Joan Pinyol - Els pobles oblidats

Abans d’iniciar l’excursió de Llavorre fins a Dorve, vaig voler parlar amb algú que hi hagués nascut. De vegades no és gens senzill perquè el temps és també implacable i perquè cada vegada costa més trobar testimonis que puguin donar fe del que representava la vida d’un poble que, a causa de diferents circumstàncies, un dia van haver de deixar. Aquesta vegada, però vaig tenir la sort de trobar el senyor Manel Orteu, nascut a casa Gallimet, de Dorve, i que viu des de l’any 1981 amb la seva família a la Guingueta d’Àneu. Ens va acompanyar fins al menjador de la casa el seu fill, també nascut a Dorve. Ell mateix va confirmar-nos que d’aquella operació de Dorve no se n’ha sabut res més. “Ja t’ho diré: no va servir per res perquè la meitat de la carretera ja estava mig feta”. Llàstima, però que aquesta carretera va arribar massa tard. Massa tard per a les vuitanta ànimes que vivien a les vint-i-dues cases que hi havia a Dorve. El senyor Orteu se’n lamenta profundament. “Sempre diven que farien una carretera, però no la feven mai i al final vam haver de marxar tots”. I així, amb dolor, van anar desfilant els propietaris de les cases Badia, Aiguanot, Escusies, Ferrera, Teixó, Cinto, Escart, Gallimet, Caterina, Antònia, Pere, Cabaler, i d’altres que el temps gairebé ha esborrat de la memòria.

El senyor Orteu sembla cansat. Són molt anys d’explicar el mateix; el perquè de tot plegat. “Què hi podíem fer?”. El seu fill, Joan Orteu, assenteix amb el cap. Ell també va néixer a Dorve. Té bona memòria i, juntament amb el seu pare, fa repàs de les cases... Ferrera, Badia. “Aquesta, casa Badia, era la segona casa més forta de la Vall d’Àneu. Mataven vuit o nou tocinos l’any”. A Dorve subsistien, si fa no fa, com la resta de poble dels Pirineus d’alta muntanya. El nexe comú, però continua essent la rosta de tocino. “Menjàvem molta cansalada. Sopes amb cansalada, verdura amb cansalada...”. “I de carn de vedella?”—pregunto innocentment. “De carn de la bona ben poca, per no dir gens”. Diuen que als pobles de muntanya se sabia molt bé què era passar fred, però, gana, el que es diu gana, això no sabien el que era perquè al rebost sempre hi havia alguna cosa per menjar. “Collíem herba per al bestiar i blat per fer pa al forn comunitari. I amb l’hort i tot plegat passàvom sense cap penúria. I encara et diré una altra cosa, un metge que va pujar una vegada a Dorve em va dir que, si haguéssim sabut com utilitzar totes les plantes medicinals que teníem al voltant del poble, mai no hauríem hagut de comprar una medicina!”

El fil conductor amb la civilització continuava essent la Guingueta. A una hora de camí a peu, els de Dorve anaven a la Guingueta a comprar aquells queviures que la natura no els donava. “Nevava molt i el trajecte aleshores es feia encara més pesat, però nosaltres ja hi estàvem fets i, gairebé sense adonar-nos-en, baixàvem a comprar a la Guingueta sacs de sucre i també sacs d’arròs perquè tot lo altre ho fèvem a casa.”

A més, els fills anaven a escola a la Guingueta. Joan Orteu, el fill de casa Gallimet, em comenta que ell anava a escola fins que, de més gran, va haver de traslladar-se a Esterri, on es quedava a dormir. “A Dorve no hi havia escola, tot i que recordo que una vegada es va llogar un mestre. Durant un parell d’hiverns, a mi m’havia fet classe el capellà del poble, mossèn Àngel, que era fill de la Vall d’Aran i que vivia al poble”—em comenta el pare.

