Pau Viciano Navarro - Els peus que calciguen la terra

ELS PEUS QUE CALCIGUEN LA TERRA

ELS LLAURADORS DEL PAÍS VALENCIÀ

A LA FI DE L’EDAT MITJANA

ELS PEUS QUE CALCIGUEN

LA TERRA

ELS LLAURADORS DEL PAÍS VALENCIÀ

A LA FI DE L’EDAT MITJANA

Pau Viciano

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXVI Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2009), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya, de Publicacions de la Universitat de València i de la revista L’Avenç . El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Sebastià Serra, Antoni Furió i Agustí Alcoberro.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Pau Viciano Navarro, 2012

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2012

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Il·lustració: Collita de pastanagues, imatge del Tacuinum Sanitatis , d’Ibn Butlan de Bagdad (s. XI)

Còpia de la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4.182

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9030-6

Als meus germans i cosins,

en record d’aquells estius

sense horaris ni obligacions

en què botàvem sèquies

a l’alqueria de Villamargo

...en la cosa pública havia cap, e aquest és aquell qui ha lo regiment o senyoria; los ulls e les orelles són los jutges e els oficials; los braços són aquells que defenen la cosa pública, ço és los cavallers e los hòmens d’armes; lo cor són los consellants; les parts generatives són los preïcants e informants; les cuixes e cames són los menestrals; los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l’exerciten per llur ofici tostemps.

FRANCESC EIXIMENIS, Lo Crestià .

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

1. UN PAÍS SENSE PAGESOS

Terra de llauradors

Treballar per a un amo: jornalers i mossos

Els altres camperols: hereters i eixarics musulmans

2. UN MÓN CAMPEROL COMPLEX I DESIGUAL

Llauradors en el regne d’una ciutat

Indígenes i colons: els orígens d’una fractura decisiva

El pes discriminador de la senyoria

Què en queda, del dualisme?

3. KULAKS I LLAURADORS POBRES

La desigualtat en una pagesia sotmesa

Llauradors rics i llauradors pobres: els límits de la diferenciació pagesa

Hi havia una única classe camperola al País Valencià medieval?

4. SOTA UN MATEIX SOSTRE

Els marcs socials de la reproducció biològica

Fecunditat i arrelament comunitari

Casa i model familiar

Del grup domèstic a la parentela

5. L’ACCÉS A LA TERRA I LA FORÇA DE TREBALL

Dots i donacions nupcials

Entre l’herència i el mercat

Treball familiar, jornalers i arrendataris

Els mossos: una ampliació de la mà d’obra domèstica

6. LA PETITA EXPLOTACIÓ: UNA BASE PRECÀRIA DE LA PAGESIA

Unes heretats esmicolades

L’hegemonia i la diversitat dels cereals

Equipament i tècniques

Una horta d’alts rendiments

7. ELS MERCATS: ESTÍMULS I CONSTRICCIONS

La terra com a mercaderia

Animals i cereals

Mercat del crèdit i endeutament camperol

Innovació agrària i comercialització: una relació complexa

8. ELS MARCS D’ENQUADRAMENT I DE DOMINACIÓ SOCIAL

La senyoria: més enllà de la sostracció

El poder municipal en unes comunitats jerarquitzades

Sant Martí i el dimoni o les formes de la resistència pagesa

APÈNDIX

BIBLIOGRAFIA

TAULA DE SIGLES

Un cavaller del segle XV, Joanot Martorell, posava en boca d’un personatge del seu Tirant lo Blanc aquest elogi literari de València i del seu regne: era un país tan fructífer –deia–perquè, orientat a llevant, rebia els reflexos del sol que mar enllà il·luminava, ni més ni menys, que el paradís terrenal, «e d’ací li ve –concloïa– tot lo bé que té». La fertilitat d’aquesta terra era, doncs, un regal de Déu. O de la natura. Ara bé, per aquella mateixa època, els jurats de la ciutat escrivien una altra mena de prosa, sens dubte més realista. En 1423 adreçaven una carta a la reina on descrivien un país amenaçat constantment per la sequera, que tot just podia subsistir gràcies als regadius. Els jurats lloaven, així, «los grans e sobrechs treballs e enginys dels hòmens culturants aquelles [terres írrigues]». Lluny de confiar la fertilitat de la terra en la natura, aquesta «és subvenguda per los treballs e arts dels hòmens». Les terres valencianes eren un paradís, però un paradís artificial. Pocs elogis trobarem, venint d’uns prohoms burgesos, com aquest que els dirigents de la ciutat adreçaven als llauradors, als cultivadors i constructors de l’horta. Fins i tot Francesc Eiximenis, en la seua lloança desme-surada de la ciutat i del regne, en destacava la varietat de la producció agrícola, però a penes deia res dels qui treballaven la terra. Els pagesos apareixien en els seus tractats com a tòpics del menyspreu i la desconfiança urbana, o com a una peça del cos social, la més baixa en tots els sentits, la base sobre la qual descansava tota la pesada còrpora d’aquella societat. Els camperols eren, així, «els peus que calciguen la terra».

Ja fa més de vint-i-cinc anys que els medievalistes valencians van començar a prestar atenció als llauradors, a un món rural que començava a estudiar-se seguint no sols una voluntat de renovació científica, sinó també la consigna civil llançada per Joan Fuster: escriure la història de la mediocritat, de la gent comuna, del treball i de la vida quotidiana. Era l’època en què una nova història local i l’impacte dels peasant studies i de les grans tesis regionals franceses dirigia la mirada dels joves historiadors cap als pagesos i els paisatges de les comarques rurals. Les preocupacions, les idees i les dades que conformen aquest llibre són fruit d’aquest llarg itinerari historiogràfic, del que s’ha anomenat «escola valenciana» de medievalistes i que ja compta almenys amb dues o tres generacions. Des dels treballs pioners d’Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot, són molts els terrenys que han estat explorats amb major o menor intensitat i constància. En aquest sentit, una part almenys dels desequilibris que podran apreciar-se en el llibre, la tensió entre els estudis empírics disponibles i la voluntat d’interpretació, reflecteixen l’estat d’una recerca que encara presenta zones de penombra i llacunes. Però, sobretot, aquesta obra, que no és una síntesi acadèmica ni un simple manual, ha estat possible i té sentit gràcies als avanços que durant les darreres dècades ha experimentat la història rural de l’edat mitjana. Se situa així en el solc d’obres com Terra de feudals , un llibre de Ferran Garcia-Oliver que, el 1991, arriscava un primer i documentat balanç interpretatiu del món rural valencià. El seguirien altres obres de conjunt, acadèmiques o divulgatives, fins arribar a una densa síntesi col·lectiva com és el volum sobre l’edat mitjana de la Història agrària dels Països Catalans , que aparegué el 2004 coordinat per Josep Maria Salrach, on col·laboraven autors com Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i el valencià d’adopció Thomas F. Glick.