Francesc Grau Viader - Dues línies terriblement paral·leles

—Em sembla que aquella estadística de la qual ens parlava en Tíller, l’altre dia, aquí falla de mig a mig —ha comentat en Barceló, assenyalant la carretera.

Per acabar-ho de fer més patètic, l’artilleria enemiga té la mida presa en aquest tros de carretera i hi etziba granades amb una precisió matemàtica. Cada dos per tres salten enlaire les lliteres amb els ferits i els qui les porten. Resulta extraordinàriament commovedor de comprovar que els ferits que reculen continuen caminant, sense tirar-se a terra ni buscar cap protecció, quan senten apropar-se els projectils. És espantós veure’ls travessar una zona batuda, endinsar-se en la cortina de fum i metralla i sortir-ne més enllà o quedar-hi en l’intent. Tot això, però, sense alterar el ritme de llur pas; sense detenir-se ni dubtar; com una espècie de ninots mecànics amb alguna peça estropellada però amb la corda en un estat de funcionament aprofitable.

En Banús, pessimista com sempre, em diu que això que faig —es refereix a escriure aquest diari— és una bestiesa.

—Perds el temps, noi! —exclama—. No passaràs de les primeres pàgines. De cap dels qui estem ací no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina! Fes-hi sortir el meu nom. Si, algun dia, aquests paperots teus passen a la posteritat, que se sàpiga, almenys, que un desgraciat que es deia Banús també va prendre part en aquesta bogeria col·lectiva. Jo no em veig pas amb cor de poder-ho contar, i a mi, em falta el teu humor per a escriure-ho…

Davant nostre l’estrèpit creix per moments. Ja no és possible de discernir cap tret aïllat. El fragor de la lluita ha esdevingut un brogit confús, del qual només en destaquen les explosions de les granades de gros calibre. El sentiment de por torna a envair-me. Temo que el valor no m’abandoni; que l’ànim, prim com el fil d’una teranyina, no se’m trenqui i m’esfondri com un ninot de drap; que els nervis, tensos com cordes de guitarra, no se m’afluixin en el moment més decisiu i em resulti impossible d’alçar els peus de terra, clavats en aquest fang espès que sembla ciment a punt d’adormir-se.

Tothom té el convenciment que entrarem en foc d’un moment a l’altre. Ara ens reparteixen cartutxos en abundor i quatre bombes de mà per cap. Un mutisme tens ha segellat totes les boques. Els soldats novells, i fins i tot els veterans, esperem amb expectació creixent el moment d’enfrontar-nos amb l’enemic. Per l’expressió dels rostres diríeu que alguns resen interiorment. Pel meu cervell, a forfollons, se succeeixen tot de records gairebé oblidats. Són pensaments tristos que em compungeixen l’esperit, com si l’instant que estic vivint no fos, ja de per si, suficientment aclaparador! Em fa la impressió que el subconscient només ha retingut els records desagradables —on rauen els moments feliços que he fruït?— i, curiosament, em vénen a la memòria en un ordre cronològic invers a com s’han esdevingut realment: primer els més recents; després els més antics. I em veig quan era infant i corria a refugiar-me als braços de la mare per tal que ella em protegís d’aquell sentiment de por, una por indefinida, inexplicable, i encara em sembla sentir, a frec de galtes, el contacte tebi del seus petons…

En Tíller se m’acosta amb esguard preocupat.

—Ja? —només li pregunto.

Ell, amb el cap, em fa que sí.

—Ànim! —exclama—. Ja veuràs com tot sortirà bé! —Em passa la seva cantimplora—. Té, fes un glop —diu.

Bec. Una cremor inesperada m’abrusa la gorja, al temps que una escalforeta reconfortant em recorre el cos amb el vigor d’una fuetada a la sang.

—És conyac! —exclamo.

Intento repetir. En Tíller m’ho impedeix.

—No convé abusar-ne —em diu—. Cal tenir el cap ben serè.

—Estic espantat, Tíller —li confesso—. Tu no ho estàs?

Abans de contestar enceta un somriure trist. Lentament, com si medités detingudament cada paraula, diu:

—Jo aniré deu passes davant teu. Si em veus defallir, si notes que el meu ànim flaqueja, engega’m un tret al cap. T’ho dic a tu perquè tinc la certesa que em seguiràs. Ho pots considerar una ordre!

