Pau Viciano Navarro - Els peus que calciguen la terra

La visió organicista, doncs, no sols legitimava la posició d’inferioritat econòmica i social dels llauradors, sinó que tendia a reassignar-los les connotacions negatives que tenia el terme «pagès». Això ho tenien molt clar els cavallers: una manera d’insultar-se en les lletres de batalla era acusar l’adversari de descendir de llauradors. A l’inici del segle XV, Joan de Vilaragut gosava difamar un membre d’un llinatge baronial com Pere Pardo de Lacasta proclamant –cosa evidentment falsa– que «notori és a tothom que vostre pare ha cavat, podat, laurat e fet tot ofici de laurador, e d’açò ha hòmens en la plana de Borriana, hui vius, qui l’han vist». 17 Fins i tot fora dels cercles aristocràtics, aquesta connotació degradant que, almenys de manera latent, conservava la condició de llaurador podia s’usar-se, en les processos judicials, per desacreditar els testimonis de la part contrària. En els plets entre comunitats formades majoritàriament per llauradors, el terme no podia tenir un caràcter globalment desqualificador, però els homes de lleis urbans associaven a l’ofici d’agricultor qualificatius que refermaven la rusticitat i la manca d’enteniment que, d’alguna manera, a ulls dels ciutadans, podien estar implícits en el terme «llaurador». Així, en 1381, els advocats de la ciutat de València rebutjaven el testimoniatge dels veïns de Sueca, en la causa que enfrontava la capital amb la senyoria d’aquella població, al·legant que «són hòmens lauradors e il·literats e fort grossers seu idiotes». 18 Tanmateix, des de la ciutat també s’afavoria una dignificació de la condició de llaurador en l’as-similar-la a una categoria socioprofessional, entesa com un «ofici» o una «art», que permetia integrar els treballadors de la terra en l’entramat de la societat urbana. Seguint el model de les activitats artesanals, en el segle XV es redactaven contractes de treball o d’aprenentatge sota la forma jurídica d’ afermament que es referien a l’« arte agriculture » o a l’« officium agriculture ». 19 És més, els llauradors de València –juntament amb els hortolans– estaven organitzats en una confraria des de 1283 i, a partir de 1329, participaven de manera corporativa en el consell, al costat dels representats elegits per la resta d’oficis. 20 També a Barcelona existia des del segle XIV una confraria de «lauradors, ortolans e cavadors» i el mateix succeïa en una altra ciutat com Lleida, on hi havia un major pes de les activitats agràries. 21 En el cas de València, el reconeixement institucional no anul·lava la jerarquització dins de la societat urbana, on els llauradors, tot i organitzar-se formalment com un ofici corporatiu, tendiren a veure’s relegats per darrere dels menestrals. Això es palesava en el lloc cada vegada menys honorable que se’ls assignava, durant la primera meitat del segle XV, en la processó del Corpus, que no debades era la millor representació simbòlica de la societat urbana. 22 De fet, la presència de llauradors entre els oficis urbans no deixava de representar una certa anomalia. Quan, l’any 1459, amb motiu de l’entrada de Joan II a València, desfilaren totes les corporacions davant el rei, el cronista remarcava la vistositat de les robes, l’ordre i la bellesa dels espectacles dels diferents oficis artesanals, mentre que dels treballadors agrícoles sols es deia que «vengueren la gran multitud dels llauradors, anant llaurant e sembrant e fent algunes coses de riure». Només un altre col·lectiu professional potser encara pitjor considerat, els pescadors, tingueren un comportament burlesc, també «fent coses de riure». 23 Ara bé, el panorama era molt diferent en les viles on els llauradors suposaven una gran part del veïnat –fins i tot la majoria– i on els camperols acomodats, sovint emparentats amb notaris i mercaders, formaven part dels cercles dirigents. Aquests prohoms llauradors no feien riure: pertanyien a confraries com la de Sant Miquel, a Castelló, que el dia del Corpus desfilava en el lloc més preeminent. 24 En qualsevol cas, amb major o menor reconeixement corporatiu, la categoria social de «llaurador» no era equiparable a la d’un ofici artesanal qualsevol, sinó que tenia un sentit que englobava tots els treballadors de la terra, per contraposició al conjunt dels menestrals i als professionals urbans.

