Joan Pinyol - Els pobles oblidats

Un cop la família d’en Pep Riera va ser fora, la família Tomàs-Colell va anar a viure a cal Masover. Entre altres, hi havia l’Enric i en Josep Tomàs, conegut com el Catxapo, un dels últims estadants de Cerneres. Va morir fa un parell d’anys. L’Alfons, de cal Francisquet de Josa, va parlar-hi moltes vegades perquè als estius, la seva sogra anava a cal Masover. Ha estat gràcies al Catxapo i a gent com ell que no s’ha perdut del tot el record de la vida que es va fer a Cerneres.

En aquesta banda del Cadí hi plou més que a Josa. A Cerneres la terra és més bona. I els conreus també. Antigament s’hi sembraven patates i cereals, sobretot espelta, d’on sortia la farina per fer el pa. Els camps eren a les feixes que s’havien artigat i que envoltaven les cases i el poble. Normalment, tot el que es produïa era per al consum propi, quan hi havia algun excedent, es venia al mercat de Bagà. Com que Cerneres és a molta alçada, les patates no se sembraven fins al mes de maig. Un any que va fer molta fred i que no tenien res més, molts veïns van haver de desenterrar les patates que havien sembrat feia poc dies i menjar-se-les. Guardaven i conservaven les patates que collien al mateix camp, enterrades dins unes concavitats de pedra que feien expressament.

Tradicionalment, Cerneres ha estat un lloc de pas de la gent que fugia o que buscava refugi. Durant els segles XII i XIV, aquestes terres van veure passar molts de càtars que fugien del que avui és França. Més tard, en van passar d’altres que fugien de la Inquisició. Avui el GR-107, que va de Berga a Montsegur i que és conegut com el Camí dels Bons Homes, passa per Cerneres.

Acabada la Guerra Civil, l’any 1939, Cerneres va ser un lloc de pas de contrabandistes, que anaven camí d’Andorra. També s’hi va refugiar un grup de maquis. Carles Gascon, historiador de la Seu d’Urgell, explica a la revista Cadí-Pedraforca que “la guerra, tal com recorda en Miquel Omella, de cal Canari de Josa, havia passat una mica de llarg en aquestes terres. Només de tant en tant els milicians arribaven a Josa a la recerca de desertors, però en general no hi havia gaire enrenou. Acabada la guerra, i amb un nou alcalde afí al règim, la vida continuava més o menys igual: sense carretera, el poble seguia estant força aïllat i només un cop al mes rebien la visita d’una parella de la guàrdia civil a cavall, que venia de Sant Llorenç de Morunys per controlar com anava tot.”

L’any 1944 un grup força nombrós de guerrillers van aprofitar la llunyania i l’isolament de Cerneres per escapolir-se del jou de la repressió franquista. Tenien poc menjar i molta fred, de tant en tant rebien alguna ajuda dels veïns de Josa. “En aquells primers temps, s’hi podien arribar a aplegar colles de maquis molt nombroses, de fins a més de cent guerrillers, que es repartien entre les cases de Cerneres. N’hi havia tant de catalans com de castellans i gairebé sempre eren homes, tot i que una vegada hi van veure dues dones”. Els maquis van tenir alguna topada amb l’exèrcit, però en van sortir prou bé. “La guàrdia civil, que estava en clara inferioritat numèrica, mirava d’evitar cap trobada amb els guerrillers. Un dia, havent sabut que hi havia més de mig centenar de maquis a Cerneres, set efectius de la guàrdia civil es van dirigir, en direcció contrària, cap a Josa, es van enfilar al campanar de Santa Maria, van disparar uns quants trets enlaire i van fugir cames ajudeu-me.”

L’enfrontament definitiu va arribar ben entrada la tardor del 1944. “Un cop a Josa, els soldats van foragitar els guerrillers a trets… Alertats pel tiroteig, un grup de guerrillers va baixar de Cerneres i va atacar els soldats amb metralladores. Els soldats van haver de fugir cap a Gósol”. L’endemà, però un destacament d’uns cinquanta soldats sota el comandament del famós general Moscardó, segons em va comentar en Josep de cal Fuster, va atrinxerar-se al capdamunt del tossal del Castell de Termes. Encara hi són ben visibles les trinxeres. Des d’aquell punt, controlaven tota la vall de Cerneres. Van obrir un tiroteig llarg i intens fins que els maquis van fugir pel sender dels Baixants, per la canal dels Cortils, a llevant del pic de la Costa Cabirolera, i pel pas dels Gosolans, des d’on van passar a França. Llavors, els soldats van baixar a Cerneres i van cremar les cases de cal Vime Nou, de cal Riera i de cal Pagès perquè els maquis no s’hi poguessin tornar a refugiar.