Quan ja portem una bona estona de conversa, apareix la mestressa de la casa que ens diu que estava entretinguda fent el dinar. Amb un somriure complaent s’afegeix a la conversa. Pel que ens comenta es pot deduir que li agradava força viure a Dorve. “Els camins fins arribar al poble eren molt, molt, bonics. Ple de fontetes que mai no deixaven de rajar. Anaves pujant i a tot arreu hi havia aigua. De debò que era un lloc molt acollidor”. La meva dèria pels bolets m’obliga a fer la pregunta. “De bolets?...” “Sí, i tant, que en plegàvem. Collíem sobretot carreretes... N’hi havia tantes que hi anàvem amb càrrega. Les veníem i així en trèiem uns diners per al gasto.”

La guerra va girar com un mitjó la vida dels veïns de Dorve. Els van evacuar a l’altra banda del riu tan bon punt van entrar els nacionals. “De dia, ens deixaven anar a treballar la terra. Ens van donar un pase que havíem d’ensenyar cada dia perquè, si no, no mos deixàvem passar. I a la nit, apa, ens feien tornar cap a baix”. El senyor Orteu ens comenta que pel poble hi van passar molt maquis. “Un dia, un guàrdia civil en va pelar un”. Després de la guerra, va arribar la llum a Dorve. “La feva un d’una casa d’Escaló que tenia la concessió del riu. Hi va construir una mena de minicentral que donava llum a Berrós, a Escaló i també a Dorve”. Però, com que no ni ha un nap sense una col, quan la minicentral d’Escaló va plegar, es va acabar la llum. “I que n’és de grossa la cosa! Ara que tenim la carretera, doncs, ara no tenim llum a Dorve!”

Tal com ha passat a tots els pobles que, si us plau per força, s’han anat abandonant, també a Dorve els lladres han buidat les cases. “Es van emportar de tot. Ha estat una vergonya. Robaven dins les cases. Mentre nosaltres hi vam ser, no, però, després, ai! Quan tots els veïns vam haver marxat, van arramblar amb el que van poder i encara més. A casa meva també hi van entrar i es van emportar moltes coses: plats, eines del camp i, fins i tot, se’m van emportar el bres, el meu llit de quan eren un nadó”. “I de l’església?”—li pregunta el seu fill encuriosit. “De l’església s’ho van emportar tot: tots els sants i fins i tot van desfer els altars!”. El senyor Orteu fa una breu aturada en el seu relat i continua recordant i explicant-nos-ho. “Però no tot ho van robar els lladres que van aparèixer de la nit al dia perquè els capellans van ser els primers que es van vendre el que van voler. Recordo que hi havia quatre àngels que van desaparèixer. També, la marededeu del Roser i, quan ja no hi quedava gairebé res, finalment els capellans es van acabar d’emportar cap a Esterri els dos últims sants... Ah! I encara, un santcristo de plata. Se’l va emportar un capellà que deia missa a Escós... I una calaixera, que estava tota mostreada, també se la van emportar.”

Molts propietaris de cases han refet alguns enllosats perquè no caiguin les seves cases. Ara, tot i que només hi viu una persona, hi ha dues cases que s’estan recuperant. “Va venir una família de Barcelona fa més de 20 anys. Després, la dona va marxar; més tard, els fills, i ara només hi queda l’home que fa una vida molt solitària. Ni tan sols no saluda.”

Passejar pels carrers de Dorve produeix una sensació de calma infinita. Tot i que ja he visitat un bon reguitzell de pobles abandonats, Dorve, és, de lluny, el que m’agrada més. L’estructura del poble gira al voltant d’una plaça molt ampla, ben feta, assolellada i, tot i la distància i posant-t’hi una mica d’imaginació viatgera, sovint em recorda els carrers ataronjats d’algunes poblacions del sud d’Itàlia. La font que presideix la plaça deixa anar un bon doll d’aigua que a l’estiu s’agraeix de valent. Les cases, totèmiques, majestuoses, amb les portes guardades per un bon cadenat que sovint algú acaba trencant, supuren nostàlgia. I sembla que et vagin vigilant silenciosament els passos. L’església parroquial de Sant Bartomeu és d’origen romànic, del segle XII. Seguint el prototipus propi d’altres esglésies del Pallars, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó. Té un absis semicircular amb arcuacions llombardes entre lesenes, i una torre de base quadrada.

Marta Alòs

Un passat a canvi d’un feix de bitllets

Esblada