Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

— ¿En qué trabajas?

— Jo, oficialment, soc pensionista, però, lo que sí que estic fent, des de fa quasi tres anys, és un estudi sobre uns sants que la seua devoció està molt estesa en Catalunya, en les Illes Balears, en el País Valencià i en una part d’Aragó que està al costat de Catalunya. Són una pervivència de lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, llengua que es parla en eixos territoris. Podríem dir que “treballe” d’historiador, de recopilador de la cultura popular.

— ¿Aquí, en tu casa? ¿Aquí trabajas?

— Sí, podríem dir que sí. Però, per a investigar i per a accedir a més informació, isc de casa i, per exemple, consulte llibres que estan en la biblioteca, pregunte a persones de la família o a moltes més. I, a més, també telefone a persones que conec o que m’han enviat informació per Internet com també a editorials.

A més, des de que ja portava uns sis o set mesos, entrí més en el tema de lo matriarcal, perquè vaig descobrir que hi havia una relació directa amb la cultura grega, amb la deessa grega de l’agricultura (Demèter). I, després, vaig veure que també n’hi havia... amb la cultura romana i amb el mitraisme, una religió de què agafà molt el cristianisme, quan passà a ser la religió oficial de l’Imperi Romà.

— Interesante.

— Sí, la veritat és que sí. A banda que no esperava que, a través de comentaris de persones de Catalunya, de les Illes Balears i d’ací, valencianes, aplegàs a deduir que, allò de “La maté porque era mía” (que tant es diu en castellà, almenys, ací, en Espanya, perquè forma part de la visió castellana de la sexualitat), entre aquestes persones, això estava molt mal vist, fins al punt que, en les seues relacions amb la parella (i en la seua visió sobre la sexualitat), si bé és la dona qui mana, també és cert que, en les parelles valencianoparlants, la dona atorga moltíssima llibertat a l’home i, per una altra banda, l’home no la tracta com una andròmina, com un trasto, com si la dona fos una espècie de propietat privada de l’home.

La dona, procedent de Colòmbia, estava al·lucinada i, igualment, oberta, sentia una curiositat que jo no havia vist abans en ella.

¡Quina vitalitat i quina obertura tenia hui la dona! ¡Quina evolució i cap a posicions més obertes i amb encert, més suaus!

¡Jo estava flotant!: ella i jo anàvem cap al demà i, com es sol dir, com a bons germans. Si més no, germans en el sentit de receptors a persones amb altres formes de ser i que no tracten de tombar cap persona.

I ara sí, sense més preàmbuls, passem a l’estudi.

Alaquàs, 3 de març del 2020.

A) DEFINICIÓ DE FESTA

La paraula festa té el seu origen en el llatí tardà festa, plural de festum, és a dir, “festiu”, el qual prové de l’arrel de feria, això és, “dia de festa”.

Amb aquest terme, ara en el camp antropològic, fem al·lusió a una solemnitat amb què es commemora el record o l’escaiença d’un esdeveniment important del passat o per a subratllar la transcendència d’un fet actual, i que dona esplai a la gent.

En segon lloc també l’emprem per a parlar del dia en què l’Església o altra religió celebra solemnement la memòria d’un sant, d’una santa, de la Mare de Déu, d’un misteri, etc.

Finalment és un acte col·lectiu o, fins i tot, un dia o més, en què s’aprofita el record del passat per a viure en comunitat i, així mateix, per a acollir a persones procedents d’altres barris, poblacions, països, cultures, etc., bé en un barri, bé en una població, bé en un espai geogràfic més gran, acompanyat d’activitats cultuals, espirituals, joioses, musicals o, per exemple, culturals, u dels objectius de la qual és manifestar la identitat del col·lectiu o de la població, crear fermesa i esperit comunitari i, fins i tot, transmetre-la a les generacions següents i mostrar-la a les persones que provenen d’altres poblacions i de cultures diferents, mitjançant una actitud de tolerància. Com llegim en l’article “La Festa Major” ( https://www.diba.cat/web/exposicio-la-festa-major), escrit -per Bienve Moya, estudiós de la cultura catalana, en la web de la Diputació de Barcelona, “la festa és una eina bàsica per a la socialització de les generacions i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials.

(...) cada comunitat local, generalment en funció de la seva dedicació laboral, solia estar sota la protecció d’un sant o altre.

Així, on [= en] les poblacions on l’horta era la dedicació predominant, és habitual trobar festes majors dedicades a sant Abdó i Senén (sant Nin i Non 1), sants protectors dels hortolans (...). Cal dir, però que avui, allò que més celebrem en les nostres festes majors, embolcallat en aquest paquet simbòlic i al·legòric memorial, és la pròpia existència de la vila com a xarxa de relacions dels seus ciutadans i ciutadanes”.

A més, en paraules tretes de l’entrada “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”, sobre el significat de les festes, i que parlen sobre què les afavoreix i sobre el sentiment d’identitat, hi ha que “Sense rauxa no hi ha possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa. Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans.

(...) És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits.

(...) Identificar-se amb la festa és un elements de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència”.

A tot açò, afegirem que, en paraules de Francisco Javier Fernández Conde, en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “En los ambientes culturales conocidos, tanto en la Antigüedad como en el Medievo 2, la fiesta ha sido, y sigue siendo, el tiempo sagrado por excelencia. La fenomenología de lo sagrado y de la religiosidad describe siempre las celebraciones festivas, con una cronología fija en los calendarios vigentes, reproduciendo, con mayor o menor claridad, la capacidad creadora de los ‘primeros tiempos’, aquel período mítico o ‘histórico’ en el que la divinidad había desplegado sus infinitas virtualidades creadoras” (p.409).

Aquest “temps sagrat”, que abans del triomf del capitalisme era molt extens i, fins i tot, ocupava una part important dels dies de l’any, abraçava, per exemple, moltes festes agrícoles relacionades amb l’any com un cicle (detall propi del model de vida que predominava, el matriarcalista) i que, a hores d’ara, han donat pas, en molts casos, tant a la introducció de festes de caràcter civil, com a l’ajornament d’aquestes festes religioses fora dels dies històrics (per exemple, amb la finalitat d’acollir més persones, com ara, en zones rurals on a penes hi ha habitants que residesquen contínuament, com ha ocorregut, en més d’una població, amb la dels Sants de la Pedra), com al tractament d’aquestes festes, sobretot, des de la part lúdica, de manera que deixen a banda, en més d’un cas (i, com a resultat d’un ambient menys religiós i menys obert a lo mitològic i a lo matriarcal), el fons religiós.

En aquest sentit referit a la festa i al seu caràcter religiós, en un missatge que m’envià Bienve Moya (per correu electrònic, l’11 de gener del 2019), hi ha que “La Festa, tal com l’entenem nosaltres (i els nostres correligionaris), té, encara, molt de religió, entenent-nos, de religió antiga (...).