Arran d’això la mestressa de la Plana i de cal Pagès de Cerneres, que vivia a cal Tomàs de Josa, va anar a reclamar a l’exèrcit perquè, quan havien cremat cal Pagès, havien malmès les patates que hi tenia guardades per passar l’hivern. Els soldats li van contestar: “Un tiro en la cabeza te tendríamos que dar”. Suposaven que havia encobert els maquis.

Encara avui, a l’estiu, a Cerneres hi ha espurnes de vida. L’Alfons de cal Francisquet, amb altra gent de Josa com en Martí de cal Magre, en Martí de cal Catxapo i en Diego de ca l’Amador, sembra patates a Cerneres a la primavera. Les recull cada tardor. Pels volts del 20 d’agost, un grup de veïns de Josa hi celebra un petit aplec. Només és una arrossada que es fa a redós del cirerer de cal Masover. A l’estiu també hi sol pasturar en Mingo, pastor de Josa. Amb l’arribada de la fred, però, els camps queden erms, en Mingo baixa les seves ovelles cap a Osona, on passa l’hivern, i Cerneres emmudeix de nou. Tornen el silenci i la solitud, només profanats de tant en tant per excursionistes, caçadors i amants d’aquest meravellós racó de món, ple de records i d’història.

Joan Carreres

Un bocí de cel

Dorve

El Pallars Sobirà

Ara, a Dorve, ja s’hi pot accedir amb vehicle. Per la carretera C-13 arribareu a la Guingueta d’Àneu, una població situada a 925 metres i amorosida per l’embassament de la Torrassa, que capta les seves aigües del riu Noguera Pallaresa. Abans de sortir del poble, trobareu a mà dreta una desviació que haureu d’agafar. La pista, senzilla, però amb el terra ben ferm, va vorejant el riu. Després d’agafar un trencall, una recta llarga i ben indicada us portarà sense problemes fins a Dorve. Aquesta ruta, però no és ni de bon tros la que us permetrà treure tot el suc del paisatge d’aquest bocinet de territori pallarès. Ja fa molts anys que vaig visitar per primera vegada el poble de Dorve: aleshores, vaig triar el camí més llarg, el que les guies dels excursionistes coneixen amb el nom de la ruta del Castellot. Unes cinc hores de caminada tranquil·la, assaborint la frescor dels camins. Ben mirat, aquesta ruta es pot fer durant tot l’any, el recorregut, d’uns dotze kilòmetres mal comptats, permet visitar les poblacions de la Guingueta, Escalarre, Burgo, Llavorre i, finalment, Dorve, per tornar, baixada avall, altre cop al punt d’inici. Aquesta vegada, però el rellotge, implacable, ens va obligar a fer un recorregut entremig de tots dos. Vam deixar el vehicle al final del carrer principal de Llavorre i, seguint un camí en forma de ferradura convenientment marcat pel Consell Comarcal amb les rodones grogues i el punt central negre, ens vam plantar més o menys en una hora a Dorve.

El web de les Valls d’Àneu ens informa que el nucli poblacional de Dorve no va tenir accés per carretera fins a l’any 2009. Un aïllament que va comportar l’abandonament del poble, però que va facilitar que es conservés en un estat que podríem qualificar de “sincer”. Em sembla que no es podria trobar un adjectiu que fos més descriptiu. No hi ha cap simulació, el resultat és que allò que es veu: cases, font, carrers, plaça... és real, sense cap falsedat o hipocresia. És per això que la primera vegada que vaig arribar a Dorve em va semblar que era davant per davant d’un infant, amb tota la seva virginitat i innocència immaculada. Potser per això mateix, qui ho sap?, atrapats per aquesta sensació tan positiva, el 2004, l’any del Fòrum de les Cultures a Barcelona, l’Associació Sociocultural per a la dinamització Rural de Muntanya va iniciar el que es va conèixer com el Projecte Dorve. Aquest projecte va néixer a partir d’una iniciativa promoguda per un grup de joves que pretenia reflexionar sobre els problemes que estan afectant el creixement i el desenvolupament del Pallars Sobirà. A partir d’aquestes reflexions, es volia poder definir el model de la comarca. L’Associació, coneguda com Rurbans i amb seu a Rialp, va prendre com a marc de tot el projecte el petit nucli de Dorve per intentar explicar, des de la més crua de les realitats, el destí tràgic que han patit alguns poble de muntanya de l’Alt Pirineu. En el projecte, per tant, no hi mancaven denúncies: el despoblament a causa de la manca d’inversions infraestructurals, la manca de polítiques de planificació territorial, així com un creixement urbanístic poc meditat i una sectorització poc diversificada en l’àmbit turístic. Tanmateix, parlar d’aquell projecte amb algunes persones de la Guingueta d’Àneu és encetar un tema polèmic que molts consideren que, dat i debatut, no va conduir a res. A res de bo ni a res de dolent.