Hi havia, però, un altre ús més restrictiu del terme llaurador, el que indentificava el parcer –normalment mitger–en les cessions de terra a «llauró» o «llauraó». En aquest cas, no es tractava d’una categoria socioprofessional sinó d’un concepte jurídic en un determinat tipus de contracte agrari. Ja en 1276, en l’arrendament d’unes terres en l’Alcúdia, alqueria de Cocentaina, el parcer –en aquest cas un camperol musulmà– es considerava llaurador, ja que es referia a «la terra que él laurà», en el sentit de dur-ne a terme l’explotació. En 1277 el mateix propietari, que «donà a laurar» unes terres, reclamava que l’arrendatari realitzàs els treballs «axí com laurador deu fer». En aquest mateix sentit, les referències, en 1290, a un titular de terra «e sos lauradors» pot remetre a aquesta mena de contractes, encara que també podria al·ludir a altres formes de treball dependent. Més explícit és el cas del venedor d’un camp, situat a la mateixa vila, que en 1295 s’havia compromès a lliurar-la al comprador «enaxí qu·él que s’avendria ab lo laurador qui aquel [troç de terra] laurava». 25 Aquesta figura jurídica del «llaurador» com a mitger seria objecte de diverses reglamentacions municipals durant els segles XIV i XV. Les ordenacions de Gandia contraposava el «laurador de miges ne de certa part de fruyts» al «senyor de l’alqueria o terra ab qui lauraran». 26 De manera semblant, la normativa emanada dels jurats de Vila-real, quan afectava a la terra tinguda «a llauró», es referia als contractants com «el dit llaurador e lo senyor de la terra». 27 A Castelló, l’establiment «De les terres que seran donades a lauró», identificava el parcer com «lo llaurador [que] tendrà algunes terres a miges o certa part de fruyts». 28 De manera que podia succeir que aquests «llauradors» o «agricultors», entesos com a denominació jurídica d’una de les parts contractants, en realitat no fossen sempre camperols sinó que es documenta també algun artesà d’ofici. 29

Al costat de l’abast genèric, com a equivalent de pagès o camperol, i del més concret de parcer, el mot llaurador també conservava un altre significat restrictiu, més tècnic, lligat directament al procés de treball, a la feina de llaurar. Així, el llaurador podia ser tant un jornaler que es llogava per menar l’arada com un camperol, relativament benestant, que disposava d’animals de tir i dels instruments de llaurada corresponents. Les dues accepcions poden rastrejar-se en les ordinacions municipals de viles i llocs rurals, i fins i tot a la ciutat de València. En una disposició de l’inici del segle XIV, els jurats de la capital reglamentaven la jornada laboral de cavadors i podadors de vinyes, però n’excloïen explícitament d’altres jornalers com «lauradors o obrés d’orts ne de camps», 30 cosa que indica que ací «llaurador» identificava un treballador assalariat. Els fons notarials també aporten contractes de treball –per dies o per temporades– on els «lauradors» constitueixen un tipus d’assalariat dedicat a una tasca concreta, al costat d’altres com «bracers», «obrers d’orts e de camps», «cavadors», «podadors», «exarmentadors», «segadors» o «collidors». 31 A aquests assalariats es referia sens dubte Ausiàs Marc quan deia: «Tot llaurador és pagat del jornal». 32 Però en altres contextos el mot designava els camperols que tenien bous o altres animals de labor per a treballar la seua pròpia explotació. El justícia de Cocentaina prenia en 1275 una resolució, precisament sobre els bous de llaurada, que anava dirigida a qualsevol « christianus laborator vel sarracenus laborator ». 33 Ja al segle XV, els jurats de Llucena establien que «tot laurador vehí dels llochs de la tinença (...) per cascun parell de bous que lauren, puguen tenir mija cafiçada de terra per coltiva». 34 També des de la perspectiva dels senyors, els llauradors podien ser una categoria concreta dins de la pagesia, definida per la disponibilitat d’animals i d’arada. Així en les corts de 1428, els nobles argumentaven que els seus vassalls «quasi tots són lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», ja que «tenen un legó ab què caven, e un aladre ab què lauren o un altre artifici ab què facen faena». 35 Es tractava, doncs, d’una diferència a nivell tècnic, per la possessió d’instruments de treball, però també implicava una certa diferenciació econòmica, lligada a l’adquisició de l’arada i dels animals, al seu manteniment i, sens dubte, a l’extensió de terra treballada. Ara bé, una altra qüestió és si aquests «llauradors» formaven una categoria social, un estrat superior de la pagesia per contraposició a una massa de camperols desproveïts d’animals de llaurada i reduïts, en la pràctica, a la condició de jornalers al servei dels seus veïns acomodats.