Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Si bé la primera part de l’estiu està més relacionada amb l’acció i amb la faena (juny i la corbella o la falç al puny) i amb la collita del forment (la qual prossegueix en juliol), la segona (agost i setembre), ja ho estan més bé amb el declivi de les hores de sol, amb el most (com ho mostren molts refranys d’agost) i a la verema (ben clàssica del mes de setembre i, puntualment, també de les primeres setmanes d’octubre). Tot això explicaria per què, en paraules de Francisco Javier Fernández, en la primavera i en l’estiu, “En España y en casi todas partes, dentro de las coordenadas de la cultura occidental sobre todo, se creía que (…) estaba situado el momento álgido de la fecundidad vegetal y animal” (p. 411).

En canvi, per a aquest estudiós de la religiositat medieval, “El tercer ciclo de este calendario de inspiración agraria, situado cronológicamente en los últimos meses del verano y en los umbrales del invierno, es lógicamente el relacionado con las labores de recolección, un período decisivo para la subsistencia de sociedades dependientes primordialmente de la tierra” (p. 411). I és que, sobretot, des de setembre (i més, quan encara no estava present el canvi climàtic que ara vivim), les persones ja miraven més de cara a l’hivern, a la roba de mànega llarga i d’entretemps, o bé al retorn a la preparació per a l’any següent i a una acció més passiva, i apareixerien, com ara, la festa de Tots Sants (amagar el ventall i traure els guants 7, 1 de novembre) i d’Advent (les quatre setmanes anteriors a la celebració del dia de Nadal, 25 de desembre). Sobre el tema del calendari agrícola, ja en parlarem, de manera més esplaiada, en l’apartat “Els llauradors”.

Així mateix direm que, amb unes paraules molt encertades sobre la idea de festa, i amb què estic d’acord, Francisco Javier Fernández parla d’un “folklore de cada pueblo, con elementos muy repetidos y con valencias y capacidades significativas en todas o casi todas las culturas que se resisten a ser circunscritas en épocas o períodos históricos ‘clásicos’ y cerrados” (p. 412).

I, finalment, per a entendre millor l’esperit amb què es celebraven festes religioses com la dels Sants de la Pedra (i, si més no, fins a ben avançat el segle XX, sobretot, per la gran influència que tingué la filosofia de l’aplicació de les línies a seguir que sorgiren del Concili de Trento), inclourem unes paraules tretes del llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII” 8, títol amb què Emili Casanova (per mitjà de la transcripció, del 2002, d’una obra de Josep Esplugues, “Per a el bon govern de esta església” 9, lingüísticament adaptada), exposa unes memòries d’un mossén valencià del segle díhuit, Josep Esplugues (1705-1787), qui feu de rector de Montaverner (la Vall d’Albaida) entre 1731 i 1787 i que, a més, es mostrà a favor del valencià. En aquesta obra, hi ha una introducció que aporta informació molt interessant, sobretot, perquè ens presenta una visió diferent del segle de les Llums: “El concurs i la alegria fonc universal. En lo poble es discorria que a penes faltaria algú a esta funció tan desitjada. Tots vitorejaven al temps de clavar eo assentar la primera i demés pedres 10fent-se harmonia entre el cor que cantava el psalm i el comú de grans i xics que vitorejaven, ni faltà concurs de forasters de pobles circumveïns que, noticiosos de esta funció, acudiren i celebraren juntament en los veïns. També es despararen molts trons de arcabussos i escopetes per a que tot ajudara i fóra major i més publicada la festa. Començada ja la obra i desahogada la alegria que mostraren en sos vítors i llàgrimes de no pocs ànimos devots i piadosos, entonà allí el retor en acció de gràcies el himne Te Deum Laudamus que continuà el cor cantant hasta entrar la processó hasta el altar major de la església a on concluït digué el retor les oracions pròpies de acció de gràcies de la Mare de Déu, dels Apòstols Titulars i dels Sants Màrtirs Patrons 11, en què es donà fi a la funció” (p. 131).

1. Els sants Abdó i Senent també són coneguts, popularment i en molts llocs, com “els Sants de la Pedra” i, en diverses poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

2. En valencià, Edat Mitjana. Tradicionalment, en els estudis relacionats amb la Història, es coneix com Edat Mitjana el període que va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (any 476) a la caiguda de Constantinoble, la capital de l’Imperi Bizantí (en l’any 1453), imperi que havia sorgit arran de la divisió de l’Imperi Romà en dues parts.

3. “Sants Abdó i Senén. Festa Major del Terme. Patrons de la Pagesia i del Terme de Banyoles i comarca. Dies 28, 29 8 30 de juliol de 2018”, és el títol complet. Agraesc la col·laboració de Miquel Rustullet Noguera, qui me l’envià per correu, pocs dies després de la celebració de les festes. El nom de Terme fa referència a una de les zones de la ciutat de Banyoles, població situada en el Pirineu català.

4. Agraesc la generositat de Josep Dionís Martínez, u dels autors del llibre, qui me’n donà un exemplar per correu, en el 2018.

5. Forma d’entendre el món i la vida.

6. Bigarrat, barrejat, diversificat.

7. Un dia vaig oir com un home gran, deia “Per Tots Sants, amaga el palmito i trau els guants”. “Palmito” és una paraula castellana que, d’acord amb el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, s’utilitza en tot el País Valencià. Significa “ventall”.

8. Farem ús d’aquest llibre, editat per la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002, en més d’un apartat de la recerca. És una recopilació d’Emili Casanova en què hi ha molts escrits de Josep Espluges, la gran majoria en valencià i relacionats amb la parròquia de Montaverner, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

9. El títol que de l’obra del capellà, que visqué entre 1705 i 1787, és “Per a el bon govern de esta església, llibre de la Església parroquial dels Sants Apòstols Zebedeus Sant Jaume i Sant Juan, del poble Montaverner, de la retoria, benifets, cofradies. Historia de la renovació del temple, depòsit i expressió de sos gestos en comptes de cada any”, com veiem després de la introducció i d’alguns comentaris inicials d’Emili Casanova, qui realitzà la transcripció i tot.

10. De la reforma de l’església de Montaverner.

11. Es refereix als Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

B) EL MÓN AGRÍCOLA, LA VIDA QUOTIDIANA I LA RELIGIOSITAT POPULAR (SEGLES VIII-XIII). ELS LLAURADORS. EL TERME LLAURADOR

Per a tractar aquest punt, hem recorregut, principalment, a part del llibre “El comú català. La història dels que no surten a la història” , de David Algarra Bascón i publicat per Potlach Ediciones, en el 2015, de qui rebí permís per a reproduir-ne part, així com del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal i publicat per Eumo Editorial junt amb Pagès Editors, en el 2005, ja que contenen informació molt interessant referent a l’època en què està centrada la decisió de l’abat Arnulf, del Monestir d’Arles (el Vallespir), a mitjan segle X, i perquè, a més, ens permeten conéixer millor la societat d’aleshores, bona part de la vida quotidiana en el Pirineu català i a què es dedicaven els qui hi vivien (tant en la part de lo que ara és Catalunya com la de l’actual zona de la Catalunya del Nord), etc.

Començarem dient que, en aquesta zona del Pirineu fou on, en bona mida, es creà lo que ara és la cultura que n’hem rebut per mitjà de la repoblació que tindria lloc segles després, amb l’establiment de catalans i d’aragonesos (principalment, de catalans) en el Regne de Mallorques i 124en el Regne de València. A hores d’ara, quant al Regne de València, es parla d’un 80% si fa no fa de catalans que s’establiren.