Francesc Grau Viader: Dues línies terriblement paral·leles

Sant Martí Sesgueioles

oles…

té fama pels seus melons;

oons…

per mostra en porten les noies

oies…

dos de tendres i bufons!

Casualment el xiulet de la màquina —ara, fins i tot, ja xiula— se suma a les rialles i els aplaudiments. Un cor de veus desafinades, afòniques de tant cantar, entona la retronxa:

La cucaracha,

la cucaracha,

ya no puede caminar;

porque no tiene,

porque le falta,

la patita de detrás.

La incògnita referent a la situació de Sant Martí Sesgueioles quedà resolta ahir mateix, si bé molt avançada la nit. Ja feia qui sap l’estona que «La Cucaracha», «Carrascal» i una pila inacabable de cançons, el nom de les quals ignoro, havien deixat pas a un total silenci; una quietud només interrompuda per la monòtona cantarella del tracatrac de les rodes en passar per les juntes dels rails i, esporàdicament, pel xiulet de la màquina. Com tantes vegades havia fet abans, el tren efectuà una altra parada. Aquest cop el xerric dels frens i la sotragada que invariablement acompanyava cada detenció passaren desapercebuts. Gairebé tothom dormia. Ara, però, l’atur era definitiu. Acabàvem d’arribar al nostre destí. El tren havia estat decantat en una via morta i, si la fosca no hagués planat pels voltants de la petita estació, hauríem pogut contemplar el sorprenent panorama d’una munió de pous, de centenars de pilars que sostenien les corrioles amb l’ajut de les quals es pouava l’aigua necessària per a regar els problemàtics melons que havien merescut la dedicació d’una estrofa.

Aquella màquina, vella i esbufegadora, havia invertit catorze hores justes per recórrer una distància de cent quaranta quilòmetres. El que, segurament en altre temps, havia estat un dinàmic artefacte, ahir ens va desplaçar a una velocitat mitjana de deu quilòmetres per hora. Aquesta lentitud de moviment, ni que fos a peu, no crec que ens permeti batre cap rècord. Si de cas el de la ronseria i encara gràcies.

En baixar del tren vam ser obligats a romandre en formació, durant una estona tan llarga que això va provocar algunes protestes. Tot seguit quedà evidenciada la tònica que imperaria d’ara endavant. Dos xicots, escollits a l’atzar, van ser separats de la formació i conduïts al calabós. L’ordre va quedar restablert immediatament. (Aquest matí ens hem assabentat que, a falta de local adequat, els havien ficat en un galliner buit d’aviram.) Nosaltres hem passat la resta de la nit albergats, en grups, a les nombroses pallisses que hi ha als afores del poble.

De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre la cabina d’un Katiuska, dret i amb les llistes a la mà, un oficial malcarat ha començat a cridar noms seguint un rigorós ordre alfabètic. Aquells que eren anomenats engegaven un crit de «present!» i passaven a engrossir el grup que s’anava formant en un racó de la plaça. Una boira, espessa i pesada, s’allargassava mandrosament arran de terra i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de l’altre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que s’havien alçat al pas rabent dels homes s’ajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. L’escena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura d’aquell oficial dempeus sobre la cabina del camió —com pilot d’una estranya nau que navegués en un mar de boira— adquiria un gran dramatisme.

Fins a la lletra L hem constituït un grup; la resta, fins a la Z, n’ha format un altre. El primer ha passat a dependre de la 60a Divisió; l’altre ha quedat incorporat a la 27a. De cop i volta he tingut el pressentiment que per a aquells dos grups —formats d’una manera capriciosa com pot ser una lletra inicial— la guerra començava d’una forma seriosa, inexorable, amb totes les molèsties i incomoditats i amb tots els perills que porta annexos. Una simple separació alfabètica podia significar, d’ara endavant, tenir sort o infortuni; viure o, tal vegada, morir. Que el fet de dir-se Foix o Moix, per exemple, possiblement influirà d’una faisó diferent en l’esdevenidor de cada u. Segons com rodin les coses podrà donar-se el cas que algú maleeixi la circumstància d’anomenar-se Brilles en comptes de Trilles, de la mateixa manera que, fa uns moments, un meu veí d’inicial es lamentava de la mala fortuna que guià el seu pare a inscriure’l com a nascut el dia 31 de desembre del 1920 —en realitat ell havia obert els ulls a la llum un dia més tard— amb la indubtable bona fe que, quan fos l’hora, pogués retornar del servei militar un any més jove.