La serenitat del sergent, la seva sang freda, la valentia que experimenta en uns moments així, m’infonen una gran confiança. Evidentment es tracta d’un home excepcional.

En Tíller m’estreny el braç, amb afecte, i descobreixo, sorprès, que la mà li tremola lleument…

Tanmateix ahir, al cap d’un mes just d’haver-me incorporat, vaig sofrir el que se’n diu el «baptisme de foc». Si s’hagués produït en unes circumstàncies menys esfereïdores, això del «baptisme» potser em suggeriria algun acudit fàcil, alguna gaita. Avui, no! El que va passar als camps propers a la Sentiu no admet la més petita broma, la irrespectuositat més lleu. Ahir uns quants batallons —el meu entre ells— que en començar l’atac estaven enters, en cosa d’unes hores van quedar delmats, desfets, anihilats.

Tinc el pressentiment que quan s’acabi aquesta guerra, sigui qui sigui el vencedor—la qual cosa resultarà valuosíssima a l’hora d’escriure’n la història—, aquesta ofensiva quedarà diluïda en una espècie de semioblit. Les dues parts en lluita, per motius divergents, hi estendran un vel teixit de silencis. I, no obstant això, jo crec que s’hauria d’esbombar com un model d’ofensiva pèssimament concebuda, diabòlicament planejada, malèficament executada. Hauria de figurar en els llibres de text de totes les acadèmies militars com un prototipus de suïcidi massiu; com un procediment infal·lible per a l’exterminació ràpida d’uns quants milers d’homes. Ahir l’enemic —i dic «ahir», perquè jo hi era— va jugar amb nosaltres com el gat amb la rata i acabà refocil·lant-se en la desfeta; complaent-se en la matança; recreant-se en l’aixafament. Quan una lluita esdevé tan desigual, deixa de ser contesa i es converteix en carnatge. El seu record, la seva evocació, només pot infondre una immensa llàstima per als executats i una infinita commiseració envers els botxins. Per això anticipo la meva sospita que la història no en parlarà gaire. Aquests episodis no dignifiquen massa cap de les parts bel·ligerants.

Se’m dirà, és clar, que jo no sóc tècnic en la matèria i que la meva condició de combatent limita el meu judici en un camp relativament reduït. Això podria ser vàlid si no existís el testimoni d’aquella carretera que no parava d’engolir batallons, en direcció a la Sentiu, i vomitava soldats fets unes pelleringues. Podrien fer-ho creure a qui no hagués presenciat l’estesa de morts —alguns en estat de descomposició— que vam trobar entre les dues línies. Podria resultar plausible per a aquell que no hagi vist caure, al seu costat, tants i tants companys els cossos dels quals, amuntegats a tall de parapet, foren —en certs moments de la batalla— l’única solució eficaç per a salvar la pròpia vida. Aquesta ofensiva ha estat una absurda obcecació, una incomprensible obstinació que només ha aconseguit apilotar cossos calents damunt uns altres encara tebis i sang temperada sobre la que no havia tingut temps de coagular-se.

No voldria entrar en detalls del que va succeir durant el combat. Són massa vives encara les impressions viscudes. Podré, però, encara que ensordeixi físicament, deixar de sentir els crits dels ferits reclamant l’ajut d’algú que els recollís abans de morir dessagnats i que, inevitablement, s’anaven afeblint fins a esdevenir un dèbil gemec que acabava en ranera? Aconseguiré esborrar de la retina la imatge d’aquell xicot que avançava al meu costat i que, sobtadament, sense un crit, sense cap gemec, deixà caure el fusell, es posà les mans al ventre —amb un suprem esforç per sobreviure que prodigiosament el mantenia dret— tractant d’evitar que, per un esvoranc enorme, se li escapés el budellam? Em serà possible oblidar les mans, esteses cap a mi, que en tornar enrere s’allargassaven en demanda de socors, en una temptativa inútil de salvació? Podré deixar de veure aquells ulls encastats en una cara destrossada per la metralla, uns ulls vagament coneguts —impossibles d’identificar en el marc del rostre sangonent—, uns ulls que em miraven fixament i em suplicaven el favor d’un tret que apagués la dèbil llum que encara hi penetrava? I l’horrible fetor de sang i pólvora i cossos en putrefacció, deixarà, algun dia, d’acompanyar-me?