig dir a l’Elf. Ni va obrir els ulls. Quan ens van servir aquella espècie d’ou, que no era un ou de gallina. Era una altra cosa. Era una mena de globus ocular blanc, llefiscós, un embrió que surava en una salmorra verda, i quan el vaig veure me’n vaig anar de pet al lavabo. En tornar a la taula, l’Elf va veure que havia tornat a plorar i de seguida es va a disposar a tranquil·litzar-me de la manera que feia sempre, citant-me els seus amants poetes, com una professional. Em va convertir en una heroïna. Va començar explicant històries de quan jo era petita, dient que jo havia estat la més valenta i aventurera de totes dues, que m’haurien d’haver vist quan muntava a cavall —Han sentit a parlar mai de les curses amb barrils?—, que era la noia més intrèpida de la ciutat, la més graciosa, i que, en realitat, els seus concerts estaven inspirats en la meva vida, en el ritme desbordant i lliure de la meva vida, en la sensibilitat que inspirava, l’esperit rebel (cosa que jo vaig interpretar com una manera de dir que era un desgavell) i coses per l’estil. Deia que intentava tocar el piano de la manera que jo vivia la meva vida: en llibertat, amb alegria, sinceritat (i això venia a dir: com una beneita capfluixa que no se sabia comportar en societat). Va explicar a tota aquella gent que la criatura que amagava a la panxa seria la més afortunada de l’univers per tenir-me a mi com a mare, que jo havia escrit uns llibres preciosos sobre rodeos i que era la seva millor amiga. Tot mentides, llevat potser d’això últim, però només d’això.