—I pensar que, si el pare no hagués tingut aquell nefast acudit, ara jo m’estaria a casa tranquil·lament!

Em fa l’efecte que no trigarem gaire a sentir: «Mira que dir-me Fort! Amb tanta gent com hi ha per aquests mons de Déu que es diu Llort, Port, Sort, Tort…».

Ens traslladem tan constantment d’un lloc a un altre, que fins avui no he pogut escriure res en aquesta llibreta. M’ha faltat temps i humor. Fins avui, d’ençà d’una colla de dies, no m’ha estat possible de treure’m les botes i, fins avui també, no m’he adonat que, dels mitjons, només en quedava el puny. Tota la planta i bona part de l’empenya han desaparegut consumides pel fregadís constant, la suor i la humitat. Durant tots aquests dies el nostre romiatge ha estat incessant. Acabàvem tan rendits, que al vespre ens deixàvem caure allí on fèiem parada, extenuats, i quedàvem adormits com un soc. No teníem esma ni de treure’ns les sabates.

Plou quasi cada dia i, quan després d’un xàfec torna a sortir el sol, fa una calor aclaparadora. Anem d’extrem a extrem; passem de la calor al fred i del sol a la pluja amb una facilitat exasperant. La roba que portem posada se’ns mulla i se’ns eixuga, a sobre, una pila de vegades al dia. El que no s’asseca mai del tot és la manta: la traginem tot el sant dia a coll, cargolada a tall de bandolera, completament xopa. Sadollada d’aigua com està, pesa igual que un ase mort. Consti que, això, ho dic amb coneixement de causa. Precisament ahir em va tocar de carregar-ne un, d’ase mort. L’artilleria enemiga va matar el ruc que servia per a traslladar el material de l’oficina i, entre uns quants, el vam portar fins on hi ha instal·lades les cuines. Avui ja el duem entre tots. Ens l’hem cruspit per dinar en forma de bistecs, gruixuts, saborosos, i encara n’ha quedat algun retall per a adobar les llenties del vespre.

Vull creure que les marxes esgotadores a les quals hem estat sotmesos aquests dies deuen formar part de la nostra preparació militar. Si no fos així no hi veig la gràcia, suposant que veritablement en tingui alguna, caminar quilòmetres i més quilòmetres per anar a raure gairebé al mateix punt de partida. De vegades, després d’una jornada exhaustiva, ens ajoquem capolats i quan tot just acabem d’agafar el son ens fan alçar i emprenem una altra caminada que dura tota la nit. M’he vist forçat a dormir en totes les posicions imaginables: dret, ajupit, recalcat en un arbre, enmig d’un bassiot, estintolant-me amb el fusell —ara ja tenim fusell— i, fins i tot, caminant. L’altre dia va venir d’un pèl que no em buido un ull. El xicot que marxava al meu davant es va deturar de sobte i jo, que caminava adormit, vaig envestir-lo. El punt de mira del seu fusell va fer-me un trau arran mateix de la parpella. Hauria estat la primera baixa produïda per arma de foc. Rectifico: hauria estat la segona. La primera va ser la del ruc. Això sí: ha estat la primera ferida, encara que lleu, ocasionada per les nostres armes; uns fusells txecoslovacs, nous de trinca, que ens van ser lliurats, acabats de sortir de les caixes, encara plens de greix. Alguns vailets, amb la punta de la baioneta, graven les seves inicials a la culata. En Banús, un xicot de la meva esquadra, pessimista com ell sol, diu que això de posar el nom al fusell és perdre el temps. Que la campanya que haurem de fer junts —es refereix a l’home i la seva arma— no serà gaire llarga.