Francesc Grau Viader - Dues línies terriblement paral·leles

—Com és que el porteu així? —varen preguntar-nos, estranyats de la posició anormal del ferit, uns portalliteres que s’ensompegaren a passar pel nostre costat.

Què els havíem de dir si nosaltres érem els primers sorpresos? No els vam tornar resposta. En realitat no sabíem com excusar-nos.

Van ajudar-nos a col·locar-lo en la posició correcta i, quan el vam tenir de cara enlaire, un dels portalliteres l’inspeccionà breument.

—Aquest noi se us ha ofegat! —va dir. I en veure la nostra cara de consternació s’afanyà a aclarir, segurament per no carregar el mort a la nostra consciència—: De fet tampoc no s’hauria salvat. Porta unes ferides molt greus i no hauria resistit aquesta espera. —Alçà les mantes d’algunes lliteres, els ocupants de les quals es mantenien silenciosos—: Ho veieu? —va dir—. El qui no crida és senyal que ja és mort.

—Què hem de fer, doncs? —vaig preguntar-li, assenyalant la llitera que havíem carretejat tan inútilment.

—Porteu-lo darrere de la masia, aboqueu-lo en una de les piles que hi trobareu i aneu a cercar-ne un altre.

En Barceló es negà rotundament a fer res del que ens havien recomanat. No volgué acompanyar-me a abocar la llitera ni vaig poder convèncer-lo d’anar a recollir cap més ferit. Tot i que ell no m’ho va dir, jo crec que, en el fons, es considerava responsable de la mort d’aquell noi i no va voler repetir l’experiència.

Aquest matí el caporal més antic s’ha fet càrrec de la companyia i ha passat llista. Un silenci dens, anguniós, seguia la majoria dels noms que anava cantant. De tant en tant, després de moltes pauses, algú exclamava: «Present!». Jo he estat dels pocs que ho he cridat quan he sentit el meu nom. Sí, avui encara he pogut fer-ho. Però, fins quan? Quin dia el meu nom anirà seguit d’un silenci com el que, aquest matí, acompanyava el de tants companys?

L’esquadra, aquella «partícula gairebé indivisible» de la qual parlava l’altre dia, ha quedat esmicolada. Ja falten en Garriga, en Banús i en Casadevall. Quasi no havíem tingut temps d’ocasionar-nos tibantors, conèixer-nos gaire bé ni crear una amistat massa profunda.

—És possible que algú, que encara hi pot haver dispers, s’incorpori més tard —ha dit el caporal, per tal que la migrada formació no resultés tan commovedora.

Uns soldats del nostre batalló han tingut notícia que el capità metge que l’altre dia abandonà el lloc de socors rondava per aquests voltants. Han fet una batuda i l’han capturat sense que oferís resistència. Encara més: mentre el duien detingut al comandament del batalló, l’home s’ha disculpat dient que lamentava tot el mal que havia ocasionat amb la seva fugida.

Immediatament el comandant, el comissari i algun oficial que es trobava casualment al lloc de comandament s’han constituït en consell de guerra. Ha estat joc de poques taules. En cosa de mitja hora escassa, el capità metge ha estat jutjat, condemnat i executat. S’ha fet formar el batalló i el comandant ha demanat voluntaris que volguessin portar a cap l’execució. Un grup nombrosíssim ha sortit de la fila. El comandant n’ha assenyalat uns quants, a l’atzar, i ha quedat format el piquet. En Barceló, que també ha sortit voluntari, ha estat un dels elegits. Jo he pogut evadir-me mentre es feien els preparatius, i quan ha sonat la descàrrega ja era qui sap on.

—Que consti que he apuntat sense parpellejar i sense que em tremolés gens el pols —m’ha explicat, més tard, en Barceló—. He disparat ben bé a consciència. Quan premia el gallet he pensat en aquell noi que se’ns morí a la llitera i en tots els altres que perderen la vida per falta d’assistència i m’ha semblat que els feia una mica de justícia…

Estem acampats prop del Tarròs, un poblet que darrerament ha adquirit gran renom per haver-hi nascut Lluís Companys, actual president de la Generalitat de Catalunya.

