Francesc Grau Viader - Dues línies terriblement paral·leles

—Que ningú no es bellugui! —he sentit que cridava en Tíller des de la part més alta de la pila—. Si tothom s’està quiet és impossible de distingir, des d’aquella alçada, si som macos de debò o es tracta d’un engany.

Els avions —no sé quants devien anar perquè jo era un dels feixos de baix i, posat a no moure’m, ni respirava— han fet una passada per sobre nostre. Després, donant la volta, han tornat a sobrevolar-nos. No deuen haver descobert l’enganyifa i han descarregat les bombes en un bosc allunyat sota els arbres del qual no hi havia ningú amagat.

Una vegada passat el perill, els «homes marges» i els «homes feixos» ens hem posat en marxa cap on tenim instal·lat el campament.

Vet ací de quina forma tan estranya hem jurat bandera!

*Defensa Especial Contra Aeronaus. (N. de l’A.)

Si sabéssiu com temo l’horabaixa! La temo perquè cada tarda, en vesprejar, m’entra una nostàlgia immensa; una enyorança indescriptible. Quan plou, perquè la pluja em recorda la mare, dreta darrere els vidres de la balconera, esperant el meu retorn. Quan el dia és clar, perquè el sol ponent em porta al pensament els capvespres del meu poble i, en evocar-los, em semblen els més meravellosos del món. I quan la tarda llangueix ennuvolada i trista, com avui, perquè m’ho rememora tot a la vegada: la mare, el pare, els companys, el poble i la placidesa d’unes vesprades en pau que, lluny de casa, se m’afiguren terriblement remotes. I, sense llàgrimes als ulls, ploro per dintre.

Cada dia ens apropem més a la primera línia. Abans el soroll que ens arribava del front era un brogit confús; resultava impossible de discernir les armes que l’ocasionaven. Ara, mentre estic escrivint, ja distingeixo clarament el repic de les metralladores, els trets que disparen els fusellers i uns altres espetecs més potents que deuen ser provocats per l’explosió de bombes de mà i morters. El que no puc endevinar, encara, és si aquella metralladora que canta «nas-de-bar-ra-ca-pel-noi» és nostra o bé pertany a l’enemic. Em fa l’efecte que això és degut a la falta d’experiència, perquè en Tíller coneix amb seguretat quines són les armes que disparen i el punt exacte d’on provenen els trets.

—No es tracta de cap metralladora —diria en Tíller, si pogués llegir el que he escrit—. És un fusell metrallador i està situat sota mateix d’aquella penya.

La instrucció s’ha intensificat darrerament. És més de tipus pràctic que no pas decoratiu. Res de marcar el pas. A nosaltres ens preparen per a una altra feina. Avui, per exemple, ens han ensenyat el maneig de les bombes de mà. És senzillíssim! Es treu l’anella. Amb els dits i el palmell de la mà es pressiona la palanca. Així, sense afluixar la pressió, la hi pots tenir tanta estona com vulguis; no passa res. Quan et sembla que ha arribat l’hora, la llances, la palanca s’alça automàticament i, al cap d’uns segons, bum!

Les recomanacions del nostre sergent —en Tíller— són cada vegada més freqüents i més precises. Ens explica la forma de parapetar-nos; ens alliçona en la manera d’avançar gatejant; ens ensenya com hem d’aprofitar els més insignificants accidents del terreny; com ens hem de camuflar en cas d’un atac aeri; la manera de fer un baiard, apte per a transportar un ferit, utilitzant dos fusells i dues caçadores… És un bon home, aquest Tíller! I simpaticot! Tot i que no ens porta gaires anys —jo li’n faig uns vint-i-cinc—, ens agombola com un pare. Es desviu pels homes que té sota les seves ordres. A en Barceló i a mi ens ha agafat de molt bon ull. Tot sovint ens ve a trobar i fem petar la xerrada. De vegades, per animar-nos, ens conta coses de les trinxeres. Sempre explica anècdotes divertides. Si hem de jutjar pel que ell diu, a la primera línia la gent s’ho passa la mar de xalat.