Després de la fracassada ofensiva dels sectors de Tremp i Balaguer, les divisions que hi van participar van ser retirades del front i portades a refer-se a la rereguarda. Pel que he sentit dir, totes van rebre de valent. Jo calculo que, del nostre batalló, ens n’hem salvat una tercera part. Pel que fa referència a la meva companyia ens hem quedat sense cap oficial. Els qui no van morir durant el combat estan ferits a l’hospital. En Tíller, que en un principi s’havia dit que era mort, es troba ferit a l’hospital de Manresa. Avui, per cert, he rebut una carta seva molt simpàtica, en la qual felicita tots els components del seu escamot—«sense excepcions», remarca—per la valentia que vam demostrar, sobretot si tenim en compte les condicions desfavorables que vam haver de suportar. Més endavant fa una referència emocionada als qui van morir durant l’atac. Si bé no els sap amb exactitud, diu que ja s’imagina que foren molts; «massa», subratlla. Amb l’optimisme que el caracteritza, m’explica que el tracten a cos de rei; que tothom es desviu per a fer-li l’estada agradable; que les infermeres, angelets vestits de blanc, són les mosses més ben plantades de tot el Cos de Sanitat. N’hi ha una, especialment, que li té el cor robat. Està tan engrescat amb aqueixa noia, que ha decidit passar la convalescència —una espècie de permís que s’acostuma a donar als qui deixen l’hospital— a Manresa mateix. Així podrà estar més dies al costat de la infermera. Gairebé dedica més de mitja carta a parlar-me de la noia, senyal inequívoc que deu estar-hi força interessat. Diu que li va fer molta gràcia quan s’assabentà que jo havia plantat cara als feixistes i els havia cridat que Déu havia fugit de la Sentiu. Acaba la carta donant-me records per als supervivents de l’escamot i diu que, malgrat la infermera, té moltes ganes d’incorporar-se per abraçar-nos a tots.

Diàriament s’incorpora gent nova als batallons. Es tracta d’homes de les darreres lleves cridades a files i de nois, de lleves diverses, que tenen algun defecte físic pel qual havien estat destinats a serveis auxiliars. Es veu que s’ha fet una nova tria. Les conseqüències de la desafortunada ofensiva comencen a notar-se. Cada vegada es garbella la gent amb un sedàs de teixit més clarer de forma que quasi tothom hi passi. La meva esquadra, que després de l’atac havia quedat reduïda a en Barceló i jo, s’ha vist augmentada amb la recent incorporació d’un home de vint-i-vuit anys, que anomenem l’ Avi , i un vailet que es diu Dalmau, de la lleva del 39, de parlar calmós i caminar cansat, el qual té els peus lleugerament plans. Només ens falta un caporal per a tenir l’esquadra completa.

Es pot dir que no fem res. La falta d’oficials i sergents ens lliura de tota mena d’instrucció. Ens passem el dia ajaçats dormitant al so cadenciós de les cigales que, com nosaltres, gandulegen a l’ombra, no gaire densa ni massa reconfortant, de les oliveres davall les quals estem acampats. A poca distància, una processó de pollancs, verds i ufanosos, marquen el curs del canal d’Urgell. Cada migdia baixem a banyar-nos-hi. Ens deixem portar pel corrent, tan ràpid ací, i anem a parar qui sap on. Aleshores tornem enrere per un caminoi que hi ha dalt del marge. Com que ens banyem a pèl, mai no falta un bromista que crida: «Una dona!», i això ens obliga a llançar-nos a l’aigua tèrbola del canal perquè la seva intransparència tapi les nostres vergonyes. L’altre dia, cansat de capbussar-me en va, no vaig fer cas del crit, tantes vegades repetit, i em vaig topar amb una dona d’uns vint-i-cinc anys, la qual, en veure’m d’aquella manera i un cop vençut l’estupor inicial, esclatà a riure com una boja.

Aquest matí el comissari d’una altra companyia —el nostre va desaparèixer durant el combat— ha vingut a fer-nos una xerrada. Ell n’ha dit «instrucció teòrica». Era un home amb aspecte pagès, de posat tranquil i caràcter obert, i ens ha autoritzat a parlar amb tota llibertat. En Barceló ho ha aprofitat per a buidar tot el que portava al pap. Ha començat fent retret de la tàctica emprada en aquella ofensiva que el comissari n’ha dit «ofensiva de maig».