—No et fa por entrar en combat? —li ha preguntat, seriosament, en Barceló.

—Ja ho crec que me’n fa! —ha contestat sense rumiar-s’hi—. Me’n fa més de la que us pugueu imaginar. De vegades he de fer un gran esforç per vèncer la inquietud que em domina, sobretot en aquell compàs d’espera que precedeix el moment d’abandonar la trinxera i sortir a camp obert. Un cop hi ets pel mig, un nuvolet estrany se’t fica ací dins, entre cella i cella, i perds la noció de tot: del perill, del comportament i del temps. Després d’un combat resulta gairebé impossible precisar-ne la durada i les coses que has fet. És com si despertessis d’un malson que tant pot haver durat una eternitat, com unes hores, com uns minuts…

—Saps què em passa, Tíller? —he dit jo—. Sento una gran desconfiança en mi mateix. Recelo del meu valor. No l’he posat mai a prova i temo tenir por.

En Tíller s’ha posat a riure.

—Et comprenc perfectament —ha dit—, perquè a tots ens ha passat el mateix. Si em diguessis que no tens por, més que un valent, et creuria un irresponsable. La veritable valentia consisteix precisament a cagar-se a les calces i continuar avançant; a tremolar de cames i guanyar terreny; a veure clarament el perill i anar-hi de dret, amb vacil·lacions, si vols, però anar-hi! —Ens ha passat la petaca—. Quan notis que les bales et dibuixen, perquè es nota, saps?, quan intueixis que aquella ràfega anava destinada al teu cos i que, això no obstant, s’ha perdut enllà emportant-se uns bocins d’aire com a presa, sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que t’impel·lirà a superar tots els altres sentiments.

Mentre cargolàvem una cigarreta, ha afegit:

—Sabeu que difícil que és matar un home? Mireu: està demostrat estadísticament que, de cada mil bales que es disparen, només una fa blanc. I de cada bala que fereix, solament una de cada tres mil causa la mort. Calculeu el munt de bales que ens hauran de disparar per escabetxar-nos!

En Barceló ha fet una pipada, llarga i lenta. Ha exhalat el fum, a petites glopades, i amb un cop de cap ha assenyalat l’indret on petaven els trets.

—Ja ho tens en compte, Tíller, que se’n disparen molts milers? —ha dit. I, pensatiu, ha xuclat la cigarreta una altra vegada.

Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.

Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles —la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena— estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s’hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d’armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l’odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d’interessos oposats, d’ideologies irreconciliables. Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?

Fa uns dies que es lluita aferrissadament, sense treva ni descans, en una ofensiva que les nostres tropes van iniciar en aquest sector sense que, fins ara, s’hagi aconseguit avançar ni un sol pam de terreny.

Per la carretera el tragí de tropes és incessant: batallons de refresc en direcció a la Sentiu i una processó de ferits cap a Montgai. Lliteres i més lliteres transporten els ferits més greus, mentre a peu, coixejant o repenjant-se amb el fusell, a tall de crossa, els qui poden valer-se per si mateixos fan via cap als llocs de socors emplaçats darrere nostre. Els portalliteres, exhausts, fan esforços sobre-humans per no defallir en la tasca d’enretirar els soldats que queden fora de combat. De tant en tant, rendits en extrem, es deturen en un costat de la carretera, prenen alè durant un moment i reprenen el pas amb tota la lleugeresa que els permet el seu abaltiment. Al cap de poc ja tornen a passar amb la llitera buida a la recerca de més cossos desmembrats; de més carn esbotifarrada. I així una vegada i una altra, sense que sigui possible entreveure’n el final. De vegades s’aturen en sec, alertats per una mena de pressentiment que la pràctica ha fet instintiu, s’agenollen al costat de la llitera, alcen una punta de la manta que cobreix el ferit, creuen entre ells una mirada entenedora, aboquen el cos a la cuneta i reculen a cercar un altre ferit.